Autor: Josep Gordi

La Selva d’Irati a l’estiu

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on La Selva d’Irati a l’estiu

Aquests dies hem passejat pel Pirineu de Navarra. En concret, hem gaudit dels paisatges, eminentment forestals, de les valls del Roncal, de Salazar, d’Aezkoa i Zaraitzu. Ens hem hostatjat a la posada Sarrigarri (www.sarrigarri.com) situada al poble d’Abaurrea Baja que pertany al municipi d’Aribe. Es tracta d’un delicat allotjament que està regentat per una encantadora parella d’olotins: en Joan i la Núria.
Faig de grans dimensions
La fageda en el vessant solell
El principal motiu de la nostra visita era passejar pel bosc d’Irati. La Selva d’Irati és un dels boscos més interessants del Pirineu. Té 17.000 ha i està format, majoritàriament, per faigs i avets. Al bell mig del bosc hi ha l’embassament d’Irabia que permet una agradable passejada al seu voltant ,que es converteix en un primer tast del bosc i que  combina sàviament i en harmònica simfonia  les formes i colors dels avets i els faigs amb el fons blavíssim de l’aigua.
La fageda d’Irati a l’obaga

La fageda d’Irati a l’estiu és , tal i com hem expressat, una harmonia de verds deliciosos que ens transporta a  la cançó que Raimon va dedicar al País Basc i que titulà : “Tots els colors del verd” .  La passejada estival per aquesta fageda acabaria amb els adjectius del poeta i remetria, potser, a una visita espiritual,  a  contemplar un “temple” cobert de verdes fulles, sostingut per portentoses columnes d’un gris molt clar. De tant en tant ens topem amb singularitats solitàries:algun avet, algun faig … de dimensions gegantines  que ens deixa bocabadats tant  pel diàmetre del seu tronc com per la seva alçada i, sobretot per l’esplèndida   capçada que els corona.
Si parlem del sotabosc de la Selva d’Irati, en podem dir que  és una catifa de fullaraca en descomposició on, puntualment, hi creixen falgueres com la Dryopteris linneana o l’Aspidium aculeatum que l’ornen i el complementen.
Alguns autors que s’han submergit en aquesta boscúria,  la qualifiquen de màgica o d’escenari de llegenda…Per exemple, la gent d’aquestes singulars terres, coneixen el senyor i la senyora dels boscos d’Irati; han estat singularitzats: són i eren el Basajuan i la Basandeva.
Ja per acabar, el millor que podeu fer si teniu la sort de visitar Irati a l’estiu es deixar-vos seduir per la delicada simfonia dels verds de la fageda i els rodals d’avetosa esperant i desitjant que us permeti recuperar el veritable ritme natural de la vida com ha fet amb nosaltres.

Sota la Figuera

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Sota la Figuera

Una de les grans alegries d’escriure aquest bloc és rebre els comentaris i els agraïments de les persones que el llegeixen. Dies enrere vaig escriure un text sobre els records que tenia José Saramago del seu avi i la relació que mantenia amb els arbres. La imatge d’avi i nét passant una nit sota la capçada d’una figuera ha reobert el bagul dels records d’un bon amic meu: Jordi Mas. Tot seguit us presento el text que em va enviar.

“A casa, teníem una figuera molt gran. De noi sovint hi estava enfilat. Entre dues branques que acollien el meu cos casi estirat, mirava el cel entre les fulles inquietades pel vent, i pensava. Aleshores tindria entre deu i dotze anys. M’engolia la solitud i la tristesa pels fets que em varen portar a viure a aquella casa de Mollet on no hi coneixia ningú. Els meus, es varen quedar a Badalona. Sol, els moments de nostàlgia se’m repetien sovint i l’arbre, encara que mut, sempre hi va ser. I ens vàrem fer amics. I vàrem intimar. I ara, la gran figuera físicament ja no hi és, però forma part dels meus records d’infantesa, i allà, s’hi ha quedat per sempre”.



