Categoria: Uncategorized

L’alzina còsmica de Guinovart

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’alzina còsmica de Guinovart
Aquests dies de primavera he tingut la sort de visitar l’Espai Guinovart a Agramunt. L’espai central de l’edifici alberga una composició feta per l’artista que es divideix en tres parts: el mural, la cabana i l’era. Aquesta composició està inspirada en l’estada del pintor ,  quan era petit,  a les terres d’Agramunt. En concret, l’artista va estar-s’hi en els anys 1937 i 1938, és a dir, en plena Guerra Civil. Quan es va produir el primer bombardeig, la família va haver de deixar la vila i traslladar-se al camp, on, segons explica el pintor: “varem viure molt plegats avi, mare, ties i germans en una cabana. Això obligava a mantenir una relació directa amb la naturalesa, com també amb els elements, coses, eines i animals”. 
En les tres composicions del pintor és molt present l’alzina ja que és l’arbre més abundant d’aquestes contrades. Al mural ens apareix l’alzina pintada amb els atributs de la nit: la lluna i l’òliba. A l’era, que és un cercle sobre el qual pengen desenes d’objectes, entre d’ells hi apareix la llenya d’alzina. Ara bé, és a la cabana, que és un espai dins l’espai, on trobem l’alzina còsmica. L’autor defineix aquest arbre com un suport sideral  central. Ara bé, és l’arbre còsmic, venerat des de fa mil·lennis per diferents civilitzacions. Es tracta d’un mite que ens explica que abans que l’espècie humana trepitgés la terra, hi havia un arbre gegant que s’alçava fins al cel, esdevenint un eix de l’univers i el pont entre els tres mons, és a dir, el món subterrani, la terra i el cel. L’alzina de Guinovart situada al mig de la cabana és l’eix al voltant del qual giren tots els paisatges i, tanmateix, sosté la volta celeste amb les diferents constel·lacions. Per tant, és una alzina còsmica que connecta la terra amb el cel.  
L’alzina del mural. Foto: Giovanni Leonardi
L’era, on ens apareixen nombrosos objectes relacionats amb la vida al món rural. Foto: Giovanni Leonardi
L’alzina còsmica ocpa l’eix central de la cabana i connecta la terra amb la volta celeste. Foto: Giovanni Leonardi

El teix

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El teix
El teix (Taxus baccata) és un arbre que s’estén per Europa, el nordoest del continent africà, el nord d’Iran i el sudest asiàtic. El nom genèric Taxus, és romà i l’esmenten Plini i Virgili, tot i que derivat del mot grec “taxis” que vol dir fila, per la disposició de les seves fulles o de “toxicos” que significa verí. El nom específic baccata prové del llatí “bacca”, baia, amb referència al tipus de fruit.
El teix té una fulla perenne i linear i és d’alçada mitjana ja que no sol passar dels 10 m, tot i que, en alguns casos pot arribar a atènyer fins uns 20 m. Té el tronc gruixut, d’escorça bruna i llisa, que es clivella i cau formant crostes. Capçada de forma piramidal, d’un verd trist i fosc, formada per branques molt obertes. És un arbre de creixement molt lent i se n’han trobat exemplars mil·lenaris. El Teix de Fortingall (www.forestry.gov.uk) és un vell teix que es troba en un pati al poble de Fortingall, a la regió de Perthshire, a Escòcia. Durant molt temps es va estimar que la seva edat havia d’estar entre els 2000 i els 5000 anys; investigacions recents tendeixen a situar-ho en el límit inferior, és a dir, entorn dels 2000 anys d’edat. Això seguiria convertint-ho en l’arbre més vell del que es té notícia a Europa. Malgrat la seva edat i els atacs soferts, el teix està aparentment en bon estat i podria tenir per davant diversos segles més de vida. Actualment es troba protegit per un clos no gaire alt, amb unes reixes, que no permet apropar-se però sí poder observar-lo i fotografiar-lo.
Teixos al monestir de Sant Benet del Bages
Les Inflorescències masculines, són molt petitones situades a les axil·les de les fulles. Les flors femenines solitàries les trobem a l’extrem d’un petit eix axil·lar revestit de bràctees, molt petites i poc visibles, amb aspecte de borrons escamosos, donen una sola llavor de color verdós bru, que es guarneix amb un embolcall carnós de color roig viu que actua d’element d’atracció dels ocells encarregats de dispersar les llavors. Floreix a finals d’hivern o al començament de la primavera i el fruit madura a final d’estiu o a la tardor del mateix any.
El teix viu en qualsevol tipus de sòl, encara que millor en els calcaris, però sempre en llocs fresquívols, humits i de sòl profund, normalment en barrancs i fondalades de muntanya. Resisteix bé el fred i requereix un cert grau mínim d’humitat en l’ambient i en el sòl.
El teixos es creu que eren arbres amb un valor místic i sagrat en cultes pagans precristians. En moltes ocasions, el teix apareix esmentat com l’arbre de la vida i de la mort. El fet de ser un arbre de llarga vida  i perenne li dóna un simbolisme positiu, motiu pel qual apareix sovint al costa de les esglésies, cementiris, etc. Moltes parròquies de l’Església Anglicana van celebrar l’any 2000 amb festes entorn dels teixos que havien provat que vivien des de l’època de Jesús.  El teix, també, era considerat un arbre nefast i inquietant ja es manté verd tot l’any, tal com si tingues un pacte amb el diable i, a més a més, les seves fulles i fruits són tòxiques. Per tot plegat, algunes tradicions medievals consideraven que aquest arbre estava associat amb la mort i l’altre món. Per tant, era plantat en els cementiris i la seva fusta era utilitzada per fabricar arcs i fletxes i els seus fruits tenien una utilitat verinosa i avortida.
Les fulles linears del teix

