Categoria: Uncategorized

El que jo vull explicar en aquesta presentació del llibre d’en Josep, és un fet que s’emmarca dins la tradició popular i que d’alguna manera lligaria amb el que en l’autor del llibre Banys de bosc ha volgut transmetre’ns amb el seu treball.

En Josep i jo, estem units per la circumstància d’estar casats amb dues cosines, més germanes que cosines, les quals tenien un avi, l’avi Joan. L’avi Joan Barbany, picapedrer que va ser, va néixer herniat, i diu la història familiar que va ser sotmès a un ritual “natural” per tal de poder-lo curar. El ritual consistia en fer passar al recent nascut per un forat fet a un arbre, el qual s’embolicava un cop passada la criatura. Si l’arbre resistia el trau, si era capaç de refer-se després del fet, es creia que el nen també es guariria.

La història familiar diu, que el nen Joan Barbany, va créixer sa i com us deia de gran va ser picapedrer, ofici que una persona afectada d’hèrnia difícilment podria portar a terme.

He trobat dues referències que m’indiquen que aquesta pràctica també es realitza en altres contrades.

A la plana d’Ancosa, que és una peneplana rocallosa –calcària– a l’extrem meridional de l’Anoia, a frec de l’Alt Camp i l’Alt Penedès. Prop del poble de la Llacuna, a la comarca de l’Anoia, hi ha un roure centenari[2] que a l’estiu donava aixopluc als ramats de bestiar que buscaven la seva ombra. A l’enforcadura té una cadolla on s’acumula l’aigua de la pluja. S’explica que aquest forat es feia servir per practicar-hi un ritual a través del qual es protegien els nadons acabats de néixer o aquells que patien alguna trencadura o hèrnia. El ritual consistia a ficar l’infant dins del forat tot pronunciant un conjur. D’aquesta manera es creia que el roure absorbia les malalties dels nens i els transferia el seu vigor i vitalitat. La cerimònia es realitzava principalment la nit de sant Joan. A un costat del roure hi havia el pare de la criatura i a l’altre el padrí, els quals amb el nen nu als braços deien:

«Sant Joan Gloriós, trencat te’l dono. Sant Joan Gloriós, curat te’l prenc».

Aquestes paraules, que es pronunciaven mentre passaven el nen per dintre el forat, es repetien tres vegades. Per posar fi al ritual es dipositaven les espardenyes i la robeta del nen a dintre del forat i es tancava el tronc amb argila. L’èxit del ritual depenia de la salut del roure.

El segon cas que us vull esmentar tenia lloc a Can Campmany[3], dins del terme de Badalona. També es practicava les nits de Sant Joan i era un ritual per prevenir o curar malalties que afectaven els nadons. Josep Llansó, més conegut per la gent del barri, com en Pepet de can Campmany, fou l’últim que es va fer càrrec de la cerimònia de passar el nen pel roure, tradició que havia anat passant de generació en generació. El ritual se celebrava al sot de la masia, on hi havia una roureda. En Pepet era qui s’encarregava de preparar els roures, un per cada nen que s’havia de guarir. Els roures feien uns deu centímetres de diàmetre i acostumaven a tenir uns quinze anys. Es lligava el tros de tronc que s’havia d’obrir per dalt i per baix a una distància d’un metre i mig aproximadament amb un filferro per tal que no s’esqueixés tot el tronc. Llavors, amb una destral i uns tascons de ferro es procedia a fer el tall de dalt a baix de la zona marcada. A l’interior del forat s’hi posaven unes pedres i uns bastons transversals perquè el trau estigués ben obert, mantenint una obertura d’uns 40 centímetres. Situat al turó de Can Boscà, molt a prop de la masia d’en Pepet avisava amb un tret d’escopeta als oficiants que estaven a l’entorn de cada roure quan tocaven les dotze campanades a la parròquia de Santa María, que marcaven l’inici de la cerimònia. A un costat del roure hi havia el pare de la criatura i a l’altre el padrí, els quals amb el nen nu als braços deien:“Sant Joan Gloriós, trencat te’l dono. Sant Joan Gloriós, curat te’l prenc.”

[1] Fragments del text de la presentació del llibre BANYS DE BOSC, de Josep Gordi, feta a la llibreria La Gralla de Granollers, el dijous 12 de maig del 2022 a les 7h de la tarda.

[2] http://www.panorama.cat/pr/el-roure-dancosa-rituals-i-conjurs-en-arbres-centenaris/

[3] http://labrolla.blogspot.com/2011/05/el-guariment-del-roure-de-can-campmany.html?m=1

 

Tothom coincideix que l’arbrat urbà és quelcom indispensable a la vida de la ciutat. Són moltes les recerques que investiguen els beneficis del arbres dins la trama urbana, tant per la qualitat de l’aire com per la seva incidència damunt de la salut de les persones

Ens hem parat mai a pensar en quin moment històric nasqué l’arbre de carrer? El personatge clau per donar resposta a aquesta qüestió és Ildefons Cerdà i la seva proposta d’Eixample per a Barcelona.

D’una part, Cerdà va conèixer algunes de les grans ciutats europees com Londres, Paris o Madrid. Tinguem ben present  que cap d’aquestes ciutats tenien arbres plantats als carrers del centre urbà. Aquests només apareixien en els jardins, els parcs, les avingudes o passeigs i al voltant de les carreteres que naixien dels grans nuclis urbans. D’altra part, fou coneixedor -ho havia estudiat detalladament-  de les pèssimes condicions de salubritat que tenien els edificis i els carrers de la Barcelona emmurallada i dels seus greus efectes sobre la salut dels seus habitants.

