Etiqueta: Història forestal

Arbres i animals a l’antic Egipte

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Arbres i animals a l’antic Egipte
Acabo de visitar l’exposició del Caixa Fòrum:
“Animals i Faraons. El regne animal a l’antic Egipte”. La primera evidència en contemplar, a les diferents manifestacions de l’art, escenes de caça, pesca,
agrícoles… és el gran coneixement que de la fauna i la vegetació tenien els
pobladors de la vall del Nil d’aquella època històrica. El motiu fou que la
cultura de l’antic Egipte va ser una civilització que nasqué i creixé a les ribes
del Nil, el qual transcorre per entremig de les sorres desèrtiques i, per tant,
aquells pobladors foren uns grans observadors dels cicles naturals i de la
mateixa vida, tant de la que creixia al voltant del Nil com de la del desert.
El primer contrast que apareix als ulls dels
qui visiten Egipte és el que es dibuixa entre la franja verda que
creix als costats del riu formada, bàsicament, per conreus i palmerars amb el
paisatge d’ocres conformat per les sorres i roques del desert. 

Les crescudes del
riu marcaven el ritme de la vida dels antics egipcis. El sedentarisme, la
climatologia i l’observació van impulsar extraordinàriament les ciències, tals com
la medicina, l’astronomia o l’agricultura i les arts.
L’altra gran eix de la civilització egípcia
fou la seva religió. La teologia es recolzava en el concepte de la dualitat:
les terres fèrtils es contraposaren al desert, la vida a la mort, l’ordre al
caos… De l’observació de la natura també en nesqué la veneració per animals i
arbres i la utilització d’alguns animals per identificar-los amb déus. Per
exemple, Anubis era representat per un gos, Osiris per un falcó, Amon per un
moltó o Thot per l’ibis, el qual era capaç de diferenciar l’aigua neta
de la contaminada i se l’associava amb Thot, déu de la saviesa. Segons la
comissària de l’exposició: “els egipcis no adoraven els animals: triaven
acuradament les formes animals per convertir-les, per comparació o assimilació,
en manifestacions de l’essència divina accessibles pels humans. En la seva
representació hi ha un discurs religiós, simbòlic o polític basat en una
observació minuciosa i incansable de la natura”
També els arbres i els seus fruits van ser
objecte de veneració pels egipcis des de bon principi ja que simbolitzaven el
triomf de la vida, tant per l’ombra com pels fruits. Els egipcis, com els
pobles mesopotàmics, situen l’arbre de la vida damunt de la muntanya còsmica. A
la iconografia egípcia, l’arbre de la vida es representa, en algunes ocasions,
com un arbre que creix sobre un recipient d’aigua, fet que simbolitza la
connexió entre l’aigua i la vida.


D’altra part, com que la fusta dels arbres
d’Egipte no era de grans dimensions es va generar la necessitat que els egipcis
cerquessin arbres fustaners en altres terres. Els fenicis es van convertir en
un dels principals proveïdors de fusta, sobretot, dels troncs dels cedres del
Líban.
Els arbres a Egipte eren considerats,
majoritàriament, sagrats. Pels pobles desèrtics, l’arbre era concebut com
l’element connector entre el cel i la terra ja que l’arbre s’arrela a la terra
– o Geb – i les seves branques s’eleven cap al cel – o Nut -. Per tant, l’arbre
uneix amb dues divinitats.
Tal com diu Ramón Folch[1] quatre mil anys després som més cultes però potser no tan savis, doncs
l’ibis, com altres espècies, ja no poden ser observades a les ribes del Nil,
producte dels canvis ambientals que ha introduït la mateixa espècie humana.


[1] El
Periódico del 28 de noviembre de 2015

El bosc a l’hivern

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El bosc a l’hivern
Sempre he
pensat que els poetes són pacients observadors de la realitat. En els versos
del poema 3 del: “Paisatge amb hivern” trobareu retratats el silenci,
el fred, el misteri…
has vist el
bosc
enllà del
riu
freds
esquelets de roure?
res no
respira
el brancatge
arrissat
com un dubte
fòssil
res no s’hi
mou
com és
feixuga
                    la tarda
la neu
l’has vist,
el bosc?
transfigurat
no hi ha
record
ni fullaraca
com l’altre
bosc
més enllà de
la vida
Del poemari
“El Volcà” d’Anna Dodas. En el següent link trobareu un article de
Mònica Boixader que parla d’aquesta malaguanyada poetessa: http://www.nuvol.com/opinio/anna-dodas-i-un-clam-modest-contra-el-silenci/

Faulkner i els boscos

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Faulkner i els boscos

Quan el literat americà William Faulkner
(1897-1962)  publica el relat: “El oso” som davant d’un text on els grans boscos, on viu l’ós Old Ben,
són descrits com un espai immens, perdedor… on existeixen unes altres normes
i, en conseqüència, el bosc es converteix en un espai d’iniciació del jove
caçador i la relació entre l’ós i el caçador en una relació quasi religiosa ja
que la caça es converteix en un ritus iniciàtic en que el protagonista
s’endinsa i ha de superar les foscors dels boscos i prendre consciència del
paper de l’ésser humà amb la natura i el bosc en el santuari on es practica
aquest ritus. Les boscúries que descriu Faulkner es converteixen en un mon que
està apunt de desaparèixer per l’ambiciosa societat industrial americana i on
es contraposa la cosmologia que tenen els indis que viuen en aquests boscos i
que es fonamenta en una concepció sagrada de la natura amb les actituds
destructores de la societat industrial.