Les Magranes de l’edifici modernista de Caixa de Sabadell

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Les Magranes de l’edifici modernista de Caixa de Sabadell

El magraner és un arbre de fulla caduca que pot  arribar fins els 5 metres d’alçària i presenta una capçada força irregular.  Les flors, vermelles i molt boniques, apareixen solitàries entre els mesos de maig i agost. El fruit és la magrana que té de 5 a 9 cm. És un fruit comestible que quan és madur es clivella i s’obre de manera irregular. La part comestible són les llavors. El fruit té una envolta coriàcia que va des de colors grocs a vermells. 
El magraner és un dels arbres fruiters més antics. Els magraners eren molt comuns  prop dels masos i en els marges dels camins. De totes formes, Catalunya no és terra de magraners, les bones magranes sempre vénen del sud de la Península. No és estrany, doncs, que una ciutat important d’Andalusia porti de nom Granada en homenatge a aquest aliment que els àrabs conreaven amb mirament ja que per a ells era una fruita refinada.
Pel que fa a la simbologia del magraner, cal esmentar que la fruita és l’element que pren tot el simbolisme, tal com passa amb la major part dels arbres fruiters. La granada és el símbol de la maduresa i de la fertilitat. Segons la mitologia grega, en el seu temple d’Argos, la deesa Hera apareixia representada amb una granada a la ma. Ara bé, la mitologia grega estableix que l’origen d’aquest arbre és el següent: La mort de la mare de Side va generar, amb el pas del temps, un amor enfollit del pare cap a la seva filla. Fins que un dia, Side, fugi del seu pare i quan va arribar a la tomba de la seva mare va llevar-se la vida. Els Déus compadits per la dissort de Side, van fer brotar de la seva sang vessada un arbre que la recordaria eternament: el magraner.
Magranes en un capitell de la façana

A la Bíblia la magrana amb les seves llavors també és una fruita carregada de simbologia. Normalment és símbol de reialesa, esperança i vida futura, però també s’empra com a símbol de la resurrecció de Jesús o de la mateixa església ja que les llavors representen els creients que formen una sola església.
En els versos del Càntic dels càntics ens apareix un vers on ens s’utilitza el valor de la magrana com a fruita que satisfà al’assedegat espòs, quan l’esposa diu (Ct 8, 2):
“Quan et trobaria per fora, et podria besar
sense que ningú me’n fes retret.
Et conduiria i et faria entrar
a la casa de la meva mare, que em nodrí,
i jo et donaria a beure vi perfumat
i most de les meves magranes.”