Capçada d’una figuera de Gallecs

 Després de llegir el valor emocional que genera la figuera en aquest amic, us convido a repassar plegat les seves característiques i la seva simbologia.

La figuera és un arbre que pertany al gènere Ficus i el seu nom científic complert és Ficus carica. El Ficus carica és l’única espècie del gènere Ficus que es troba en estat silvestre a Europa. La figuera és originària de la Mediterrània oriental i de l’oest d’Àsia. De fet, en el seu nom científic Ficus carica, es fa referència a una regió de Turquia, la Cària.

La figuera és un arbre de 5 a 10 metres d’alçada, de capçada ampla, amb fulles força dividides. Floreix del febrer a l’abril i dóna lloc a la figa que és un fruit carnós, dolç i amb altes connotacions eròtiques . La figa madura durant l’agost, setembre i octubre.

La figuera és un arbre molt rústec i resistent a la secada i a la salinitat. Accepta terres calcàries i lleugerament àcides i també amb poca fondària, però els millors rendiments resulten amb sòls amb bona capacitat d’emmagatzemar aigua.

Als Països Catalans era, tradicionalment, un dels conreus principals però actualment és un conreu en regressió, malgrat que domina encara en gran part del paisatge de la Mallorca septentrional i es troben figueres arreu de la resta del territori.

Segons la mitologia clàssica La figuera estava consagrada a Demetres, la deesa de l’agricultura, i prop del seu santuari d’Euleusis hi havia un bosquet de figueres. Segons la mitologia grega Demetres va deixar l’Olimp i va baixar a la terra disfressada de vella i va ensenyar als homes i dones els secrets de l’agricultura. Fitaclos, un atenenc que va tractar la dea amb gran hospitalitat, va rebre a canvi una figuera i va ser el primer a conèixer els secrets del seu conreu.

En els textos bíblics la figuera i el seu fruit són de gran valor simbòlic i, sobretot, producte de l’ alt valor alimentici de la figa ja que té calci, potassi, ferro i fòsfor. Per tant, és molt comú associar la figuera a la fertilitat i l’abundància. Hi ha molt passatges bíblics que responen al símbol esmentat: “No us l’escolteu! Això us diu el rei d’Assíria: Feu la pau amb mi, rendiu-vos, i cada un de vosaltres podrà menjar els fruits de la seva vinya i de la seva figuera, i beure l’aigua de la seva cisterna” (1Re 5,5)i “Cadascú s’asseurà a l’ombra de la seva parra o de la seva figuera, sense por de ningú. Ha parlat el Senyor de l’univers” (Mi 4,4).

Figuera al peu del camí que porta cap a l’ermita de Gallecs

Per acabar aquesta entrada reproduirem  un poema de Josep Carner titulat: “la Figuera”
Dónes, figuera, quan l’aire rutila,
bosses de mel a l’amic i a l’estrany;
mar, casa i horta coneix i vigila
la teva soca de pell d’orifany.
Has vist Adam, fill rebel de l’argila,
l’àngel irós i el seu mal averany;
i si Jesús maleí fora vila,
Erma de fruits, la figuera d’antany,
ara, en abril, quan es gerda la brossa,
Qui ve de vèncer la mort en sa fossa
a tu decanta la mà transparent,
i verdes flames encara desnia
en cada branc que l’hivern abaltia,
oh canelobre del vell Testament !