Sigueu com els arbres

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Sigueu com els arbres
Benvinguts sigueu tots a l’acte de graduació de la Facultat de Lletres[1].
Normalment  en aquests events les persones que es dirigeixen als graduats/des els
parlen del futur que els espera i es deixen voleiar consells i màximes per afrontar el camí que els espera.
Com a enamorat i estudiós dels arbres, els boscos i  la natura deixeu-me dir-vos,
com a felicitació pels nois i noies que avui celebren la seva graduació, simplement: Sigueu com els arbres!!
Sigueu com els arbres i enfonseu els vostres peus com les arrels en la història, el patrimoni, l’art, les lectures i el territori i encara que us trasplantin lluny de ben segur que sempre portareu
entremig de les robustes o fines arrels petits grumolls de la vostra terra originària.
Sigueu com els arbres i creixeu rectes, com el tronc de l’arbre i protegiu-vos, tal com fa la sequoia gegant dels insectes i el foc per de viure molts anys.
Sigueu com els arbres i obriu les vostres branques i el vostre fullatge cap al cel i deixeu-vos gronxar pel vent i gaudiu de la força del sol així com de la humitat de la pluja o de la boira.
Sigueu com els arbres i si us sentiu perduts recolzeu-vos en el tronc d’un vell roure o d’una recargolada olivera i escolteu la seva saviesa, tal com el poeta mallorquí Josep Lluís Pons li deia a l’olivera mallorquina:
Conta’m, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps d’enrera
que escrites veig en ta surenca soca.
Sigueu com els arbres i obriu les flors i ompliu-vos de bellesa de tots colors que ben segur sereu la inspiració dels que us envolten i, sobretot, dels poetes, com Jacint Verdaguer que deixa aquests
versos sobre la tendra i primerenca flor de l’ametller:
Jo et miro
i admiro,
florit ametller
que goses
cobrir-te de roses
pel mes de gener
Sigueu com els arbres i produïu fruits de tots colors, vermells com els del cirerer d’arboç, sucosos com els del préssec, delitosos com les figues que tant bé descriu Josep Carner:
Dónes, figuera, quan l’aire rutila,
                    bosses de mel a l’amic i a l’estrany;
Sigueu com els arbres i trobeu en els boscos un refugi, tal com feia Shakespeare. Només cal que escolteu que deia el Duc a l’obra: “El vostre gust”:
“No estan aquests boscos més lliure de perill que la cort envejosa? Aquí no tenim altra pena que la del pecat d’Adam, la diversitat de les estacions,.., I, així, la nostra vida actual, lliure del
brogit públic, veu oradors en els arbres, llibres en els rierols remorosos, sermons en les pedres i el bé en totes les coses. No vull pas canviar-la”
 O Timó quan es dirigeix a un bandit a l’obra: “Timó d’Atenes”:
“Mireu: a la terra hi ha arrels; a una milla d’aquí hi trobareu cent fonts, els roures tenen glans, l’esbarzer mores. Aquesta pròdiga mestressa, la Natura, a cada mata us para un plat”
Sigueu com els arbres i creixíeu robustos i plens d’amor, tal com Perejaume ens diu:
“Tots els arbres són fills de l’amor. D’atribució forestal i realitat pagèsica, la molta cultura s’hi amaga, rústega del tot i embosquida. L’arbre escrit amb fulles del seu puny i lletra, i l’arbre que m’és, l’arbre amb intenció de ser-ne, tots dos arbres són fills de l’amor”
I finalment us demano que no tingueu por, que com deia Joan Vinyoli i us deixeu cridar per la natura i us endinseu i convertiu interiorment en un arbre, tal que ens descriu el poeta Guerau de Liost
Mirant el bosc amb persistència
m’esdevé el temps eternitat
i se’m transforma l’existència
en un llarg somni improvisat.
i tot jo quedo obsessionat:
                      el bosc se’m torna pròpia essència
i de mon jo la consciència
se fon dins l’ampla immensitat.
i veig els arbres per dins meu,
i les arrels veig dins la terra,
veig les entranyes de la serra
veig els cimals sota la neu.
I al fons de tot m’hi veig a mi
guitant dins meu el bosc lluir.
Molta sort!!!
 
 
 


[1] Celebrat el dissabte 7 de novembre a l’Auditori de Girona

L’arbre com a font d’inspiració

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’arbre com a font d’inspiració
Dies enrere la Monica
Boixader m’escrivia al Facebook aquestes agradables paraules que feien referencia
als arbres i que demostren una gran sensibilitat: “Per mi, i tot i que en desconec molt més que no en sé, sovint tinc la
sensació que els arbres em criden, i que són més savis que nosaltres, i que
són, de fet, un misteri… Sóc, de les que els hi faig una carícia quan hi
passo pel costat, els saludo secretament, i, si no hi ha ningú, els abraço. Bé,
t’ho dic perquè sé que si hi ha algú que potser ho pot entendre deus ser tu… “

Posteriorment em posava
un link[1] on poder
llegir un conte seu titulat: “Quan va arribar l’arbre” i amb el seu permís el
reprodueixo en aquest bloc per tal que en gaudiu:

“La dona va sortir d’una dutxa molt llarga. Va eixugar-se
lentament i va sacsejar-se els cabells amb les mans perquè tornessin al seu
lloc. Quan va treure les mans de l’embull de cabells hi tenia un manyoc de
flors molles. No era la primera vegada que li sortien flors dels cabells i no
va estranyar-se’n. Les va ficar dins del gotet dels raspalls de dents i va
mirar-se al mirall. Tenia una panxa descomunal. Amb una ratlla vertical i
verdosa com una tija, que la travessava de baix a dalt. Se sentia més bé que en
els altres dos embarassos. Els pits lluents i tebis, una mica cansats, hi
reposaven a sobre.
Quan aixecava el braç per demanar
tanda al mercat, quan l’allargava per obrir un armariet de la cuina, o quan
anaven a ballar, tothom qui hi havia a prop podia sentir, amb pudor i
agraïment, la flaire de bosc humit que desprenia la seva suor. Deien que feia
olor de terra, de pluja, d’arbust. La seva cambra s’omplia d’olor de lloc
salvatge, de continent tropical, quan feien l’amor; i ella no ho havia notat
mai però llavors, a vegades, un cuc rosat o un escarabat d’aigua s’esmunyien
des de dins del seu ventre per entremig del seu sexe, espès i sorrós.
Instintivament, i sota el silenci de la nit, les bestioles anaven
encaminant-se, crepitant, cap al jardí.


Recordo el meu naixement. Recordo
la vall carnosa d’on vaig sortir. Recordo les mans de la meva mare estirant-me
els branquillons. Recordo els crits i el fred, i el gran silenci, després. I
com, ensangonat i sense escorça, la meva mare va abraçar-me, encara que fos un
arbre. De seguida van plantar-me al jardí. Van fer córrer pel veïnat que el
nadó havia nascut mort i aviat tothom va deixar de fer preguntes. Si bé
mirarien, per sempre, als meus pares amb un polsim de compassió als ulls. Si
haguéssiu pogut veure la meva mare, acolorida i serena, no hauríeu dit que
havia perdut un fill, tampoc que havia parit un arbre. Per això, de tant en
tant, algú en malparlava en veure-la passar.
Era petit, tot i que més alt que
qualsevol de vosaltres, i les formigues no em tenien pietat i se m’enfilaven a
riuades. Les abelles brunzien entre les meves branques gairebé amb desfici. I
els bufaforats penetraven i xuclaven les meves flors amb precisió i
indiferència. La meva mare anava i venia de casa al jardí i del jardí a casa.
Quan era l’hora, es descobria un pit i l’endinsava, a poc a poc, entre les
meves branques. I jo prenia la seva llet regalimant, que era molt més dolça que
la saba i que la pluja i que el pipí dels pardals.

Quan la meva mare deia als meus
germans que juguéssim tots junts, el meu germà i la meva germana venien
corrents i es plantaven davant meu. Aixecaven els ulls i em contemplaven,
callats. Creuaven els braços. S’avorrien una estona. I de seguida es
despistaven amb qualsevol altra cosa i marxaven a l’altra punta del jardí. Els
veia de lluny i m’entretenia així. Em va costar arribar a entendre què els
passava per dins quan s’avorrien. Perquè als arbres ningú no ens ha donat el do
de l’avorriment. Encara ara, potser, no sabria definir-ho del tot, el que sé
segur és que l’avorriment va fer aprendre a xiular a la meva germana. Era prou
bonica i cal dir que entonava bé.

Els dies se succeïen
cadenciosament. La meva mare hi era sempre. M’explicava les coses que passaven
més enllà del jardí o, per exemple, com era la casa per dintre. Un dia em va
guarnir amb estels de cartró. I durant la primera tardor, així que les fulles
m’anaven caient, ella les anava recollint de terra i les guardava en un potet
de vidre. Sovint em fotografiava. També em cantava cançons i em llegia contes.
Però percebia que dubtava de si podia veure-la o no. I jo li hauria volgut
explicar que els arbres ho veiem tot des de tot arreu.

El meu pare no hi era tant i cada
vegada hi va ser menys per aviat no ser-hi gens. I els meus germans hi eren per
força, perquè el jardí, encara que no fossin arbres, també era el seu
territori. Quan es van fer una mica més grans i la innocència se’ls difuminà,
una nit van venir tots dos amb el ganivet més menut i afilat de casa a fer-me
un tatuatge. Jo, llavors, ja tenia escorça i la meva mare ja no em donava el
pit. L’esdeveniment va suposar un daltabaix. Aquella nit el llum del menjador
va estar encès fins a altes hores de la matinada. I quan per fi va apagar-se,
va encendre’s, al pis de dalt de tot, el llum de les golfes. Era la meva mare,
i jo sabia que, si no plorava, era per no molestar. Més endavant hi pujaria
freqüentment, quan aniria entenent que es quedava sola en la tasca de creure en
mi, veient la indiferència del meu pare o dels meus germans, quan, per exemple,
estenien roba a les meves branques, o quan es feien petons i carícies amb amics
i amants a la meva falda.

Durant els mesos següents del meu
naixement vaig descobrir la meva passió pel cel. I sobretot per les postes de
sol, i per les ombres allargassades de les cases, de la gent i dels núvols, i
per com s’atrapaven les unes amb les altres. Em fascinava la solitud d’aquell
moment, la puntualitat de les llunes. No me’n cansava mai, del cel. Vaig
adonar-me, comparant-me amb els meus germans, de la magnitud de la meva
paciència.