Els jueus creuen que la magrana és un símbol de veritat , ja que afirmen que té 613 llavors, el mateix nombre de manaments de la Torà. 
A l’edifici modernista de Caixa de Sabadell projectat per Jeroni Martorell i construït entre el 1907 i el 1915 a la ciutat de Sabadell, ens apareixen les magranes en alguns capitells de la façana i en els mosaics que hi ha a la primera planta abans d’entrar a la sala noble. En tots dos casos la utilització de la magrana simbolitza la maduració i la fertilitat, per tal de fer entendre als possibles clients de principis de segle que Caixa de Sabadell era una institució madura i fèrtil  i, per tant, un lloc segur on deixar els estalvis.
Magranes en un dels mosaics de l’interior de l’edifici

Els vells castanyers de Riells del Montseny

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els vells castanyers de Riells del Montseny
El castanyer és un arbre caducifoli que viu a la zona temperada. El seu  fruit és la castanya, la qual és una càpsula espinosa en cúpula que fa entre 5 i 11 centímetres de diàmetre i conté de 2 a 7 castanyes. Les castanyes són fruits comestibles, força apreciats per la gastronomia d’alguns països, tot i que de vegades es consideren “menjar de pobre”. La paraula castanea prové d’una ciutat grega: Castanea . També es valora molt la fusta dels arbres, sobretot, la dels rebrots tendres que s’anomenen perxes i els boscos on creixen perxades.
L’única espècie que es troba de forma natural a casa nostra és el castanyer europeu o arbre de la castanya (Castanea sativa). El nostre castanyer va ser portat pels romans quan van conquerir la península ibèrica, de fet, els romans portaven a cada lloc on conquerien l’olivera, el castanyer i la vinya. Es creu que el castanyer és autòcton del Mar Negre i de diverses zones de l’Àsia Menor però l’imperi Romà en va generalitzar el seu cultiu per tot Europa. A Catalunya, la màxima expansió del castanyer va ser a finals del segle XIX.
Des dels romans fins l’actualitat s’han utilitzat les castanyes, molt energètiques, tant per aliment pel bestiar com per l’espècie humana. De la farina de castanya es fa pa i pastissos. La fusta del castanyer ha estat molt important ja que és elàstica i molt resistent  a l’ humitat i, en conseqüència, s’ha utilitzat per fer de tot; portes per a les cases, bigues, mobles de qualitat, tancats, barrils, cistells, ….. 

La riera de Riells 
Del castanyer, el que pren simbologia cristiana és la castanya que és símbol de la castedat i del triomf de la virtut sobre les temptacions de la carn ja que les punxes de la seva clofolla són enteses com un element de protecció i defensa del fruit.
Si voleu conèixer els vells castanyers de Riells del Montseny cal que aneu en cotxe fins l’abadia de Sant Martí de Riells i continueu a peu seguint la riera de Riells. Al cap d’uns 300 m de l’abadia trobareu un pont a ma esquerra. Creueu-lo i continueu pel costat de la riera. Quan la vall s’estreny començareu a trobar aquest vells castanyers que són digne de ser admirats tranquil·lament mentres escolteu la remor de l’aigua. 
Un dels vells castanyers de Riells del Montseny
Un vell castanyer de Riells amb l’interior del tronc buit.

La simbologia de la Palmera datilera

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on La simbologia de la Palmera datilera
La palmera datilera (Phoenix dactylifera)té un únic tronc i pot arribar als 15-20 m d’alçada. Les seves fulles fortament dividides arriben al mig metre. Els fruits que es desenvolupen en ramells s’anomenen dàtils i són d’una gran importància en els països musulmans. Per exemple, els dàtils amb llet són la primera menja quan es pon el sol en el temps del Ramadà.
La distribució original de la palmera datilera és desconeguda, però hom creu que era als oàsis dels deserts del nord d’Àfrica. El seu conreu va començar a la part oriental de la península aràbica vers el 6000 AC. i, posteriorment, va convertir-se en un dels més importants arbres conreats a l’antic Egipte. Des d’aquesta zona s’ha estes per tota la mediterrània.
El simbolisme de la palmera es remunta a la civilització egípcia on representava el triomf de la vida sobre la mort i les seves grans fulles eren considerades com la volta celeste. Cal recordar que la vida a Egipte transcorre al voltant del Nil ja que a banda i banda hi ha desert. Per tant, un arbre que oferia ombra i fruits era una benedicció.
Pashedu s’agenolla davant d’una palmera. Pintura de la tomba de Pashedu, Deir-Medina, XIX Dinastia
 