Els boscos sagrats dels voltants de les esglésies ortodoxes d’Etiòpia a càrrec de Deli Saavedra

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els boscos sagrats dels voltants de les esglésies ortodoxes d’Etiòpia a càrrec de Deli Saavedra
A mitjans del segle XIX, el 30% de la superfície d’Etiòpia estava coberta per boscos. Avui no arriba al 4%, degut a les tales fetes per conrear i per abastir-se de llenya per cuinar. Gran part del nord del país està desproveït d’arbres, si exceptuem les plantacions d’eucaliptus.
Però de vegades es troben petits boscos de vegetació natural que resisteixen enmig d’un paisatge semidesèrtic, i sovint això és perquè està prohibit talar-los. Però no els protegeix la llei, sinó la religió.
Al nord d’Etiòpia és moralment reprovable tallar els arbres que creixen al voltant de les esglésies ortodoxes, i això ha permès mantenir petits boscos que si no fos per la protecció religiosa avui dia no existirien.
El bosc de Yimrihane és un exemple espectacular. Envolta l’església del mateix nom, construïda sota una balma, a 2600 metres d’altitud. Les seves 50 hectàrees formen un bosc vell de Juniperus procera d’alçades (fins a 30 metres) que ens resulten increïbles pels que coneixem els Juniperus (ginebrons) mediterranis. El sotabosc és gairebé inexistent, degut a la poca llum que entra i a la sobrepastura. 
Interior del bosc de Yimrihane. Autor: Lluís Dantart
Panoràmica del bosc de Yimrihane
El fet de tractar-se del bosc natural més extens en molts quilòmetres a la rodona fa que moltes espècies d’aus nidifiquin o es refugiïn als seus grans arbres. Hem trobat nius de grans àguiles i diverses rapinyaires nocturnes, com el xot o el gamarús africà.
L’església i el bosc de Yimrihane es pot visitar des de la ciutat de Lalibela, fent un trajecte d’unes dues hores en 4×4 o una ruta d’unes 6 hores a peu o dalt d’un burro.
Trobareu més informació sobre la biodiversitat d’aquesta zona al llibre “The Abune Yosef Massif”, que podeu descarregar a
http://www.ub.edu/crba/publicacions/etiopia/abune.pdf
Deli Saavedra
Doctor en biologia i consultor ambiental

deli@solucionat.cat

El poblat de Yimrihane. Autor: Lluís Dantart
El mussol africà Strix woofordii

L’arbre nacional

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on L’arbre nacional

En alguns països hi ha arbres  que tenen valor de símbol nacional. Per exemple,  a la bandera del Líban apareix la silueta del cedre del Líban ja que des del temps dels sumeris és creia que els boscos de cedres eren la llar del deu de la saviesa, a més a més, des de l’època dels fenicis la fusta de cedre era exportada ja que era més resistent a la d’altres coníferes, desprenia un agradable aroma i un cop polida presentava un aspecte molt atractiu. Al País Basc tenen el roure de Gernika símbol dels bascos i lloc on els diputats forals juren el seu càrrec. A Catalunya tenim el Pi de les tres branques. El Pi de les Tres Branques és el símbol de la unitat dels Països Catalans: Catalunya, País Valencià i Illes Balears, ja que les tres branques surten d’una única soca. Aquesta simbologia neix d’un poema de Jacint Verdaguer titulat: “El pi de les tres branques” i on es parla del somni del rei Jaume I als peus de l’arbre on es convertia en rei de Catalunya, València i Mallorca. El poema acaba dient: “preguem que sia aqueix pi / l’arbre sagrat de la pàtria”.  A partir del 1904 es va celebrar, al voltant de l’arbre, la primera diada nacionalista i encara s’hi celebra.

El pi de les tres branques al pla de Campllong (Berguedà)
A continuació reproduïm un fragment del poema de Verdaguer.
Lo Campllong té com un breç
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
verds tot l’any com l’esmaragda.
Corona immensa de tots
és una hermosa Pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.

Com una torre és son tronc
que s’esbadia en tres branques
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.
Don Jaume cau de genolls
i en son èxtasis exclama:
—Al Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna!
tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l’arbre de Mambré
on Abraham reposava.—
Fent la senyal de la creu
se recolza a la Pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.
Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l’abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.

Alça els ulls a l’Infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d’estels
i al cim lluna minvanta.
En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l’alba;
al bes de l’alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
—He somniat que era gran
i d’un bell país monarca,
d’un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix Pi meravellós,
mon regne posà tres branques,
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.—
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la mitja lluna s’amaga.
Lo somni del rei infant
lo vell templari l’acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.

Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i més ampla,
robant als moros València,
prenent-los l’Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d’una arpa,
les tres nimfes d’eixa mar,
d’aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d’eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
—Preguem, que sols Déu és gran,
los homes són ombra vana;
preguem que sia aqueix Pi
l’arbre sagrat de la pàtria.—

De qui són els arbres de la fageda monumental de Sant Esteve d’en Bas ?

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on De qui són els arbres de la fageda monumental de Sant Esteve d’en Bas ?

Aquests dies he ant seguint la informació sobre el conflicte generat  a l’entorn dels aprofitaments previstos i autoritzats per fer en una fageda monumental situada al terme municipal de Sant Esteve d’en Bas. 
Avui a La Vanguardia (24 de juny) apareixia una tira còmica sobre aquest tema. Es veiem un pare i un fill passejant per l’esmenta fageda amb els arbres que s’han de talar marcats i tenint la següent conversa:
-Si Déu no hi posa remei, talaran els arbres més vells que tenen més de 150 anys i fan 35 m d’alçada.
-Papa, espero que no facin el mateix amb l’avi.
Davant d’aquesta conversa- denúncia em vénen a la ment un seguit de preguntes i reflexions. La primera és: De qui són els arbres de la fageda monumental de Sant Esteve d’en Bas ? Doncs són de propietat privada, com el 70% dels boscos del nostre país.
La segona: Té dret el propietari de la fageda a talar els arbres? La resposta és que legalment per poder-ho fer  només li cal haver redactar i aprovar un Pla Tècnic de Gestió i Millora Forestal (PTGMF) o,en cas de no tenir-lo, demanar el permís corresponent a l’administració corresponent. Davant de les respostes a aquestes dues preguntes i tenint present la conversa abans esmentada és on ens adonem que el sector forestal té un greu problema de comunicació amb la societat. De la conversa entre pare i fill es desprèn que talar un arbre és un fet tan negatiu que es comparat amb el fet de matar una persona i, en conseqüència, es presenta, davant de la societat, una visió del propietari forestal com un ésser insensible i destructor que només pensa en abatre arbres, com més vells millors. La realitat és que sempre s’han talat arbres i convé que es continuï fent, de manera ordenada i raonada, ja que un bosc ben gestionat permet que s’aprofitin uns recursos econòmics, ambientals i culturals i, a la vegada, s’aconsegueix una millor prevenció dels incendis. De propietaris forestals n’hi ha molts i molt diferents, però, la majoria són gent que s’estimen els seus boscos, els ensenyen amb orgull i, a més a més, cal subratllar que la majoria d’arbres monumentals es localitzen en boscos de titularitat privada.
La pregunta que convé fer-se és: Cal excloure de l’aprofitament forestal alguns boscos per la seva maduresa o interès cultural o natural ? Si la resposta és que sí, el que convé, en primer lloc, és inventariar aquests boscos. Cal indicar que aquesta feina està quasi feta ja que per exemple existeix un Catàleg de Boscos Madurs a la Garrotxa, Alta Garrotxa, Ripollès i Alt Empordà, que va permetre la identificació de 75 boscos vells, dels quals 20 van ser qualificats d’excepcionals.  També ens consta que el CREAF està realitzant un Inventari del boscos singulars a nivell català.
Si sabem quins són els boscos més excepcionals, la segona pregunta que convé fer-se és: la societat està disposada a destinar diners per protegir aquests boscos ?. Si la resposta és afirmativa hi ha dos camins a seguir. El primer encomanar als responsables de l’administració en la gestió forestal que adquireixin aquests boscos i que els incloguin dins del Catàleg d’Utilitat Pública. El segon és cercar recursos de l’administració o de l’empresa privada per pagar als propietaris els drets de tales per tal de permetre l’evolució natural d’aquests boscos. En aquest sentit voldria esmentar dos interessants exemples: el primer és la tasca endegada per la Diputació de Girona per crear una xarxa de boscos madurs de les comarques gironines a partir de treure línies d’ajuts per adquirir, de forma voluntària, els drets de tala. El segon exemple és l’acord de custòdia entre el propietari de la roureda de Can Pascal a Camprodon i la Xarxa de Custòdia del Territori (XCT) i l’empresa Croma per garantir l’evolució natural de la roureda.
El que no és lògic és pressionar  la propietat forestal privada per tal que deixi d’obtenir uns recursos econòmics legítims per garantir unes funcions que beneficien el conjunt de la societat sense plantejar cap tipus de compensació.

