Aquests dies farà un any de la tempesta de neu que va afectar el sector nord-oriental de Catalunya. Un cop la neu deixar de caure i va sortir el sol, la població va acabar d’adonar-se’n de l’enorme mal que el vent i la neu havien fet en els boscos. Aquesta situació ens va portar a escriure, a l’Eduard Plana i a mi, un breu article, que es va publicar al diari El Punt, el qual reflexionava sobre les pertorbacions i els boscos i que es titulava: “Arbres caiguts”. Com que el que s’explicava és plenament vigent he decidit reproduir-lo, acompanyat d’unes fotografies fetes després de la terrible ventada del gener del 2009 en els boscos de Gallecs.
Arbres caiguts
Arbres caiguts no és el primer vers d’un poema de Guerau de Liost sobre les boscúries del massís del Montseny; sinó que és un dels darrers efectes de la tempesta de neu que va afectar Catalunya el passat dilluns 8 de Març i, que comença a ser visible un cop les infraestructures viàries i elèctriques van a normalitzant-se.
Desgraciadament tornem a parlar dels boscos en negatiu, és a dir, que són notícia quan aquests pateixen els efectes del vent, del foc o de la neu. Només cal recordar que el gener del 2009 una excepcional ventada va tombar milers d’arbres, o que l’estiu passat diversos incendis van calcinar milers d’hectàrees forestals. Per tant, en els darrers mesos, el vent, el foc i la neu han afectat negativament els nostres boscos. Cal emfatitzar que les ventades, els incendis forestals i les nevades excepcionals són, primer de tot, pertorbacions naturals, i és quan afecten a un medi vulnerable i provoquen alteracions intenses a les persones, els bens, els serveis o el medi ambient els podem qualificar de desastres naturals.
 |
| Arbre tombat per la ventada de gener de 2009 al bosc de Can Veire de Gallecs |
Els ecosistemes mediterranis, com els d’altres latituds pateixen cíclicament pertorbacions que afecten la seva estructura i el seu funcionament. Per exemple, el Parc Nacional de Yellowstone, que va ésser el primer espai natural protegit del món i que és un veritable santuari natural, pateix anualment incendis de diferents magnituds. Precisament el 2008 va fer 20 anys d’un dels més terribles incendis que va afectar el parc ja que van calcinar-se tres quartes parts del mateix. En motiu d’aquesta efemèride va celebrar-se un congrés que, entre altres temes, va posar en evidència que cada 300-400 anys es produeixen incendis que afecten la quasi totalitat del parc, és a dir, centenars de milers d’hectàrees. En conseqüència, els incendis forestals, com les ventades o les tempestes de neu són pertorbacions que afecten, cíclicament, molts ecosistemes i aquests, seguint el seu propi ritme natural, se’n van refent. Per tant, si els ecosistemes estant adaptats per superar els diferents tipus de pertorbacions, on rau el problema ?
La clau és que, necessàriament, no som davant d’un problema ecològic sinó enfront d’un drama o desastre dins d’un context social i econòmic. Ens explicarem. El problema és social ja que dins dels nostres boscos hem permès que existeixin centenars de quilòmetres de carrers, de cases i de conduccions elèctriques i, per tant, els arbres han caigut sobre les cases o enmig dels carrers, deixant moltes persones incomunicades o amb la seva vivenda malmesa. El resultat va ser que el dilluns 8 de Març moltes urbanitzacions del Vallès Oriental, del Maresme o de la Selva van veure’s afectades per la tempesta de neu, com a l’estiu del 1994 quan van patir la por de les flames de l’incendi forestal que va iniciar-se a Gualba i va arribar a les portes de Santa Coloma de Farners. Senzillament perquè viuen en un espai sotmès, periòdicament, a riscos naturals i no en un territori idíl·lic.
El problema també és econòmic ja que la major part dels boscos on s’han escapçat branques o han caiguts arbres són de propietat privada i, per molts d’aquests propietaris, el bosc és un recurs econòmic que ara s’ha descapitalitzat. Si volem actuar amb visió de futur, hauríem de considerar els nostres boscos, tal com reclamava el II Congrés Forestal Català, com a infraestructures de país, tal com ho són la xarxa viària o elèctrica. Cal entendre que l’espai forestal no només és un recurs econòmic sinó també és, entre altres funcions, un reservori de carboni o de biodiversitat, així com paisatge i, en conseqüència, un espai de lleure, malgrat ésser, majoritàriament de propietat privada.
En conclusió i si volen ser conseqüents amb la màxima de que els incendis s’apaguen a l’hivern, convé dur a terme, ràpidament, iniciatives, d’acord amb la propietat, per minimitzar els efectes que va generar la tempesta de neu sobre els ecosistemes forestals. I en aquest punt, ens apareixen diferents preguntes: què en farem d’aquesta biomassa ? Simplement la triturarem i la llençarem sobre els sòls ? la portarem a serradores a uns preus llastimosos ? No seria millor aprofitar-la energèticament i convertir-la en estella i fer-la servir per alimentar calderes ?
Si a l’inici de l’article dèiem que arbres caiguts podrien ser les primeres paraules d’un vers; acabarem esmentant uns veritables versos de Mn. Pere Ribot que fan referència als arbres: “Entre la terra i el cel, he enfondit la rel, en l’eternitat”.
 |
| Branques i arbres caiguts per la ventada de gener de 2009 al bosc de can Veire de Gallecs |