La palmera ens torna a aparèixer relacionada amb la religió cristiana i per tant  dins del textos bíblics. Segons una llegenda, recollida en els evangelis apòcrifs, quan la Sagrada Família fugia cap a Egipte i en un moment que Maria havia de donar el pit, es van aturar al peu d’una palmera i aquesta per amagar-los dels soldats es va ajupir per tapar-los amb la seva capçada. Aquest trasbals va generar que una gota de la llet de Maria caigués sobre la roca i aquesta es va tornar blanca. Aquesta llegenda està en l’origen de la gruta de la llet de Betlem i, per aquest motiu la palmera és símbol d’acollida i hospitalitat i, a la vegada, és una de les imatges de la verge Maria.  Aquest episodi de la palmera i la sagrada família ha inspirat un gran nombre d’obres d’art.
D’altra part, la fulla de la palmera, conjuntament amb branques d’olivera, va ser utilitzada pels habitants de Jerusalem per festejar l’entrada de Jesús i,en conseqüència, simbolitza el triomf o la victòria sobre el pecat i la mort i, per tant, molts màrtirs porten una branca de palmera o palma a la ma ja que han vençut el martiri i la mort . Un altre exemple on apareixen juntes l’olivera i la palma el trobem al segon llibre de Macabeus ( 2M 14, 4) quan Alquim anà a trobar al rei Demetri: “Es presentà, doncs, davant el rei Demetri cap a l’any cent cinquanta-u per fer-li ofrena d’una corona d’or, una palma i les tradicionals branques d’olivera del temple”.
 Per alguns autors la palma esdevé l’arbre de la perfecció ja que el seu fust és recte, es projecta cap al cel i les fulles són simètriques. Per tant, la palmera també es presenta com a símbol d’immortalitat i, a la vegada, ens evoca el paradís perdut.
Descans en la fugida d’Egipte. Pintura de Fernando Llanos (1507) Catedral de València
Per il·lustrar  l’episodi de la palmera que dona aixopluc a la sagrada família reproduirem uns versos de Jacint Verdaguer del poema: La palmera.
Mentres la Verge s’asseu,
de l’arbre aguaita la cima;
carregada és de fruit d’or
com núvia de pedres fines:
-Josep, si els pogués haver
dos o tres dàtils prendria.
-Alterosos són per mi,
-Ai! Lo meu braç no hi arriba.-
L’infant Jesús quan ho sent
diu a la palmera: -inclina’t-
i l’arbre abaixa el front
a les plantes de Maria,
qui en floreja els dàtils d’or
com los joiells en botiga

V Seminari Turisme i Paisatge. Bosc i ecoturisme

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on V Seminari Turisme i Paisatge. Bosc i ecoturisme

El passat 17 de març va celebrar-se, a la seu del Consorci del Lluçanès, el V Seminari Turisme i Paisatge dedicat a reflexionar i debatre vers l’ús turístic del bosc. Aquesta jornada estava organitzada per la Càtedra de Geografia i Pensament Territorial de la UdG i el Consorci del Lluçanès i coordinada per Montse Barniol i Josep Gordi.

Al matí els conferenciants van explicar les relacions entre el turisme i el bosc. Va començar el professor de Geografia de la UdG, Josep Gordi, que desgranar els interessos turístics que atresora l’espai forestal i els conflictes que genera la freqüentació dels boscos a Catalunya. El biòleg Josep Maria Llorach va explicar-nos com el contacte amb la natura pot esdevenir un mitja per la millora de la persona (http://www.auri.cat). Jordi Pau Caballero, president de l’Associació Nòrdic Walking Pirineus (http://www.nordicwalking.cat) va relacionar l’evolució de la percepció esportiva dels espais naturals. Eduard Plana, president de l’Associació Projecte boscos de Muntanya, va endinsar-nos en els objectius d’aquesta associació que promou el contacte de les persones amb els boscos de muntanya (www.projecteboscos.cat). Joan Sales, gerent de l’empresa Burricleta (http://es.burricleta.com), va explicar l’evolució i les característiques d’aquesta empresa del Lluçanès. En darrer lloc, el mestre Josep Espigulé, va parlar de la utilització del bosc com a mitja per promoure l’educació ambiental.