Els tòtems del Museu d’Antropologia de la Universitat de British Columbia

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els tòtems del Museu d’Antropologia de la Universitat de British Columbia
Els tòtems van crear-se en les diferents cultures indígenes que  van desenvolupar-se al nord de la costa de l’oceà Pacífic, entre l’actual Canada i Alaska i eren i són els Haida, els Tlingit o els Nuu-Chah-Nulth.
En el Museu d’Antropologia de la Universitat de British Columbia (http://moa.ubc.ca ) el qual es troba a la ciutat canadenca de Vancouver hi ha una de les col·leccions més àmplies i interessants d’objectes relacionats amb els  tòtems i que, majoritàriament, daten de finals del segle XIX. Per tant, són tòtems originals. Cal tenir present, que producte de l’elevada pluviometria molts dels tòtems només duraran entre 60 i 80 anys ja que s’acaben podrint.
Els pobles indígenes d’aquesta zona del Pacífic – anomenats actualment “les primeres nacions”- vivien en pobles situats, normalment, a la costa. Darrera seu s’estenia l’humit i dens bosc boreal on creixen arbres de grans diàmetres i alçada, com el cedre roig (Thuja plicata) que pot arribar als 60 m o l’avet de l’oest (Tsuga heterophylla) que pot sobrepassar els 50m. Segons una llegenda d’aquestes terres fa molt de temps que un corb va canviar la neu de la terra per un bosc verd, però no va voler oblidar-se del passat. Aleshores el corb va fer que de cada deu óssos negres un continués essent blanc per recordar com havia estat el seu món abans.
Un tòtem és un tronc de diferent mida, majoritàriament provinent d’un cedre, esculpit pels artesans dels pobles de “les primeres nacions” els quals, al llarg del temps i observant els animals i les morfologies que apareixen a la natura, van crear un llenguatge i una iconografia pròpia on són presents les formes d’animals (óssos, castors, ocells, granotes..) i les de persones que, a vegades, s’entrellacen i que tenen diferents simbologies. 
Hi ha tòtems que provenen de troncs molt alts -el més alt conegut sobrepassa els 45 m-, d’altres són petits i d’altres només són frontals, és a dir, que es troben enganxats a l’exterior o interior de les cases (Fotografia 1 i 2). Després també apareixen escultures senceres (Fotografia 3).

Fotografia 1
Fotografia 2
Fotografia 3

El simbolismes dels tòtems és construït, en gran part, al voltant al sistema del parentiu entre els membres d’una família. Per tant, són veritables pals heràldics i és per aquest motiu que es situen al davant de les cases (Fotografia 4 i 5). Per això els tòtems porten esculpit l’animal emblemàtic de cada família que els crea.  En aquest sentit, a més més, d’explicar quina és la família  i la  història que “viu” en aquella casa, també cerquen la protecció dels avantpassats, però no són objecte de veneració. En altres casos tenen un simbolisme mortuori o apareixen en les sales on es feien les cerimònies del poble que volien explicar la història i identitat de cada poble als seus membres.
Al Museu d’Antropologia de la Universitat de British Columbia podem admirar nombrosos tòtems originals (Fotografies 6,7 i 8). Cal tenir present que la majoria dels pals totèmics eren policromats, fet que els conferia una vistositat espectacular. Els colors més utilitzats eren el negre, el vermell, el verd i el blau i els animals més representats eren els óssos, les àligues, els castors, les granotes, els llops i les balenes. Us recomano que si teniu l’oportunitat de visitar Vancouver no deixeu d’anar a aquest museu per tal de gaudir d’un art molt lligat a la terra.
Fotografia 4
Fotografia 5
Fotografia 6
Fotografia 7
Fotografia 8