I amb ella em vaig anar fent alt,
fortíssim, flairós. Sentia com les meves arrels incontrolables exploraven les
profunditats del sòl del jardí. La terra era fèrtil. Hi havia ossos de ratolins
antics, joguines centenàries, també vaig trobar una harmònica i grapats de cucs
cecs que passaven, apàtics. Mentre jo creixia i m’eixamplava i els ocells feien
nius entre el fullam, els meus pares envellien i els meus germans marxaven. I
un dia la meva mare m’ho va explicar. Em va explicar que les persones s’acaben
i que els arbres també, però molt més tard. L’hivern més llarg de tots, el de
la gran gelada, va arribar poc després, en mal moment. Vaig perdre totes les
fulles i les puntes d’algunes arrels se’m van glaçar. Recordo aquell temps
boirosament. El pensament se m’enterbolia i no sabia ben bé què passava al meu
voltant. Les veus i les remors arribaven dintre meu escapçades i deformades.
Tenia l’escorça menys porosa i més dura que mai. Mica en mica vaig penetrar un
estat de letargia que va anar engolint-me. Aviat vaig estar tancat dintre meu.
I per fi vaig tastar la son. Va ser una nit molt llarga. Crec que va durar
mesos. Vaig fer moltes coses, des dels somnis, això sí. Vaig fer més coses que
mai i vaig anar molt lluny. Vaig ser una ballarina, un dit d’un home solitari,
una bassa prop d’un volcà i també vaig ser un búfal.
Un matí vaig despertar-me de sobte, marejat d’haver
dormit tant. Em va despertar una coïssor molt forta. Vaig intuir el meu pare,
més vell que mai, que tossia i esbufegava i, pensant en una altra cosa,
començava a serrar-me la branca més blanca de totes. Nevava i necessitava
llenya. Cada vegada em coïa més i més fins que em va fer mal. I així vaig saber
que el dolor dels arbres no és com el vostre. No fa plorar, ni cridar, ni és
vermell. És fet, sobretot, d’una tristesa profunda profunda… i fidel, com una
mare”


El Prat de la Sorbera a Martorelles. L’explotació dels espais humits en època prefeudal a càrrec de Jaume Vilaginés

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El Prat de la Sorbera a Martorelles. L’explotació dels espais humits en època prefeudal a càrrec de Jaume Vilaginés
L’any 997 el comte de Barcelona, Ramon
Borrell, va vendre a Guillem un prat al terme de Martorelles.[1] El prat
es trobava a prop de la confluència del riu Besòs i de la riera del Tenes.
Estava en un lloc pla i humit, que originava una vegetació abundant, aprofitada
per al pastoreig, l’obtenció de farratge i l’aprofitament dels arbres que hi
existien de forma silvestre. El prat rebia el nom de la Sorbera (Sorbaria).[2]

El document que ens ho explica descriu la
propietat com un prat amb allò que hi estava relacionat, incloses les aigües
que hi circulaven (de forma natural o a través de recs), els aiguamolls i estanys
que hi havien, les pastures i el farratge que s’hi obtenia, i els abundants arbres
que hi creixien de forma silvestre (pululati
ac pululandi).

El Tenes no s’aiguabarrejava amb el Besòs on
ho fa a l’actualitat, sinó que ho feia més al sud, a l’alçada de Can Prat.[3] Una
forta revinguda en el segle XV va canviar el curs, provocant que els termes
parroquials estiguessin en disputa durant temps, perquè es basaven en
referències que van desaparèixer.[4] Per
tant, la ubicació de la propietat es trobava més al sud on el Tenes s’unia amb
el Besòs a l’alçada de Can Prat, en un lloc que en el segle XI se li deia el
Pla del Tenes.[5]


El nom de la Sorbera ens remet al col·lectiu
d’un tipus d’arbre, de la servera (sorbus
domestica).[6]
Per tant, la paraula ens parlaria d’un bosquet de serveres. La servera o server
és un arbre que dóna un fruit, la serva, que és comestible. Les serves es
cullen a finals d’estiu, tenen una forma de petita pera i, per ser comestible,
s’han de sotmetre a una sobremaduració en palla. Els romans obtenien de la  fermentació del fruit una beguda alcohòlica,
la cerevisa, que ha donat el nom en
català i en altres llengües de la cervesa, encara que l’origen d’aquesta sigui
diferent. La servera es troba a la muntanya mitjana o en planes humides i
fresques, en un àmbit geogràfic que inclou l’est de la península Ibèrica. També
sovint es troba cultivada o plantada entre cultius.[7]
El document de 997 es refereix a un apel·latiu,
per l’ús del determinant (ad ipsa
sorbaria) i no pas a un topònim.[8] Així
doncs, el document ens descriu un fet geogràfic: les serveres que eren a prop
del prat. Els topònims no sempre descriuen la realitat, perquè aquesta pot
haver canviat i el topònim, un cop consolidat, no varia, malgrat que el fet referenciat
hagi desaparegut.
Servera

El document de 997 ens mostra les utilitats
dels espais humits a cavall dels segles X i XI. L’abundància d’aigua permetia
l’explotació de prats dels quals s’obtenien farratges i de zones de pastures.
També la vegetació arbòria subministrava fruits que complementaven la dieta
pagesa, que no només es basava en el cultiu de cereals com s’havia cregut
antigament. La qüestió que hom pot plantejar és si una propietat com la
descrita, en passar a mans senyorials particulars, va continuar essent
explotada com el document ens la descriu o va passar a convertir-se en terreny
cultivat amb cereals, tal com sabem va esdevenir en altres llocs.[9]
Serva