Ildefons Cerdà va ser el primer urbanista  que va presentar una proposta d’ordenació urbana en la qual establia que tots els nous carrers havien de tenir arbres plantats i també els incorporava als interiors de les illes urbanes.

Per Cerdà aquesta decisió responia més a criteris higienistes que estètics. Concebia els carrers plens d’arbres com a conductes per on circularia l’aire salubre cap a les persones i els habitatges.

Recordem que Cerdà va néixer en una masia del terme municipal de Centelles i un dels seus principis bàsics era ruralitzar la ciutat, és a dir, fer entrar la natura a les  urbs per tal que els d’arbres es convertissin en el pulmó invers, és a dir, que inspirava carboni i expirava oxigen.

Cerdà, a la memòria de l’Eixample de Barcelona, va deixar escrit que: “Las plantaciones de árboles son en tales casos el medio más eficaz de prevenir la infección del suelo, de sanear el terreno y hasta purificar la atmosfera…, por eso no solo conviene que los haya en las calles sino que es indispensable que en cada manzana se les destine, cuando menos, una superficie igual a la edificable”

Amb el desenvolupament del nou Eixample barceloní, nasqué una nova proposta urbanística on els arbres  omplien tots els carres. D’aleshores ençà, es fa difícil imaginar un nou espai urbà sense arbres als carrers.

Aquesta realitat no va ésser acceptada de bon grat per tothom. Per exemple, el 1924 es presentà una moció a l’Ajuntament de Barcelona la qual demanava que es deixessin  de plantar plàtans d’ombra en aquells carrers que no fossin gaire amples ja que perjudicaven la visió de les façanes del edificis. En concret, es demanava que en els carrers Pelai, Ronda Universitat, Fontanella, Portal de l’Àngel i altres de semblants  no se’n plantessin perquè aquest fet, -que no  hi haguessin arbres- atorgava  a l’espai un segell de gran ciutat. Recordem que cap de les grans ciutats del moment no en tenien, d’arbres,  als carrers dels seus centres urbans. La mateixa moció, proposava la substitució dels plàtans d’ombra per til·lers. Queda clar, doncs,  que els peticionaris d’aquesta moció anteposaven qüestions estètiques lligades a l’arquitectura i a l’urbanisme del moment que  a altres consideracions .

Aquesta moció va ser contestada per Nicolas Rubió i Tudurí com a Arquitecte Director de Parcs Públics i Arbrat de l’Ajuntament de Barcelona. El primer que feu  Rubió en el seu escrit fou  reconèixer que en els carrers estrets  els plàtans d’ombra generaven molts inconvenients producte del seu imponent desenvolupament. Per tant es comprometé a diversificar l’arbrat urbà i esmentà  que en els carrers poc amples promouria la plantació de troanes, fals pebrers, moreres, arbres de l’amor, tamarius i alzines. Esmentà que, algunes d’aquestes espècies, ja eren presents en diversos carrers de la ciutat, però que la ciutadania no els coneixia gaire. Respecte a la possibilitat de substituir els plàtans d’ombra per til·lers, Rubió respongué que els til·lers també tenien  un gran desenvolupament i necessitaven molta  més aigua que els plàtans. Per tant considerà  que , l’elecció del plàtan d’ombra com a arbre base de l’Eixample havia estat un encert i esmentà que si s’hagués escollit el til·ler la situació hauria estat  desastrosa. Rubió, per fer entendre que l’elecció del plàtan no la tenia  només Barcelona, esmentà que el seixanta per cent dels arbres de Londres eren plàtans d’ombra. Finalment, conclogué que, ”En cuanto a dejar sin árboles algunes calles es materia opinable y que cada caso conviene examinarlo muy atentamente”

En conseqüència i malgrat que quasi han passat cent anys de la moció que hem comentat, creiem, com diu Rubió, que cal cercar per a  cada carrer l’arbre més idoni. Fins i tot, en els carrers més estrets flanquejats d’edificis alts, els experts recomanen, actualment, substituir els arbres per tanques d’arbusts. En definitiva del que es tracta és d’enverdir els carrers de la ciutat ja sigui amb arbres, arbusts o parterres.

Mercès a tots aquells que van pensar i repensar amb encert  l’arbrat barceloní en uns moments molt arriscats, sense uns referents clars, només atenent les pròpies conviccions internes.

