Fa molts anys que conec els pares d’en Nicola. Un dia van explicar-me que el seu fill, que és arquitecte tècnic, s’havia comprat un petit terreny, a més de mil metres d’alçada, a la vall dels Mocheni (Trentino, Itàlia) on hi havia les restes dels murs que havien format part d’una baita, és a dir, d’una borda de muntanya. La meva pregunta va ésser quasi instantània: Què vol fer-ne? i la seva resposta, també va ser ràpida: doncs, reconstruir la baita seguint les pautes de construcció tradicionals i fer-ho amb les seves mans, sense llogar ningú i sense demanar cap hipoteca.
Es tractava de dedicar el temps lliure i els diners estalviats a reconstruir aquest edifici característic de muntanya. De cop i volta, vaig començar a entendre el sentit de tot plegat. Un noi de quaranta anys que es passa un munt d’hores davant de l’ordinador i que estima la muntanya volia passar de treballar digitalment a fer-ho manualment, és a dir, volia passar a aixecar el seu propi edifici.
He de confessar que aquesta iniciativa va coincidir amb la lectura del llibre de Paolo Cognetti, Les vuit muntanyes, on la zona de muntanya dels prats i les baites es converteix en el refugi del protagonista que fuig de la ciutat. En Nicola no vol fugir, simplement vol experimentar el plaer de treballar com a paleta, com a picapedrer i després com a fuster per aixecar la seva baita i demostrar a tothom que es pot treballar seguint les tècniques tradicionals si un vol.
Una tranquil·la tarda d’aquest agost, acompanyat dels seus pares, vaig pujar –hi per parlar amb en Nicola.
Josep. -Em pots explicar que és una baita?
Nicola. -Una baita és una casa de muntanya que s’utilitza estacionalment, es a dir, a l’estiu. Per tant, es caracteritza per la seva simplicitat i, en conseqüència, no hi ha calefacció sinó una estufa de llenya, ni electricitat. Com a tret distintiu, cal ressenyar que està construïda amb tècniques de la gent de la muntanya: els murs del primer nivell són de pedra i, en canvi, el segon pis és tot de fusta, normalment de làrix i d’avet.
J. -Quina utilitat tenien aquests dos nivells?
N. -Tradicionalment, a la planta baixa hi havia una petita zona utilitzada com a vivenda, on es menjava i es dormia i al costat un gran espai per als animals. En canvi, tot el segon pis era un gran magatzem per a l’herba. Normalment, s’aprofitava el desnivell de la muntanya per fer coincidir l’entrada del segon pis amb el nivell del terra per tal de facilitar l’entrada de l’herba.
J. -Per tant, era una edificació pensada per l’època en que els animals pasturaven pels prats montans?
N. -Així era. Als llocs de grans pastures de muntanya encara es troben enormes baites amb petitíssims espais per viure les persones.
J. -Imagino que la baita que estàs construint no seguirà aquesta estructura funcional ?
N. -Certament, està pensada per utilitzar-la com a vivenda ocasional o per fer-hi activitats. De moment, tots els esforços van dedicats a la construcció ja que encara hi ha molta feina.
J. -Per quin motiu has decidit refer una baita de la qual només restaven els murs ?
N. -Abans de res, perquè estimo la muntanya i com que està lluny de la ciutat és un espai magnífic per passejar-hi i gaudir del meu temps lliure. D’altra part, com que la meva feina és dibuixar i fer càlculs per aixecar nous edificis i això implica estar davant de la pantalla de l’ordinador un munt d’hores, em venia molt de gust enlairar una construcció de muntanya amb les meves mans i seguint les tècniques tradicionals, és a dir, utilitzar les pedres de les runes per refer els murs i comprar fusta per alçar el segon pis i el sostre.
J. -Per quin motiu vas decidir treballar amb fusta de làrix?
N. -En aquesta vall, la major part de les baites estan fetes amb làrix. També n’hi ha algunes construïdes amb fusta d’avet. Aquests dos arbres creixen per aquestes muntanyes properes. Ara bé, el làrix és una fusta molt resistent a l’aigua, als insectes, ofereix escalfor a l’interior i té una llarga vida. En definitiva és una fusta immillorable.
J. -És veritat que la fusta de làrix canvia de color amb el pas dels anys?
N. -Així és, del color grogós de la fusta fresca passa a tenyir-se totalment de color gris.
J. -Per cert, el sostre també serà de teules de làrix. Com són aquestes teules?
N.- Una teula de làrix és un peça d’un centímetre de gruix, uns trenta cm de llargada i uns 10 d’amplada. Té la particularitat que no s’ha fet en una serradora sinó que es fa amb la destral, és a dir, una a una a partir d’un tauló. D’aquesta manera es garanteix que la fibra de la fusta no es trenqui i així té una gran resistència a l’aigua quan plou. L’aigua s’escorre ràpidament teulada avall.
J. -Fer el sostre seguint aquesta tècnica no és gaire comú, oi?
N. -Certament, i la raó és estrictament econòmica. Afortunadament per a mi, la passada tardor, una ventada va tirar a terra milers d’arbres. Vaig demanar permís a l’ajuntament per veure si podia utilitzar alguns d’aquests troncs caiguts i, en respondre’m afirmativament, ho vaig començar a fer. M’he estalviat un grapat de diners.
J. -Per tant, les teules les fas tu?
N. -Si i es tracta d’un treball molt lent i laboriós !
J. -Per què has decidit de només comptar amb l’ajuda de la família a l’hora d’aixecar aquesta baita, en comptes de contractar un parell de treballadors que t’ajudin?
N. -Per damunt de tot, perquè m’agrada treballar amb les mans i després d’un jornada davant d’una pantalla, moure pedres o taulons de fusta pot esdevenir, fins i tot, relaxant. D’altra part, l’experiència de construir una baita m’ha ajudat a dissenyar-ne d’altres. El més interessant seria, un cop acabada, tornar-la a desmuntar i refer-la de nou i, de ben segur, que evitaria molts dels erros comesos. Respecte a la no contractació de personal, és un tema econòmic. No vull endeutar-me per pagar salaris. D’altra part, no hi ha treballadors especialitzats en tècniques tradicionals. Em caldria, primer de tot, ensenyar-los.
J. -Per tant, podem dir que estàs aprenent un nou ofici?
N. -Jo més aviat diria que un vell ofici. Pensa que l’ única persona d’aquesta vall que m’ajuda a resoldre dubtes té vuitanta anys i encara fa algunes feines.
J. -Quan temps et manca per acabar-la?
N. -Aquest és el tercer any que hi treballo. Recorda que només hi dedico el meu temps lliure. Algunes setmanes només hi treballo un dia! Crec que en un any i mig estarà acabada.
J. -Quina sensació et produeix sentir-te envoltat de fusta?
N. -Una vivència molt agradable ja que estimo la fusta i, d’altra part, un sentiment de seguretat ja que, aquesta baita construïda amb fusta de làrix és, possiblement, un dels edificis més segurs que existeixen. Cal tenir present que és totalment resistent als temporals de pluja o vent i, fins i tot, als terratrèmols. A més a més, té una molt llarg vida.
J. – Moltes gràcies!