[1] Fàbregas,
A. Diplomatari de la catedral de Barcelona, vol. 1, Barcelona, 1995,
doc. 309.
[2]  ..vindo tibi unum pratum cum sua
pertinentia, cum suis aquis discursibus, cum stagnulis et suis paludibus,
pascuis et pabulis vel arboribus qui ibidem sunt, pululati ac pululandi, et
istum pratum quę tibi vindo est in comitatu Barchinnense,
in Vallense, in locum vocitatum Marto­relias, et est nominatum predictum pratum
pratum de ipsa sorbaria… de parte circi in ipsas limites et ripas extremas qui
sunt ad ipsas Tortas de ipsas terras, qui sunt inter flumen Tenes et flumen
Bisocium..» (ACBX,309).
[3]
Umbert, J. i
Piñeiro, À. «Desembocadura del Tenes (El Trench)», Notes 23, Mollet del Vallès, 2008, pàgs. 95-104.
[4]
Umbert, J i Piñeiro, À. Aproximació a la
història de Montmeló. Segles XIV i XV, Montmeló, 2009, pàgs. 285-314.
[5]
Batlle, C. i
altres, Diplomatari de l’Arxiu Capitular de
la catedral de Barcelona, segle XI, vol. 1, Barcelona, 2006, doc. 1458.
[6]
Bastardas,
M.R., La formació dels col.lectius
botànics en la toponímia catalana, Barcelona, 1994, pàg. 202.
[7] https://ca.wikipedia.org/wiki/Servera.
[8] Bastardas, M.R., La formació dels col.lectius botànics…,
pàgs. 42-43.
[9][9]
A Vilalba, Cardedeu, l’any 1014, els habitants de la vil.la van acudir al
tribunal comtal per queixar-se perquè el comte havia venut un prat comunal a un
potentat. Aquest l’havia posat en conreu, donat que d’aquesta manera obtenia més
beneficis:  Vilaginés, J. El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès
Oriental (segles X-XII), Barcelona, 2001, pàg. 68.  

Les alzines reclamadores

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Les alzines reclamadores
Dies enrere l’Albert Gusi va enviar-me dues fotografies de
les alzines reclamadores del veïnat d’en Fares, a Fontcoberta (Pla de l’Estany)
i em va encuriosir la funcionalitat d’aquests arbres, que amb el pas dels anys
s’han convertit amb arbres monumentals. Un alzina reclamadora és un arbre que a
partir d’unes podes molt estudiades i de l’aplicació de pesos a les branques
exteriors, s’aconsegueix  una morfologia
molt curiosa ja que mentre l’interior resta força aclarit des de fora l’arbre
pren una forma molt arrodonida, on les branques arriben a tocar el terra i
apareixen algunes finestres, és a dir, espais de la capçada més aclarits. Com que
aquestes alzines creixen isolades entre camps, tenen una visualització molt
majestuosa(des del 1991 estan declarades alzines monumentals).

La bellesa de l’arbre contrasta amb la seva finalitat ja que
era un reclam per caçar ocells. A l’interior aclarit de l’arbre se situada el
caçador que emetia sons de reclam pels ocells. Quan les aus penetraven a l’interior
de la capçada de l’arbre per unes finestres que es deixaven obertes entre el
fullatge i si s’aturaven en alguna de les branques interiors que estaven untades
de vesc(que és un substància molt enganxosa); els ocells no podien suportar el
pes del vesc enganxat als seus peus i queien a terra on el caçador només havia
de collir-los.

Avui en dia aquesta pràctica ja no s’utilitza i per tant
aquestes alzines són el testimoni històric d’una manera d’utilitzar l’arbre.
Per aquest valor de testimoni d’un passat, l’administració forestal de la
Generalitat va dur a terme,  fa uns anys,
una poda per mantenir la morfologia de l’alzina reclamadora i recordar-nos el
seu  passat.

Com eren els boscos de les muntanyes de lleida cent anys enrera

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Com eren els boscos de les muntanyes de lleida cent anys enrera
En Francesc Giró m’acaba d’enviar aquest text
estret de la Geografia General de Catalunya (1908-1918) dirigida per Francesc Carreras
Candi. En concret del volum dedicat a la província de Lleida (pp.60-61) i
escrit per Ceferí Rocafort, on s’explica l’estat dels boscos de les muntanyes
lleidatanes. Es tracta d’un text molt interessant i clarivident respecte a
alguns dels problemes històrics dels boscos de muntanya.
“La riquesa forestal, ha desmerescut considerablement en lo passat segle
, y si bé hem de reconèxer que s’ ha fet alguna tentativa de repoblació entre
altres lIochs, en les vessants del Pallaresa, prop de Gerri, està mólt lluny de
satisfer lo que la pública opinió demana. No es aquest, lloch oportú pera
escarrassar-nos en demostrar los irreparables perjudicis que ocasiona al pahís,
la devastació dels boscos puix tothòm n’està convençut.
Emperò, si que hem de recordar que mólta part de culpa la tenen los metexos
pobles y proprietaris: los uns per la seva desídia, los altres per l’egoisme de
mals entesos negocis que en definitiva resultan perjudicials a la comunitat,
com s’acaba de demostrar en les recents inondacions d’Octubre de 1907 de trista
recordança, quins desastrosos efectes, no hi ha dupte s’ haurian vist
notablement aminorats, si les montanyes enlloch de trobar-se despullades
d’arbrat, haguessen sigut cobertes d’espessa vegetació pera retenir les aygues
pluvials que d’altra manera sense obstacle que s’ interpose en lo séu pas,
devallan impetuoses emportantse·n, pera no retornar may més, les terres conreables.
Avuy podèm dir que les boscuries, fora algunes petites excepcions, quedan
recloses en lo més abrupte del maciu pyrinench, axi y tot amenaçades per la
cobdicia d’industrials empreses amparades per hómens de duptós patriòtisme,
¡Pobre pahís si dexant-se enganyar pèls llops disfressats d’ovella, permet que
eI despullen del hermós ropatge ab que l’amorosa naturalesa ha volgut vestir la
cruesa de les seves montanyesl
Aquesta exclamació, no vol dir que-I nostre criteri se tanque en lo sentit
de que quede improductiva una font de riquesa de tan trascendental importancia
com són los boschs, no: emperò hi ha una diferencia ben marcada entre la
explotació ordenada y ben entesa y la devastació, sense altres mires que los
ingressos que de moment pot reportar la venda de tantes … mils peces, que
equival a arrasar.lo;, no a traure-n interès, sinó a malmetre un capital
inapreciable que’s roba al bé comú. Baix aquest aspecte merexerian la nostra
aprovació quantes mides s’adoptessen pèls poders públichs, encaminades a
reprimir los constants abusos de que nos hem de plànyer diariament.
Per sort, en la Vall d’ Aràn, Alt Ribagorçana y Pallars, podèm admirar
encara extensions immenses de colossals abets, faigs, pins, abedolls y
altres arbres; mates (66) impenetrables, refugi segur del ós del Pyrinèu, A
tots interessa conservar-los, fomentar l’arbrat allà ahont se puga y mólt particularment en los costers y riberes que ademés de servir de defensa, constitueix una bellesa natural que un may se cança d’ admirar”