El director de “L’Avenç,” Josep Maria Muñoz, m’envia el setmanari satíric “L’Esquella de la Torratxa” del 15 de gener del 1926 ja que fa uns mesos es va publicar a la seva revista un article meu sobre les alzines de la plaça Catalunya. A la portada del setmanari es veuen un dibuix imaginari amb una colla de porcs menjant els  aglans de les alzines de la plaça Catalunya de Barcelona davant la mirada atònita d’uns ciutadans i d’un guàrdia urbà que acaba sentenciant: “Les alzines són per als porcs”

Com que les alzines feia poc que s’havien plantat en el definitiu procés d’urbanització de la plaça, aquesta sàtira em porta a reflexionar vers la contraposició entre l’arbre rural i l’arbre de ciutat i, en el fons, entre els noucentistes que creuen en la ciutat com espai de progrés i civilitat  i els modernistes que defensen que l’essència de l’ésser humà cal cercar-la a la natura, la qual es troba molt més present en el món rural. Per tant, és possible que per al dibuixant, l’alzina, arbre generador d’aglans i fruit delerós dels porcs, és un element de la ruralitat que no té cabuda a la ciutat. Fins i tot, ens imaginem que els trets morfològics de l’alzina amb un creixement lent, una escorça rugosa i, a vegades tortuosa, fulles perennes i ovalades no són adients amb la rectitud i rapidesa de la ciutat. Quin és l’arbre per excel·lència a principis de segle XX a la ciutat de Barcelona? Doncs el plàtan d’ombra, que també caracteritzava alguns dels passeigs de Londres o Paris i que ja havia arribat a Barcelona el 1861 quan es van plantar a la Rambla i que, amb el desenvolupament de l’Eixample, s’havia convertit en l’arbre de carrer de Barcelona. Per tant, un arbre que arriba d’altres ciutats. Quins són els trets del plàtan d’ombra que el van convertir en un arbre urbà? Doncs, que presenta un creixement molt més ràpid que l’alzina, amb un tronc rectilini i que s’enfila, fàcilment, per damunt del vint metres i que al  tenir un fullatge caduc genera ombra a l’estiu i a l’hivern, la manca de fullatge permet que els ciutadans gaudeixin de l’escalfor del sol.

Per tant, darrera la imaginària sàtira de “L’Esquella de la Torratxa” ens apareix, des del nostre punt de vista, potser un conflicte ideològic?,  la simple contraposició entre la ruralitat i la urbanitat o entre la tradició i el progrés?

Divendres passat la Maria Mercè i jo vam visitar l’exposició: “Diàlegs de bosc” a la sala Ronda, situada al número 382 del carrer Consell de Cent de Barcelona. Ens van acompanyar les artistes Neus Aller, Marta Montcada i Laura Roca que formen part del col·lectiu: “Art-Tra Barcelona” i que molt amablement ens van explicar el rerefons de les seves propostes artístiques. El primer que vam dir-nos és que després del confinament tots els membres del grup van decidir que cercarien inspiració de cara a la propera mostra en el bosc i que, posteriorment, cadascú presentaria un text i dues obres d’art en la futura mostra. El principal motiu de plantejar-se aquest repte era la necessitat d’acostar-se a la Natura per cercar els orígens, la simplicitat i, a la vegada, la complexitat que ens aporta la boscúria si ens hi endinsem amb tranquil·litat i sense perseguir cap objectiu concret. Només cal submergir-se en l’atmosfera del sotabosc per gaudir de la varietat de les formes de les fulles, tiges, troncs.. D’aquesta immersió forestal ha nascut una interessant exposició plena de matisos, formes…que tenen en comú la lloança al bosc i la natura. A continuació us presento tres imatges d’aquesta exposició.

 

En moltes ocasions els fets que se succeeixen mentre vas d’un lloc a l’altre són com baules d’una cadena. Aquest és el cas del títol d’aquesta exposició que m’ha fet pensar amb un treball final del Postgrau Significats i Valors Espirituals de la Natura de la Fundació UdG que es titulava: “Dialogar amb el bosc” de l’Oriol Tarragó, que explicava una experiència de com actuar en un espai forestal mediterrani. En el seu bloc deia vers aquesta activitat: “Quan camino pel bosc i la vall que em rodeja, medito sovint com poder compartir una manera diferent d’aproximar-se a la natura. Una forma més conscient, que ens ajudi a anar aprenent al mateix temps com poder estar més presents, per saber extrapolar-lo després a la vida diària”

Per tot plegat, us recomano que us acosteu, hi ha temps fins el 22 de desembre, a la Sala d’Exposicions Ronda per gaudir d’aquesta gran varietat de formes artístiques que ha suggerit la caminada forestal.

 

All’inizio della Valle di Susa, che si trova in Piemonte (Italia), si incontra il Monte Pirchimiano, la cui cima raggiunge quasi i mille metri di altezza sul livello del mare. Dalla sua vetta si vede, ad est, la grande pianura padana e ad ovest parte delle montagne alpine occidentali. La Valle di Susa è  infatti una delle strade di collegamento tra la Francia e le terre italiane.

 

Sui fianchi di questa montagna furono edificate nel X e XI secolo le prime cappelle dedicate all’arcangelo San Michele e, successivamente, fu costruito un imponente monastero benedettino dedicato allo stesso arcangelo, detto Sacra di San Michele, per sottolineare con forza che ci si trova in presenza di uno spazio sacro. Prima dell’anno 1000, il culto dell’arcangelo San Michele era già diffuso in tutta Europa. La Chiesa copta lo aveva introdotto a partire dal IV secolo e tale culto acquisì molta forza prima del volgere del millennio, anche a seguito della paura della fine del mondo che si era diffusa in tutto il continente, e il culto e il fervore per questo arcangelo erano divenuti così molto importanti.