Els arbres i l’avi de José Saramago

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els arbres i l’avi de José Saramago
El premi Nobel de literatura del 1998 José Saramago explicà, a l’inici del seu discurs d’acceptació del premi Nobel, algunes vivències de la seva infantesa amb els avis. És remarcable que, al seu avi el qualifiqués com un dels homes més savis que ha conegut malgrat que era analfabet, la qual cosa corrobora que la cultura no només prové, dels llibres, de l’estudi erudit, sinó que sovint es troba en la vivència i l’observació de la natura i el paisatge . La infantesa de Saramago està a cavall de Lisboa i d’un poble prop del Tejo on vivien els seus avis i on el jove Saramago passejava i gaudia del paisatge: “Em fico un bocí de pa de blat de moro i un grapat d’olives i de figues seques al sarró, agafo un bastó per si de cas m’haig de defensar d’alguna escomesa canina i surto al camp. No tinc gaire per triar: o  el riu, i la quasi inextricable vegetació que li cobreix i protegeix les ribes, o els oliverars i els durs rostolls de blat ja segat, o el dens bosc de tamarius, faies, freixes i pollancres que voreja el Tejo”.
El contacte amb la natura i sobretot les vivències que l’hi explicà el seu avi de ben segur que el van marcar. La història més corprenedora fa referència al fet que quan el seu avi té el pressentiment que l’hi ha arribat la seva darrera hora surt al seu hort i es dedica a abraçar, un a un, tot plorant, els seus arbres que li havien donat ombra i fruits al llarg de la seva vida i que ja sabia que no veuria més. Tot seguit us copio el text que prové del llibre: “Petites memòries”.
“Recordo aquelles nits tèbies d’estiu, quan dormíem sota la figuera gran, el sento parlar de la vida que va tenir, del camí de Sant Jaume que sobre els nostres caps resplendia, del bestiar que criava, de les històries i llegendes de la seva infància distant. Ens adormíem tard, ben embolicats a les flassades a causa de la fresca de la matinada. Però la imatge que no m’abandona en aquesta hora de melangia és la del vell que avança sota la pluja, obstinat, silenciós, com aquell qui compleix un destí que res podrà modificar. Si no és la mort. Aquest vell, que quasi toco amb la mà, no sap com es morirà. Encara no sap que pocs dies abans del seu últim dia tindrà el pressentiment que el final ha arribat, i anirà, d’arbre en arbre del seu hort, a abraçar els troncs, a acomiadar-se d’ells, de les ombres amigues, dels fruits que no tornarà a menjar. Perquè haurà arribat la gran ombra, mentre la memòria no el ressuscita al camí entollat o sota la volta del cel i l’etern interrogant dels astres”
El que desprèn aquest text d’estima i arrelament a la natura i el paisatge no em deixa de corprendre cada vegada que el llegeixo.
José Saramago

Arbres i cinema I

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Arbres i cinema I
En algunes ocasions els arbres apareixen en els títols de les pel·lícules, com és el cas de l’arbre de la forca o l’arbre de la vida, però, en poques ocasions l’arbre és un dels grans protagonistes i, a la vegada, es fa seu tot el títol: The tree (dirigida per Julie Bertucelli, www.thetreefilm.com ). 