A propòsit de la fageda d’en Jordà

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on A propòsit de la fageda d’en Jordà

Després d’uns quants anys sense anar-hi, he
tornat a la fageda d’en Jordà. Aquesta vegada, per tal de viure-la com un gran
premi, he fet el trajecte en bicicleta des de les Preses i després de passar
pel bosc de Tosca, la roureda monumental del Parc Nou d’Olot i els paratges de
la font Moixina.
Al cap de poc de pedalar per dins la fageda,
m’he aturat i m’he assegut a observar l’ondulant i regular bosc, on
contrastaven els tons marronosos de la fullaraca amb el verd trencadís de les
capçades dels arbres d’aquesta suau tardor. Davant d’aquest espectacle he
pensat que seria interessant escriure un breu text sobre els orígens de la
salvaguarda d’aquesta peculiar fageda.

El primer que cal tenir present és que
l’existència d’una fageda sobre un indret planer és un fet raríssim a Catalunya
ja que quasi tots els boscos que creixien en planes s’han convertit en camps de
conreus o espais urbanitzats. Per tant, cal preguntar-se: com és que la fageda
d’en Jordà s’ha salvat. La resposta, al meu entendre, cal cercar-la en la
geologia i en la poesia.
La fageda d’en Jordà s’ha desenvolupat sobre
la colada del volcà Croscat. La solidificació d’aquesta colada va generar un paisatge
ondulat, on s’alternen tossals i clots que feien difícil la serva conversió en
un espai conreable. Ara bé, les necessitats i la tossuderia de la pagesia d’aquestes
terres va convertir molts espais d’aquesta antiga colada en espais agrícoles.
En Josep Maria Mallarach[1]
argumenta que els versos del poeta Joan Maragall, que estiuejava a Olot, sobre
la fageda d’en Jordà van donar a conèixer aquest bosc al conjunt de la societat
catalana. El poeta vol comunicar al lector la seva experiència espiritual
resultat de passejar pel templa arbrat. Fixeu-vos en aquest fragment del poema:
El caminant, quan
entra en aquest lloc,
comença a
caminar-hi a poc a poc;
compta els seus
passos en la gran quietud:
S’atura, i no sent
res, i està perdut.
Li agafa un dolç
oblit de tot el món
en el silenci
d’aquell lloc profund,
i no pensa en
sortir, o hi pensa en va:
És pres de la
fageda d’en Jordà,
presoner del
silenci i la verdor.
Que interessants i
alliçonadores les paraules del poeta sobre el caminar pel bosc: cal fer-ho
tranquil·lament, aturar-se de tant en tant, oblidar-se d’on venim, gaudir del
silenci i un acaba sentint-se presoner de la natura.
El 1962 un grup d’admiradors del poeta va
col·locar un monòlit de basalt en un dels accessos a la fageda amb la
inscripció: “Sagrat a la memòria de Joan Margall”
Malgrat el valor ambiental, cultural i
espiritual de la fageda, aquesta era un bosc de propietat privada subjecta a
fer-ne aprofitaments forestals. A mitjans de gener de 1980 encara van talar-se
centenars de faigs que no es van poder retirar del bosc per una nevada. Aquest
fet va ser denunciat pels amants d’aquest bosc i la campanya per la salvaguarda
de la fageda  va acabar generant la
compra de bona part de la finca per part de la Diputació de Girona. Finalment
el 1982, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei que declara la fageda
reserva integral parcial dins del Paratge Nacional d’Interès Natural de la Zona
Volcànica de la Garrotxa. Aquesta figura legal va ser l’embrió de l’actual Parc
Natural.

[1] Mallarach,J.M.
et al (2012): El patrimonio inmaterial:valores culturales y espirituales.
Manual para su incorporación en las áreas protegidas. Ed. Fundación Fernando
gonzélez Bernaldez. Madrid. Pàg.20.