L’arcangelo San Michele come essere celeste appartiene alla corte di Dio. Appare nella Bibbia come il capo supremo degli eserciti celesti dedicati a combattere gli angeli ribelli e malvagi. Per questo è rappresentato con lancia o spada, scudo protettivo e, a seconda del tempo, vestito con ornamenti militari o con una tunica. Altre volte è dipinto con una bilancia tra le mani, in quanto agisce come un pesatore di anime, cioè colui che misura le azioni delle persone e ne fissa il destino eterno. Non sorprende quindi che molti dei monasteri a lui dedicati siano un misto di edificio religioso e fortezza. Se diamo uno sguardo alla distribuzione di questi monasteri, troviamo la loro presenza in aree geografiche molto diverse. In Inghilterra, al largo della Cornovaglia, troviamo la montagna di St. Michael, che è un’isola molto vicina alla terraferma e sulla quale è stata costruita un’abbazia dedicata a questo arcangelo. Sulla costa della Normandia si incontra Mont Saint Michel che a sua volta è un’isola e sopra di essa è stato costruito un monastero. In Italia meridionale, la leggenda narra che l’arcangelo apparve per compiere un miracolo e chiese che fosse eretto un santuario in suo nome; sul monte Sant’Angelo vi è così un santuario e una grotta molto venerata dedicati all’arcangelo. E questa linea di monasteri e santuari continua fino a Gerusalemme. Anche in Catalogna ci sono  numerosi eremi e monasteri dedicati a Sant Miquel, come Sant Miquel de Cuixa consacrato nel 947 o la grotta di Sant Miquel del Fai nelle Vallès Oriental. La Sacra di San Michele sembra dunque far parte di un antico percorso di pellegrinaggio dedicato al culto di questo santo.

Per arrivare alla Sacra dobbiamo andare direttamente alla Valle di Susa, dopo si scende lungo questa valle fino a raggiungere la città di Avigliano, nei cui pressi troveremo le indicazioni per raggiungere la Sacra di San Michele. Una volta lasciata l’auto nelle vicinanze, prenderemo un sentiero che attraversa un fitto bosco di faggi e che ci porterà ai piedi di questo edificio religioso connotato da una grande verticalità. Giunti ai suoi piedi, si alza lo sguardo per cogliere la monumentalità e la verticalità di questo monastero che per molti secoli ospitò una comunità benedettina che raggiunse la sua massima espressione nel corso del Trecento.

Attraversare la Sacra significa avviarsi a salire le scale, attraversare le porte, passare sotto i contrafforti, fino a raggiungere la cima dove si trova la chiesa e dove si può godere della pace e della luce dello spazio. Dopo aver goduto del calore che il tempio ci offre, dobbiamo uscire per ammirare l’ambiente circostante. Da questi mille metri di altitudine possiamo godere dell’immensità delle montagne alpine, alcune delle quali superano i tremila metri, e dell’ampiezza della pianura in cui scorre il fiume Po che si perde all’infinito. Siamo in uno spazio unico dove l’interno e l’esterno sono due facce della stessa medaglia. La forza di questo spazio, che è una continuazione della stessa roccia, favorisce interiormente il silenzio e il raccoglimento, mentre all’esterno ci apre alla contemplazione della natura. Il 14 luglio 1991 Giovanni Paolo II visitò la Sacra come un semplice  pellegrino e lasciò una benedizione per queste terre. Riporto le ultime parole:

“Per l’intercessione dell’Arcangelo San Michele,fa scendere copiosa la tua benedizione su questa Valle,sulle sue città e i suoi paesi,sui responsabili del bene comune,sulle famiglie e le comunità,sulle parrocchie e le associazioni,sui bambini e sui giovani,sugli ammalati e sugli infermi,sui turisti e sugli stranieri,affinché tutti possano crescerenella loro dignità di uomini e figli di Dio.”

Tradotto: Gianni Tabachi

A l’inici de la vall de Susa, situada al Piemont (Itàlia), ens apareix el mont Pirchimiano que arriba a quasi els mil metres d’altitud. Des d’aquest penyal es contempla, a l’oest , la gran plana del Po i a l’est, una part de les muntanyes alpines. Cal ressenyar que també és un dels camins de connexió entre França i les terres italianes.

Damunt d’aquest espadat van alçar-se al llarg dels segles X i XI unes primeres capelles dedicades a l’arcàngel Sant Miquel i, més endavant, un imponent monestir benedictí dedicat al mateix arcàngel, que és conegut com la Sacra de San Michele per remarcar que som davant d’un espai sagrat.

Abans de l’arribada de l’any mil, el culte a l’arcàngel Sant Miquel s’estenia per mitja Europa. L’església copta l’havia introduït a partir del segle IV i prengué molta força abans del canvi de mil·lenni ja que per Europa es va estendre la por a la fi del món i el culte i el fervor per aquest arcàngel va ésser molt important. L’arcàngel Sant Miquel com a  ésser celestial pertany a la cort de Déu. Apareix a la Bíblia com el cap suprem dels exèrcits celestes dedicats a combatre els àngels rebels i el maligne. Per aquest motiu apareix amb la llança o l’espasa, l’escut protector i, segons l’època, vestit amb ornaments militars o amb una túnica. En altres ocasions és pintat amb una balança a les mans, fent de pesador d’ànimes, és a dir, el que mesura els actes de les persones i fixa el seu destí etern. Per tant, no és gens estrany que molts d’aquests monestirs siguin una barreja d’edifici religiós i fortalesa. Si fem un cop d’ull trobem la seva presència a espais geogràfics molt diversos: a Anglaterra, davant de les costes de Cornualles, ens apareix la muntanya de Sant Miquel, que és un illa molt propera a terra i on es va construir una abadia dedicada a aquest arcàngel. A la costa de Normandia ens apareix el Mont sant Michel que també és una illa i damunt seu també es va aixecar un monestir. Al sud d’Itàlia la llegenda explica que l’arcàngel es va aparèixer per fer un miracle i va demanar que s’aixequés un santuari en nom seu i per aquest motiu en el Mont Sant’Angello  hi ha un santuari i una grota molt venerada dedicada a l’arcàngel. I aquesta línia de monestirs i santuaris segueix fins a Jerusalem. A Catalunya també hi ha nombroses ermites i monestirs dedicats a sant Miquel, com Sant Miquel de Cuixa consagrat l’any 947 o la grota de Sant Miquel del Fai al Vallès Oriental. Per tant, la Sacra de San Michele forma part d’un antic camí de pelegrinatge dedicat al culte a sant Miquel.