El pantà de Garet



Després d’un esplèndid dinar amb amanides i carn a la brasa provinent del territori vam traslladar-nos a la finca la font situada en el municipi de Lluça. Des del monestir de Lluça i acompanyats del propietari de la finca: Pere Garet, vam caminar fins el pantà de Garet. En aquest punt el propietari d’una finca eminentment forestal va explicar-nos, amb gran sinceritat, la gestió que du a terme i el cas del pantà de Garet que és resultat d’un acord de custòdia entre el propietari  i el Centre d’Estudis del rius mediterranis

Els participants del seminari escoltant les explicacions del propietari Pere Garet

En suport al poble japonès, parlarem del seu arbre nacional: el cedre roig japonès

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on En suport al poble japonès, parlarem del seu arbre nacional: el cedre roig japonès
Aquests dies patim, enormement, a l’observar els terribles efectes del tsunami i ara els perills de fuites radioactives de la central nuclear de Fukushima. Per aquest  motiu he pensat que la millor manera d’encoratjar al poble japonès era parlar del seu arbre nacional: el cedre roig japonès. Ja que de ben segur que la fortalesa d’aquest arbre és present en l’ànima d’aquest treballador, amable i sofert poble.
El cedre roig japonès o Sugi  (Cryptomeria japonica) és l’arbre nacional del Japó. Cal precisar que pròpiament no es tracta d’un cedre doncs aquest gegant és un representant de la família de les taxodiàcies. Per tant, és un parent de les sequoies. El sugi és un arbre perennifoli molt alt ja que en ocasions pot arribar als 70 m d’alçada; posseix uns diàmetres que sobrepassen els 4m i la seva escorça grisenca i vermellosa amb tires verticals és realment particular.
Quan el cedre roig té molts anys pren el nom de Yakusugi, el qual en ocasions forma boscos molt especials que tenen la consideració de sagrats. Un dels exemples, més espectaculars, de bosc sagrat, el trobem a l’illa de Yaku-shima . Només cal tenir present que els arbres d’aquesta illa poden arribar a tenir de 3 a 5 m de diàmetre, més de 30 m d’alçada i, majoritàriament són mil·lenaris. El Yakusugi de més edat que ha estat identificat fa 25,3 m d’alçada, una circumferència a l’alçada del pit de 16,4 m i es calcula que té més de 7.000 anys.
Cedre roig japonès del temple de Nikko. Fixeu-vos que al seu peu els japonesos pengen desitjos escrits que s’anomenen Omikuji

Perseguint un baobab.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Perseguint un baobab.
Fa uns dies llegia al diari Ara (09-01-11) un interessant article del periodista Bru Rovira titulat: La cruïlla del baobab i l’endemà l’Amèlia, una bona amiga de Mataró, m’explicava que la seva filla Helena va retratar diversos baobabs en un viatge per l’Àfrica. Vaig demanar-li algunes fotografies del seu viatge i al cap d’uns dies van arribar. Per tant, calia parlar d’aquest gegant de la sabana africana. 
Primer de tot, endinsem-nos en els valors culturals d’aquest arbre. Bru Rovira ens diu que el baobab s’aixeca entre el cristianisme, l’islamisme i l’essència animista i que aquest arbre els ajuda a dirimir els problemes que plantegen les creences de la religió així com les qüestions íntimes. Rovira, sobre el simbolisme de l’arbre, explica que: “abans d’abraçar la fe de Déu, la mirada en el més enllà, tots formaven part del misteri de la natura, del seu ordre i la seva obscuritat”.  Altres autors parlen dels baobabs com els arbres del diàleg o de la paraula ja que sota la seva ombra es reunien les persones per tancar els seus litigis.
Baobab. Autora: Helena Gil
Pel que a les seves característiques morfològiques, baobab és el nom comú del gènere Adansonia, el qual conté vuit espècies d’arbres. El nom d’Adansonia honora Michel Adanson (1727-1806) que va ser un filòsof, naturalista i explorador francès que va descriure per primer cop el baobab africà (Adansonia digitata) en una monografia publicada el 1761. 
El Baobab és un arbre característic de la sabana africana que pot sobrepassar els 20 m. d’alçada i viure milers d’anys. Al Parc nacional Kruger hi ha un baobab monumental datat en uns 3000 anys. Una de les seves grans peculiaritats és el seu gran tronc engruixit que pot sobrepassar els 10 m de diàmetre i que serveix per emmagatzemar aigua durant l’època de les pluges i així sobreviure a l’estació eixuta. Presenta una capçada poc important amb relació el tronc. És un arbre que perd les fulles durant l’estació seca i, tant bon punt, comencen les pluges, l’arbre s’omple de noves fulles i apareixen les flors.
Baobab. Autora: Helena Gil