De silva a bosco. Evolució dels usos del bosc a l’època medieval, a càrrec de Jaume Vilaginés.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on De silva a bosco. Evolució dels usos del bosc a l’època medieval, a càrrec de Jaume Vilaginés.

L’any 1069 el comte Ramon Berenguer I i la seva esposa, la
comtessa Almodis, imposaven una solució a les disputes que afectaven el
monestir i dos personatges poderosos de la vila de Celrà (Gironès). El
motiu  principal de la querella era un
bosc (Feliu-Salrach, n.752).

Una dels querellants era Adelaida, vídua de Silvi Llobet. En Silvi
havia esdevingut el miles (cavaller)
dominador de la zona; la manifestació simbòlica i física del seu poder era el
castell de Celrà. Silvi havia fet testament abans de morir i havia deixat l’usdefruit
del seu patrimoni a la seva esposa i al seu nebot, Gaufred Bastó. A les seves
respectives morts, l’herència havia de passar al monestir de Santa Maria de
Celrà.
El monestir i Adelaida, per un costat, i Gaufred Bastó, per
l’altra, van enfrontar-se per l’herència. Per resoldre el conflicte hi va
intervenir el comte. En el pacte que imposava la solució apareix descrit el bosc
de Cervià (bosco de Cerviano). El
bosc estava essent roturat parcialment pels homes d’Adelaida i en el document
es preveu que la roturació pogués ampliar-se en funció de la voluntat dels
senyors, Adelaida i el seu nebot. Gaufred Bastó també tenia drets sobre l’espai
forestal, segons com s’havia establert en un pacte previ.

El comte establia que les actuacions en el bosc havien de ser
consensuades, fins i tot en la recaptació de les rendes extretes, especialment
en els camps cultivats. La seva preocupació era evitar el conflicte entre els
senyors de l’espai i no tant regular l’ús forestal o la seva conversió en espai
roturat. Per controlar l’ús del bosc, el comte va decidit establir un guarda
forestal (forester de ipso bosco) que
havia de ser també gestor i vigilant de la zona cultivada (de ipsa laboratione). El guarda havia de jurar homenatge i
fidelitat (sit homo de vobis ambobus
manibus comendato.. et iuret vobis inde fidelitate super altare sacratum), havia
de ser de la vila de Cervià i havia d’estar casat. Es tractava de crear una
figura neutral, que controlés el bosc i els camps de forma imparcial, perquè no
afavorís a cap de les dues parts.
El document del bosc de Cervià ens mostra un moment de transició
en el tractament dels recursos forestals. El bosc havia estat un espai d’aprofitament
des d’èpoques anteriors. L’explotació dels recursos forestals era important en
l’economia pagesa anterior al segle XI. Les activitats de recolecció de fruits
silvestres, l’explotació de la fusta i la llenya, l’ús de l’espai per al
pastoreig, la caça i primàries activitats preindustrials, com les que s’han
descobert en el Pirineu nordcatalà, demostren la utilitat del bosc en
l’economia pagesa. Per altra banda, el bosc esdevenia també un espai de reserva
agrària. En una època en què les eines i les tècniques de cultiu eren
precàries, les activitats agrícoles necessitaven terrenys on fer rotar el
cultiu. Així, en la documentació de l’època solen aparèixer diferents espais que
corresponen a moments diferents en el cicle a llarg termini que anava del
conreu de les terres (terras cultas)
a la generació de comunitats arbòries (boscos),
passant per les terres en guaret (terras
ermas) i les zones arbustives (garrigas).
A vegades distribuïts en un ordre lògic, com passava a Sentmenat l’any 1006: “el
nostre bosc, amb els límits del garrigar, amb les terres cultivades i
incultes,..” (Font Rius, ap. 2).

A Sentmenat els caps familiars van decidir vendre un bosc
col.lectivament, perquè consideraven que era de tota la comunitat (donamus silvam nostram). Les masses
forestals, com els altres béns naturals no agraris, eren considerats abans del
segle XI com a béns públics, per tant d’ús lliure; és el que anomenem béns
comunals. Ho establia la normativa legal, en concret la capitular carolíngia de
844.
Els boscos surten esmentats abans del segle XI amb el nom de silva. En les descripcions formulàries,
en plural. El bosc era percebut com un espai indefinit, genèric, però sobretot
útil. El bosc de Sentment era un espai amb comunitats arbòries, però també hi
incloïa àrees de  matollars i d’espais
artigats.
La percepció utilitària del bosc no es perdria amb el temps. El
que va canviar va ser el terme per esmentar-lo. La paraula bosco va substituir el de silva.
El canvi de nom també es va correspondre amb un canvi en la propietat dels béns
comunals i en la utilització dels seus recursos.
En el segle XI es va produir una profunda transformació social,
caracteritzada per l’emergència d’una nombrosa classe senyorial que va imposar
un nou model productiu. Els milites
(cavallers) van obligar a un augment de la producció pagesa que havia de
subministrar més excedent a una elit que era essencialment més nombrosa. Es va
generalitzar un model alimentari nobiliari, basat en el consum carni, de vi, d’oli
i de certs tipus de cereal, que anteriorment existia però en dimensions
reduïdes, com corresponia a una classe dirigent numèricament més escassa.