Per arribar a la Sacra des de Catalunya tenim dues opcions. La primera és creuar França per la vall del Roine i enfilar-nos per Grenoble cap als Alps i creuar-los pel túnel del Frejus que ens porta, directament, a la vall de Susa. La segona opció es creuar França per la Provença i dirigir-nos des d’Aix-en-Provence cap a Gap i Briançon i pel coll de Montginegre entrar a la vall de Susa. Davallarem per aquesta vall fins arribar a la ciutat d’Avigliano i, prop seu, ja trobarem indicacions per arribar a la Sacra de Sant Michele.

Un cop deixem el cotxe ens enfilarem per un camí que passa pel mig d’una densa fageda que ens portarà al peu d’aquesta vertical construcció religiosa. Quan s’arriba al peu de la Sacra, la mirada s’enlaira per copsar la monumentalitat i la verticalitat d’aquest monestir que al llarg de molts segles va acollir una comunitat benedictina que va arribar al seu màxim esplendor al llarg del segle XIV. Endinsar-se per la Sacra és començar a pujar escales, creuar portes, passar per sota de contraforts fins arribar al cim on se situa l’església on es gaudeix de la pau i la llum de l’espai. Després de gaudir del recolliment que ens ofereix  el temple cal sortir a l’exterior per meravellar-se de la creació. Des d’aquests mil metres gaudim de la immensitat de les muntanyes alpines, -algunes de les quals superen els tres mil metres- i de la grandesa de la plana del riu Po que es perd a l’infinit. Som en un espai únic on l’interior i l’exterior són les dues cares d’una mateixa moneda. La fortalesa d’aquest espai, que és una continuació de la mateixa roca, ens afavoreix, des de l’interior, el silenci i el recolliment i l’exterior ens obre a la contemplació de la naturalesa.

El 14 de juliol del 1991 Joan Pau II va visitar la Sacra com un pelegrí més i hi va deixar una benedicció per a aquestes terres. Us en reprodueixo les darreres paraules:

Per la intersecció de l’arcàngel sant Miquel,

feu davallar una gran benedicció vers aquesta vall,

damunt les seves ciutat i pobles,

damunt els responsables dels bens comuns,

damunt les famílies i la comunitat,

damunt les parròquies i les associacions,

damunt els nens i els joves,

damunt dels malalts,

damunt els turistes i els estrangers,

per tal que tots puguin créixer dignament com homes i fills de Déu.

Aquests dies he començat a llegir el nou llibre d’Stefano Mancuso[1] i, només d’obrir-lo,  m’adono que el primer capítol està dedicat a l’arbre de la llibertat. L’autor explica la troballa, en un mercat de llibres de vell a París, de l’opuscle: “Essai històriques et patriòtiques sur les arbres de la liberté”, escrit per Henri Grégoire i publicat el 1794 París,  i que presenta, entre altres temes, els requisits que havia de tenir “un arbre de la llibertat.” L’autor conclou que l’arbre de la llibertat per excel·lència havia de ser un roure i que calia plantar-lo a la plaça del poble com a símbol del naixement d’una nova era presidida pels nous valors republicans nascuts de la Revolució Francesa: la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

En els anys de la Revolució Francesa i de l’època napoleònica,es van plantar milers d’arbres als pobles i ciutats franceses. Amb la restauració de les monarquies i els règims absolutistes, la major part d’aquests arbres van ser talats o arrancats encara que, posteriorment, durant les revoltes del 1848, a Europa es va tornar a produir un revifalla en la plantació d’arbres de la llibertat o fraternitat.

Amb motiu de la Revolució Liberal del 1868 a Espanya, aquesta tradició d’arbres de la llibertat va arribar a Catalunya. L’11 de febrer de 1869 se’n va plantar un a la plaça Universitat de Barcelona. Aquell dia coincidia amb la constitució de les noves Corts a Madrid i van assistir-hi  l’alcalde accidental i el capità general.

L’historiador Jaume Vilagines[2] explica que: “L’esperit revolucionari i alliberador de la revolució de 1868 va triar l’arbre com a símbol. El va adoptar seguint una tradició que es remunta a la Revolució Francesa i, abans que a aquesta, a la Revolució Americana”

Curiosament, fa uns dies, vaig trobar a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona un document (Figura 1) del 14 de març del 1870 on s’explica que  es pagaven 43 escuts a un senyor -que es devia dedicar  aquestes feines- per arrencar l’Arbre de la Llibertat de la Plaça Universitat i plantar-hi, en el seu lloc, un cedre.