Fa pocs dies vaig veure aquest film i, la veritat, és que em va encantar. Per aquest motiu voldria explicar-vos les meves sensacions i la meva interpretació de la història i, evidentment, recomanar-vos que no us la perdeu.
La pel·lícula transcorre a la regió australiana de Queensland  i gira al voltant d’una família que viuen en una casa situada al costat d’un monumental Ficus macrophylla.
La narració comença amb la mort, per un infart, del jove pare de la família; el qual sustentava econòmicament a tots i era, per tant, el veritable tronc que aguanta la resta de membres. La seva mort es produeix quan condueix de retorn a casa seva i amb la seva filla petita a la furgoneta. Després de patir l’infart, la furgoneta segueix movent-se fins topar amb l’arbre que hi ha al costat de la casa. Per tant, el primer fet remarcable de la història és la connexió de la mort del pare amb el monumental Ficus. La meva lliure interpretació de la narració em porta a creure que l’ànima del pare roman dins l’arbre per seguir, durant un temps, prop de la seva família.
La primera persona que capta la presència de l’ànima del pare a l’arbre és la seva filla petita, la qual  tenia un vincle molt especial amb ell i, a més a més, anava dins la furgoneta en el moment del seu traspàs. 
La relació de la nena amb l’arbre és una de les narracions més emotives i delicades de tota la pel·lícula. Poc a poc, altres membres de la família també van acostant-se a l’arbre i, a la vegada, l’arbre es fa molt present en la vida de la família, sobretot, quan la mare comença una relació amb un altre home. Però quan hi ha un intent d’abatre l’enorme Ficus ja que estava fen malbé els fonaments de la casa, tota la família amb la mare al davant s’oposen i eviten la seva desaparició. Finalment una tempesta tropical tomba l’arbre i, aquest fet, suposa la marxa definitiva de l’anima del pare que resta simbolitzada en el fotograma en que el vent s’endu la roba del pare i amb la caiguda del monumental Ficus.
Ficus macrophylla
Aquesta entranyable i emotiva pel·lícula m’ha fet recordar una altra història que va tenir lloc fa més de vint anys a l’illa de Cuba en el marc d’una estada de recerca a la Universitat de Pinar del Rio. Un dia el professor que m’acompanyava em va portar a visitar un jardí d’arbres tropicals cuidat per una dona gran. Recordo una llarga conversa entre tots tres sota l’ombra dels arbres, tot menjant fruites. Al llarg d’aquesta xerrada vaig voler saber perquè a les branques d’alguns arbres hi havia joguets penjats. La senyora va explicar-me que feia poc que el seu marit havia mort i que malgrat havia estat molt feliç al seu costat no havien tingut fills. Per tant, els seus veritables fills eren els arbres del seu jardí i per fer-los contents els hi regalava joguines que els hi penjava a les seves branques.
Deixant la raó de costat, hi ha persones que arriben a establir uns vincles , temporals o permanents, amb els arbres i, per tant, són d’admirar.

Els arbres del jardí de Calipso

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els arbres del jardí de Calipso
Tal com explica Homer a l’Odissea, en un dels seus viatges Ulisses va naufragar a l’illa d’Ogigia on vivia la Nimfa Calipso enmig d’un esplèndid jardí. En aquest espai Ulisses va restar-hi deu anys fins que Zeus va donar-li l’ordre de partir. 

A continuació us reproduïm un fragment de l’Odissea, en traducció de Carles Riba, on es descriu el jardí de Calipso:

“Quan, però, a la fi pervingué a l’illa remota,
va sortir de la mar violeta i pel ferm de la terra
caminà, fins a atènyer la gran espluga on la Nimfa
ben rullada habitava; i allí va encertar-la, que hi era.
Sobre la llar flamejava un gran foc; i es sentia l’aroma
del cedre bo d’asclar i de l’arbre d’encens que hi cremaven,
per tota l’illa. I la Nimfa era dins, cantant amb veu dolça,
mentre, corrent el teler amb l’àuria agulla, teixia.
I al voltant de l’espluga hi havia crescut una arbreda
plena d’ufana, trèmols i verns i xiprers olorosos,
i a llurs copes venien ocells d’ala llarga a jocar-se,
òlibes i esparvers i gralles de llengua estirada,
marineres, que tenen la feina entremig de les ones.
I hi prosperava també, sobre el mur de l’espluga balmada,
una parra novella, amb els seus raïms ufanosa;
i quatre fonts hi brollaven de rengle, amb una aigua molt blanca,
l’una al costat de l’altra, girant cadascuna de banda;
i a l’entorn, verdejaven uns prats mollencs de violes
i julivert, que allí, un immortal que hi vingués, s’hi hauria
embadalit mirant i hi hauria esbargit el seu ànim”
Fixeu-vos com apareixen tots els elements que caracteritzen els jardins: les olors, les ombres dels arbres, el so dels ocells i de l’aigua i els fruits.
El vern un dels arbres del mític jardí de Calipso.

Els plàtans de la plaça Santa Maria de Mataró

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els plàtans de la plaça Santa Maria de Mataró
Els plàtans són molt presents en les places de molts pobles i ciutats de Catalunya. Si tenen espai generen una ampla capçada que és un bon refugi al llarg dels mesos estivals. Pel que fa al simbolisme i la història del plàtan ens hem de remuntar a l’antiguitat ja que va ser un arbre molt venerat pels grecs, per exemple  apareix, freqüentment, en descripcions de santuaris. Segurament que la fascinació per aquest arbre anava molt lligada a les seves espectaculars dimensions i a la seva longevitat. Pel que fa al seu origen, la mitologia grega ens relata que hi ha via dos gegants, Otos i Efialtes, que tenien dues germanes, Pàcratis i Plàtan. Davant dels excessos d’aquest dos gegants, els déus van decidir la seva mort i Plàtan, trista per la mort dels seus estimats germans, fou transformada en arbre. Molts segles després el plàtan va ser un arbre que després de la revolució francesa es plantava a les places dels pobles per celebrar la fi de l’obscurantisme i l’inici d’una nova era. Per aquest motiu se l’anomena l’arbre de la llibertat.
Els plàtans de la plaça Santa Maria
Els tres plàtans de la plaça de Santa Maria de Mataró tenen una història ben curiosa. Segons documents i fotografies aquests arbres van ser plantats el 1889 i, per tant, són arbres centenaris. Ara bé, la data clau en la història d’aquests tres arbres és el maig del 2001. Davant del projecte de reurbanització de la plaça endegat per l’Ajuntament de Mataró que preveia talar-los, la societat civil mataronina va organitzar-se per evitar-ho. En primer lloc es van recollir alguns milers de signatures entre la ciutadania i, posteriorment, un grup  de joves van decidir enfilar-se als arbres per evitar que els abatessin. La Vanguardia del 27 de maig de 2001 va treure una notícia titulada: “Barones rampantes de Mataró se instal·lan en árboles para impedir que los corten”. Afortunadament la pressió popular i el ressò de la notícia en els mitjans de comunicació va fer rectificar  l’ajuntament i els plàtans encara són drets.
Per celebrar els 10 anys de l’anomenada: “revolta dels arbres” el dissabte 4 de juny van celebrar-se diversos actes al peu dels plàtans centenaris. El més curiós va ser el recital de Pau Riba enfilat dalt d’un dels arbres.
Celebro històries com les que acabo d’explicar ja que els petits gestos diuen molt d’un poble. A més a més, aquests plàtans situats al davant de la portalada de la basílica de Santa Maria afavoreix el seu paper de ser un pont entre la terra i el cel. D’altra part, aquests plàtans m’han aixoplugat cada estiu quan s’hi celebra davant seu  un dels actes més entranyables de les Santes i que té lloc desprès de les matinades, quan les diferents colles van arribant i es dediquen a llançar la resta dels seus coets, mentre les gralles cada vegada sonem més fort. I quan tot s’acaba comencen a sonar les campanes que ens indiquen que manca poc per l’ofici de les Santes.

Els arbres i el temple un pont entre la terra i el cel