Arbres caiguts

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Arbres caiguts

Aquests dies farà un any de la tempesta de neu que va afectar el sector nord-oriental de Catalunya. Un cop la neu deixar de caure i va sortir el sol, la població va acabar d’adonar-se’n de l’enorme mal que el vent i la neu havien fet en els boscos. Aquesta situació ens va portar a escriure, a l’Eduard Plana i a mi, un breu article, que es va publicar al diari El Punt, el qual reflexionava sobre les pertorbacions i els boscos i que es titulava: “Arbres caiguts”. Com que el que s’explicava és plenament vigent he decidit reproduir-lo, acompanyat d’unes fotografies fetes després de la terrible ventada del gener del 2009 en els boscos de Gallecs.

Arbres caiguts
Arbres caiguts no és el primer vers d’un poema de Guerau de Liost sobre les boscúries del massís del Montseny; sinó que és un dels darrers efectes de la tempesta de neu que va afectar Catalunya el passat dilluns 8 de Març i, que comença a ser visible un cop les infraestructures viàries i elèctriques van a normalitzant-se.
Desgraciadament tornem a parlar dels boscos en negatiu, és a dir, que són notícia quan aquests pateixen els efectes del vent, del foc o de la neu. Només cal recordar que el gener del 2009 una excepcional ventada va tombar milers d’arbres, o que l’estiu passat diversos incendis van calcinar milers d’hectàrees forestals. Per tant, en els darrers mesos, el vent, el foc i la neu han afectat negativament els nostres boscos. Cal emfatitzar que les ventades, els incendis forestals i les nevades excepcionals són, primer de tot, pertorbacions naturals, i és quan afecten a un medi vulnerable i provoquen alteracions intenses a les persones, els bens, els serveis o el medi ambient els podem qualificar de desastres naturals.
Arbre tombat per la ventada de gener de 2009 al bosc de Can Veire de Gallecs
Els ecosistemes mediterranis, com els d’altres latituds pateixen cíclicament pertorbacions que afecten la seva estructura i el seu funcionament. Per exemple, el Parc Nacional de Yellowstone, que va ésser el primer espai natural protegit del món i que és un veritable santuari natural, pateix anualment incendis de diferents magnituds. Precisament el 2008 va fer 20 anys d’un dels més terribles incendis que va afectar el parc ja que van calcinar-se tres quartes parts del mateix. En motiu d’aquesta efemèride va celebrar-se un congrés que, entre altres temes, va posar en evidència que cada 300-400 anys es produeixen incendis que afecten la quasi totalitat del parc, és a dir, centenars de milers d’hectàrees. En conseqüència, els incendis forestals, com les ventades o les tempestes de neu són pertorbacions que afecten, cíclicament, molts ecosistemes i aquests, seguint el seu propi ritme natural, se’n van refent. Per tant, si els ecosistemes estant adaptats per superar els diferents tipus de pertorbacions, on rau el problema ?
La clau és que, necessàriament, no som davant d’un problema ecològic sinó enfront d’un drama o desastre dins d’un context social i econòmic. Ens explicarem. El problema és social ja que dins dels nostres boscos hem permès que existeixin centenars de quilòmetres de carrers, de cases i de conduccions elèctriques i, per tant, els arbres han caigut sobre les cases o enmig dels carrers, deixant moltes persones incomunicades o amb la seva vivenda malmesa. El resultat va ser que el dilluns 8 de Març moltes urbanitzacions del Vallès Oriental, del Maresme o de la Selva van veure’s afectades per la tempesta de neu, com a l’estiu del 1994 quan van patir la por de les flames de l’incendi forestal que va iniciar-se a Gualba i va arribar a les portes de Santa Coloma de Farners. Senzillament perquè viuen en un espai sotmès, periòdicament, a riscos naturals i no en un territori idíl·lic. 
El problema també és econòmic ja que la major part dels boscos on s’han escapçat branques o han caiguts arbres són de propietat privada i, per molts d’aquests propietaris, el bosc és un recurs econòmic que ara s’ha descapitalitzat. Si volem actuar amb visió de futur, hauríem de considerar els nostres boscos, tal com reclamava el II Congrés Forestal Català, com a infraestructures de país, tal com ho són la xarxa viària o elèctrica. Cal entendre que l’espai forestal no només és un recurs econòmic sinó també és, entre altres funcions, un reservori de carboni o de biodiversitat, així com paisatge i, en conseqüència, un espai de lleure, malgrat ésser, majoritàriament de propietat privada.
En conclusió i si volen ser conseqüents amb la màxima de que els incendis s’apaguen a l’hivern, convé dur a terme, ràpidament, iniciatives, d’acord amb la propietat, per minimitzar els efectes que va generar  la tempesta de neu sobre els ecosistemes forestals. I en aquest punt, ens apareixen diferents preguntes: què en farem d’aquesta biomassa ? Simplement la triturarem i la llençarem sobre els sòls ? la portarem a serradores a uns preus llastimosos ? No seria millor aprofitar-la energèticament i convertir-la en estella i fer-la servir per alimentar calderes ?
Si a l’inici de l’article dèiem que arbres caiguts podrien ser les primeres paraules d’un vers; acabarem  esmentant uns veritables versos de Mn. Pere Ribot que fan referència als arbres: “Entre la terra i el cel, he enfondit la rel, en l’eternitat”.
Branques i arbres caiguts per la ventada de gener de 2009 al bosc de can Veire de Gallecs