Figura 1

Document de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona

És trist constatar que, des dels inicis de segle XIX, a moltes ciutat i pobles d’Europa, els arbres han pagat els canvis de règims polítics i, de la mateixa manera que van ser plantats amb festes importants, música, parlaments dels representants polítics…  es van aterrar un bon dia amb tot l’enrenou  possible per fer evident que, no només es tallaven uns arbres, sinó que, sobretot,  s’enderrocaven unes idees.

La Plaça Universitat el 1874. A l’esquerra s’observa el cedre que va substituir a l’arbre de la llibertat

Font:www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Hauria estat magnífic veure passar el temps,  els representants polítics i les seves idees… i, tot i així, poder gaudir del creixement del roure, l’om o el plàtan d’ombra que ens acull a tots a través dels anys, dels segles, pensem el que pensem.

 

[1] Mancuso, Stefano (2021) La planta del mundo, Galaxia Gutenberg, Barcelona.

[2] http://arbresjosepgordi.blogspot.com/2013/10/larbre-de-la-llibertat-carrec-de-jaume.html

Us heu preguntat mai com és que a la plaça Catalunya es van plantar quaranta-cinc peus d’alzines fa quasi cent anys, és a dir, en el moment d’iniciar-se les obres d’urbanització de plaça actual? Us pot semblar el fet més normal del món si tenim present que l’alzina és un arbre mediterrani i un dels més importants de Catalunya. Ara bé, a la ciutat de Barcelona és poc present i als anys vint els arbres més abundants als carrers de la ciutat eren els plàtans d’ombra i altres espècies caducifòlies. Actualment, les alzines plantades a la ciutat de Barcelona no arriben al miler davant dels 150.000 arbres que té la ciutat, només ens apareixen en algunes places i mai formant una alineació d’arbres en un carrer. Per respondre, correctament, a la pregunta inicial cal submergir-se en la història urbanística de la ciutat.

A mitjans del segle XIX, l’espai que ara ocupa la Plaça Catalunya era simplement un descampat davant de les muralles, però molt a prop de la Rambla que era l’arteria urbana més importants de la Ciutat Vella (Figura 1) i que enllaçava amb les fileres d’arbres del camí o passeig de Gràcia i del camí de Sarrià. Per tant, era una zona destinada a convertir-se en una ròtula entre la Ciutat Vella i el Nou Eixample.Figura 1

Espai de davant de les muralles on s’ubicaria la plaça Catalunya a principis del segle XIX

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Quan les muralles es van enderrocar (1859) i va començar a fer-se realitat l’eixample ideat per Ildefons Cerdà, l’Ajuntament va constatar que Cerdà no havia deixat cap espai de transició entre la ciutat vella i la nova i, en conseqüència, la zona on ara hi ha la plaça Catalunya era, simplement, una illa més de l’eixample (Figura 2). Aquesta realitat del planejament va topar amb la necessitat d’establir lligams amables entre el Nou Eixample i la Ciutat Vella.

Figura 2

L’eixample d’Ildefons Cerdà i la ciutat vella

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Un exemple -del 1865- de la necessitat de relligar la ciutat vella amb la nova va ésser la plantació de diferents fileres d’arbres per unir la Rambla amb la rambla Catalunya, i el portal de l’Àngel amb el passeig de Gràcia. La manca de concreció urbanística i el fet que la futura plaça no comptes amb un perímetre construït va generar que durant diverses dècades aquest espai acollís diferents construccions i activitats, com barraques de fira, circs, quioscos, cafès… però sense una proposta global que planifiqués i ordenés l’espai.

Amb motiu de l’Exposició Universal del 1888, l’Ajuntament decidí fer una operació d’endreça a l’enderrocar algunes barraques, posar un nou enllumenat i tallar arbres i arbustos aïllats i, al mateix temps, va plantar diferents fileres de pollancres i acàcies. Un any més tard s’aprovà la Reial Ordre que creava, definitivament la Plaça Catalunya.

El 1902, sota les ordres de l’alcalde, s’establiren uns grans eixos de passeig d’uns vint metres d’amplada els quals  creuaven la plaça en forma d’aspa. En els parterres que restaven, van plantar-se diferents arbustos, flors així com plàtans d’ombra i magnòlies i, als marges dels espais del passeig, es van plantar diferents rengleres de palmeres que van generar una imatge ben curiosa per als barcelonins de l’època que  no se n’estaren de  criticar aquell espai central de la ciutat, com veurem tot seguit. Malgrat les veus discordants, l’espai es va mantenir tal i com era al llarg de dues dècades més. (Figures 3 i 4).

Figura 3

Imatge aèria de la Plaça Catalunya a principis del segle XX

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

 

Figura 4

Fotografia de la Plaça Catalunya el 1905

Font: www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat

Diferents veus van aixecar-se contra aquesta concepció de la plaça. Per exemple, al juliol del 1919, a la revistaL’Esquella de la Torratxa aparegué  un text sobre la plaça que deia:

“Per l’amor de Déu! Arrangeu-nos d’una vegada la Plaça Catalunya- de qualsevol manera, de la manera més barata. Poc cal que rumieu durant anys i panys.”