L’economia pagesa mixta d’èpoques anteriors, en la qual
predominava una producció molt diversificada, que suposava combinar l’activitat
agrària, amb la ramaderia, la recol.lecció i la cacera ocasional, va donar pas
a una activitat pagesa més enfocada a la cerealicultura, la producció d’oli, de
vi i de bestiar per al sacrifici, amb l’objectiu de destinar una part important
de la producció a la renda senyorial. Això va significar un augment de l’espai
dedicat a l’agricultura i l’increment de roturacions.

Aquesta activitat artigadora venia incentivada per la iniciativa
directa dels senyors, com en el cas de Cervià, o indirecta a través de l’augment
de rendes senyorials. L’increment de l’espai agrari es feia en detriment de
l’espai antigament comunal, des del segle XI paulatinament apropiat pels
senyors.

Els béns comunals van anar desapareixent com a espais d’ús públic,
en un procès que va deixar molts pocs llocs on va perviure un ús col.lectiu de
l’espai no agrari. Al Vallès de forma ràpida van reduir-se els espais comunals.

En els segles XI i XII, el bosc (bosco) va passar a ser esmentat i percebut com un espai concret,
delimitat, a vegades amb nom propi. Hem de suposar també que era un espai amb
una presència menor en el paisatge de l’època.

La pressió sobre els boscos es va fer insistent i va arribar un
moment en què els que havien estimulat la febre roturadora es van convertir en
els defensors dels espais forestals. Els boscos havien estat apropiats per
senyors feudals, el rei els havia convertit en àrees de possessió privada
(vedats, deveses), pròpia o aliena, i les institucions religioses també els
aprofitaven econòmicament. L’antiga utilització pagesa dels recursos forestals
no havia desaparegut allà on es podia practicar. Inevitablement, van aparèixer
els conflictes entre les diferents maneres d’extreure’n profit. A finals del
segle XII el rei Alfons I havia de prohibir que els habitants de Prades i
Montblanc talessin els boscos de Poblet (Sánchez, n. 390). El rei Pere I
promulgava uns anys més tard una disposició semblant a Santa Maria de Castellar
(Alvira, n. 76). A Aragó, el mateix rei Pere I va prohibir la caça, la tala i
el pastoreig en el vedat del Pinar de Peñalba (Sánchez, n.166). En la vessant
nord del Pirineu, hi ha testimonis en èpoques més posteriors de diferents
intervencions reials en defensa dels recursos naturals (prats i boscos), per
evitar una explotació excessiva dels mateixos, la qual cosa fa pensar en l’aplicació
de polítiques de sostenibilitat per evitar la pèrdua irreversible del recursos.
Molts monestirs i eremitoris se situen dins d’espais forestals

En tot cas, ja a finals del segle XII ens trobem amb mostres de la
defensa activa de la classes senyorial dels seus boscos, del qual obtenien uns
recursos concrets. Els exemples que tenim són de monestirs, que descriuen
arbres glaners, que anomenen fructiferos
o fructuosis, dedicats a alimentar
bestiar porcí (Alvira, n.76; To, n.54). El bosc esdevenia així espai senyorial,
del qual eren foragitats els pagesos que en segles anteriors en gaudiren
lliurement.   
       
El bosc també esdevingué l’espai lúdic de la classe senyorial. Era
el lloc on es practicava principalment la caça. L’espai on es practicava la
cacera venia determinat per on es trobaven els animals i sovint això implicava
zones desboscades. Tot i això, el bosc era el topos propi de la pràctica
cinegètica, que era una activitat que simbolitzava i identificava la classe
senyorial. La caça va esdevenir una pràctica tan arrelada i important que hi
havia espais forestals dedicats a la cria de les peces cinegètiques.

La caça senyorial era una pràctica essencialment lúdica, que
obligava a cuidar l’espai on vivien els animals i protegia aquests mateixos de
possibles agressions, la qual cosa feia que el bosc esdevingués, també per
aquesta raó, un espai vedat.
Bibliografia de referència:
–      Alvira, M. Pedro el Católico, rey de Aragón y conde de Barcelona (1196-1213).
Documentos, testimonios y memoria histórica, Instituto Fernando el Católico
(CSIC), Zaragoza, 2010.
–      Andreolli, B. I Montanari, M. Il bosco nel Medioevo, CLUEB, Bolonya,
1995.
–      Catafau, A. (edit.) Les ressources naturelles des Pyrénées du Moyen Âge à l’époque moderne.
Exploitation, gestion, appropriation, Actes du Congrès International RESOPYR 1.
Font Romeu, 8-9-10 novembre, 2002, Presses Universitaires de
Perpignan,  Perpinyà, 2005.
–      Fauna and flora in the Middle
Ages: studies of the medieval environment and its impact on the human mind.
International Medieval Congress, Leeds, in 2000, 2001 and 2002,
Frankfurt, 2007.
–      Feliu, G. i Salrach, J.M. (dirs.) Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona
de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I, vol.3, Fundació Noguera, Barcelona,
1999. 
–      Font Rius, J.M. “La comunitat local o veïnal”
a Symposium Internacional sobre els
orígens de Catalunya (segles VIII-XI), vol.1, Generalitat de Catalunya, Barcelona,
1991.
–      Sánchez Casabón, A.I. Alfonso II rey de Aragón, conde de Barcelona y marqués de Provena.
Documentos (1162-1196), Instituto Fernando el Católico (CSIC), Zaragoza,
1995.
–      To, Ll. El
monestir de Santa Maria de Cervià i la Pagesia: una anàlisi local del canvi
feudal, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, 1991.
–      Vilaginés, J. El paisatge, la societat i l’alimentació al Vallès Oriental (segles
X-XII), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2001.