El Maresme s’omple de colors. El que hi ha darrera la bellesa.

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on El Maresme s’omple de colors. El que hi ha darrera la bellesa.
Aquests dies de febrer en travessar la comarca del Maresme des de Palafolls fins a Mataró, he vist els vessants solells del Montnegre i el Corredor tacats de “banderes blanques”, tal com anomenaven  els poetes Maragall i Punsola als ametllers i dels grocs de les mimoses. D’altra part, el dimarts passat, com molts altres dies, vaig anar a caminar amb el meu amic Jaume pels voltants de Mataró. Normalment fem el mateix recorregut. Sortim de la plaça del forn del vidre, al centre de la ciutat, i ens enfilem fins l’ermita de Sant Martí de Mata. El camí de tornada el fem per les Cinc Sènies. Aquesta setmana els blancs del ametllers i els grocs de les mimoses eren molt presents en els marges, en ocasions, entapissant algun camí. La veritat és que aquesta estesa de colors era una veritable festa enmig dels verds de les alzines i els pins.
Els blancs i els grocs dels ametllers i les mimoses als camps dels voltants de Mataró
Producte d’aquests recorreguts em vénen a la ment dues reflexions. La primera és la importància que està prenent l’estètica en la nostra societat. Per evidenciar-ho us reprodueixo dos fragments de dos articles periodístics que parlen de l’ametller i la mimosa. La periodista Tatiana Sisquella escrivia a la seva columna del diari “Ara”: “L’ametller té una funció molt més important que la de donar fruit. Aquest arbre, pausat, serè i aparentment aliè a tot el que passa al seu voltant, ens recorda que malgrat tot, sempre hi ha coses bones per venir” El segon text és de l’escriptor Antoni Puigverd i prové d ela revista “Presència”:” La mimosa és, d’altra banda, la primera planta sinestèsia de l’any: quan la contemples, encara que sigui de lluny o a través d’un vidre, n’imagines l’olor; i quan en captes l’olor que t’arriba d’un ram de mimoses que no veus, automàticament n’imagines el groc agudíssim i rialler. És una adolescent que crida i s’emborratxa mentre els adults intenten dormir. Trenca la nit de l’hivern i enlluerna amb els seus collarets de quincalla”.
Las segona reflexió és que darrera la bellesa hi ha, a vegades, realitat amagades. En el cas de l’ametller , cal no oblidar que la seva plantació la dur a terme la pagesia i no per gaudir de la floració sinó per recollir els seus fruits. En el cas de la mimosa (Acacia dealtaba) que és un arbre provinent d’altres terres i utilitzat per la jardineria, cal tenir present que és una gran espècie colonitzadora. El resultat és que el DAISIE (Delivering Alien Invasive Species Inventories for Europe) la considera entre les 100 espècies invasores més importants d’Europa i esmenta que està generant greus problemes a Portugal i Turquia (www.europe-aliens.org).
El camí que porta a Sant Martí de Mata