També en una de les glosses que Eugeni d’Ors[1] escrigué a la “Veu de Catalunya” en parlà. En concret a la glossa titulada: “Xiprers” i publicada  el 3 de novembre de 1913 on hi deia:

“No us havia dit alguna vegada, com jo amaria que la nostra plaça Catalunya fos plantada, en lloc de palmeres, de xiprers -de xiprers i rosers- com el camí de Florència a Fiesole. Valdria això com donar a la plaça i a la ciutat una carta més de noblesa”.

El 1915 l’Ajuntament de Barcelona encarregà un estudi d’urbanització de la plaça a Puig i Cadafalch. L’arquitecte no va lliurar un avançament del projecte fins el 1924, però el dictador Primo de Rivera apartà l’arquitecte del projecte i va fer que fos encarregat a Francesc P. Nebot, el qual,  el 1927 entregà el “Proyecto definitivo de Plaza Cataluña”

Aquell mateix any Puig i Cadafalch va publicar el seu projecte complert, estructurat en tres volums: “Comentaris, comparacions i projecte” en el qual  apareixen els dibuixos, alçats i una presentació de les grans places de les ciutats d’Europa. Al  volum titulat “Comentaris”, desenvolupava la idea  que la plaça Catalunya havia de ser un fòrum just en el punt  on acabava la Rambla que és la Via Sacra de la Ciutat Antiga i que aquest espai havia de ser dedicat a resoldre els enllaços i en canvi el centre havia de convertir-se en un espai de repòs. Puig i Cadafalch també hi deia que ell se situava entre els “antics” i per aquest motiu l’espai que va projectar respira classicisme i esmenta que caldria situar un conjunt d’estàtues que resolguessin les necessitats espirituals de la ciutadania. Els arbres també formaven part del projecte, tal com ell mateix afirma[2]:

“Cal només esperar que esclatin les flors, que els arbres creixin per a tenir la visió que no serà mai més que en el dibuix en què la perspectiva improvisa una imatge d’una realitat somiada”

A les diferents làmines d’aquesta publicació ens apareix una plasmació de com podria dissenyar-se la plaça. (Figura 5) A la làmina XLVIII podem observar una perspectiva des d’un terrat de com seria la plaça. Al seu voltant, que l’arquitecte seguia mantenint com una cruïlla de camins, apareixien dues fileres d’arbres de dimensions més reduïdes i d’un color més fosc que els arbres dels carrers propers.

Aquest fet, el de les dimensions i els colors, em fa pensar que es tracta d’arbres perennifolis enfront dels caducifolis, és a dir, d’alzines enfront de plàtans d’ombra, que era el que es plantava en tots els carrers de l’Eixample. La uniformitat de les mides dels arbres fa pensar que l’autor té clar que aquests són arbres que  poden ser  retallats. Tal volta Puig i Cadafalch que quan tenia un projecte entre mans acostumava a documentar-se i viatjar per veure les diferents solucions que s’anaven donant als nous espais arreu d’Europa,  havia visitat els jardins barrocs del palau del cardenal Aldobradini a la ciutat de Frascati, província de Roma, els quals  tenen a l’entrada unes majestuoses alzines, sofisticadament retallades (Figura 6)

Figura 5

Proposta de Puig i Cadafalch

Font: Puig i Cadafalch, Josep (1927) La plaça Catalunya, Llibreria Catalonia, Barcelona.

Figura 6

Entrada de la vila Alldobradini

Font: Fotografia Josep Gordi

Lluís Permanyer en la seva “Biografia de la Plaça Catalunya”[3] esmenta que Nebot seguí el projecte de Puig i Cadafalch. Vaig visitar l’arxiu històric del COAC per observar els documents existents sobre la plaça que ens ocupa  dins del llegat de l’arquitecte Francesc P.Nebot. La proposta de Nebot conserva les dues fileres d’alzines (Figura 7) i situa una font al mig de la plaça i un templet a la banda de muntanya. La diferència entre les alzines i els plàtans d’ombra queda molt més clara en els dibuixos de Nebot. També hi ha un gran nombre de fotografies de les escultures que havien d’incorporar-s’hi, amb un estil clarament noucentista. Cal assenyalar que el juny de 1927 es va convocar un concurs per tal que els artistes presentessin esbossos de la seva obra. Se’n van presentar noranta i se’n van escollir vint-i-vuit. Per tant, també el projecte de Nebot es ple de classicisme ja que a les escultures, escales, obeliscs…s’hi afegia un templet que no es va arribar a realitzar.

Figura 7

Dibuix de la proposta de Francesc P. Nebot per la plaça Catalunya

Font: Arxiu històric COAC

El 1927 les discrepàncies entre Nebot i l’Alcalde Llansó , respecte de la necessitat de construir el templet, van provocar que l’arquitecte presentes la seva dimissió i que l’obra es continués sota la supervisió de Llansó amb la col·laboració de Josep Cabestany i  Rubió i Tudurí  en qualitat de de jardiner municipal. Segons consta en un expedient, consultat a l’Arxiu Municipal Contemporani, l’octubre de 1927 l’alcalde signà un decret el qual anomenava Rubió com a director de les obres de la plaça. En el mateix arxiu he localitzat un expedient on Rubió reclama que es dediqui una partida de 10.000 pessetes del pressupost municipal per poder comprar “plantes de grans dimensions pels jardins de la  Plaça Catalunya” i al mateix temps dibuixa un plànol de plantacions. Per tant, l’Ajuntament inicia un procés per demanar a diferents professionals que presentin ofertes de peus d’arbres de dimensions importants, de magnòlies, llorers, cedres… Però en aquest llistat, no apareix cap peu d’alzina. Aquest fet em fa pensar que les alzines ja s’havien plantat. D’altra part, he trobat una fotografia de la plaça Catalunya del 1929 on les alzines ja tenen unes dimensions considerables. (Figura 8)

Figura 8

La plaça Catalunya el 1929

Font: Fons família Cuyàs (1905-1980), http://cartotecadigital.icgc.cat

Per tot plegat, penso  que l’elecció de l’alzina com a arbre per l’espai de repòs del centre de la Plaça Catalunya està en la línia noucentista que proposà Puig i Cadafalch i que seguí Francesc Nebot: la de recuperar i defensar l’ordre clàssic i  la mediterraneïtat d’un emplaçament tan important i peculiar per a la ciutat.

Per fer realitat aquests postulats, la plaça emergeix amb unes línies diàfanes, a les quals embolcallen serenes escultures  que els elements decoratius no fan més que atiar. La recreació d’aquesta atmosfera classicitzant troba el seu contrapunt ideal en la presència de l’alzina, tot un monument natural a l’ideari noucentista que Puig i Cadafalch abraçà en aquest tram de la seva espectacular creativitat. L’alzina  uneix, unifica i agermana tota la conca mediterrània, els fills de la venerada i enyorada Grècia antiga dels quals som hereus. La seva proverbial presència, símbol d’una connexió íntima, vigorosa amb aquell món enyorat, model de perfecció,  la definí amb una gràcil senzillesa Guerau de Liost, el 1908 en el poema “L’alzina”, inclòs al poemari La muntanya d’ametistes, que segurament Puig i Cadafalch coneixia. Poema en el qual es mostra la veneració per aquest arbre tan humil en la seva quotidianitat que gairebé no se’l percep i que atresora, per al poeta,  una perenne joventut i fortalesa, una serenor i saviesa proverbial, una generositat que mai no s’esgota ni en els temps més difícils i complexos: mare i nodridora de tota la mediterrània. Digna representant nostra la qual amb  un fil invisible ultrapassa el temps i els avatars històrics, ens lliga al millor de l’experiència de l’ésser humà ja que  dins seu atresora la saviesa i serenor dels temps reculats:

 

Quan el bosc camina
cap a la vellura
en venir l’hivern,

serves, tu, alzina
de la fusta dura
i el fullatge etern.

 

Tot forcats impliquen
barreges de líquen
i vesc de Nadal.

 

Cap alè no et torba,
druïdesa orba,
metall vegetal.

 

L’hivern és vingut
plovisquegen glans
de la fortitud.

 

Un senglar, perdut
de la nit abans,
golafre hi acut.

 

 

[1] D’Ors, Eugeni (1982) Glosari, Colec. Les millors obres de la literatura catalana, Edicions 62, Barcelona.

[2] Puig i Cadafalch, Josep (1927) La plaça Catalunya, Llibreria Catalonia, Barcelona

[3] Permanyer, Lluís (1995) Biografia de la plaça Catalunya, Ed. La Campana, Barcelona.

Aquest passat dissabte (13 de març de 2021) al migdia escoltava el programa: “El Suplement” de Catalunya Ràdio. El locutor, Roger Escapa, parlava amb la Judit Neddermann i el seu pare i, de cop i volta, tots dos es posen a tocar la guitarra i a cantar una preciosa cançó titulada: “El àrbol” Veus, guitarra i una lletra preciosa van provocar un d’aquells moments màgics que genera, de tant en tant, la ràdio. La cançó al llarg de dos dies ha anat donant voltes pel meu cap i per la xarxa he trobat la versió original del grup cubà “Buena Vista Social Club” i, finalment, la preciosa lletra d’Eusebio Delfin que parla del senzill diàleg d’una nena i un arbre. Tanco els ulls i el meu pensament es trasllada a Cuba, en concret a la vall de Viñales, on fa quatre anys i acompanyat d’un professor de la Universitat de Pinar del Rio, Alberto Jaula i de les nostres respectives companyes ens vam trobar una autèntica escena cubana. En una plàcida tarda, un senyor vigilava, enmig de la verdor resplendent d’aquella vall càrstica, una carbonera que fumejava. Al cap d’uns minuts va arribar una senyora que portava un porquet lligat per un cordill. Vam parlar i riure, molt tranquil·lament, del porc que s’havia escapat, de la fusta per fer la carbonera… Per tant no és gens estrany que en aquella terra algú escrigui una lletra tant senzilla com bonica vers el sentiment que un arbre té davant del gest d’una mena.

 

En el tronco de un árbol una niña
grabó su nombre henchida de placer
y el árbol conmovido allá en su seno
a la niña una flor dejó caer.

Yo soy el árbol conmovido y triste.
Tu eres la niña que mi tronco hirió.
Yo guardo siempre tu querido nombre
¿y tú qué has hecho de mi pobre flor?

En el tronco de un árbol una niña
grabó su nombre henchida de placer
y el árbol conmovido allá en su seno
a la niña una flor dejó caer.

Yo soy el árbol conmovido y triste.
Tu eres la niña que mi tronco hirió.
Yo guardo siempre tu querido nombre.
¿Y tú qué has hecho de mi pobre flor?