Els jardins de les abadies de saint Martin de Boscherville i Jumièges

A les ribes del Sena han crescut ciutats de
gran importància històrica com Paris o Rouen, així com nombrosos centres
monàstics que cercaven la pau i la calma dels paisatges de la vall del Sena.
Voldria parlar-vos de com s’ha tractat la recuperació dels jardins a les
abadies de saint Martin de Boscherville i Jumièges segles després de la
desaparició de la vida religiosa.
El primer fet que cal ressenyar és que la
recuperació dels jardins no ha tingut lloc fins fa poques dècades, és a dir,
després de segles d’abandó. Aquest fet ha suposat la desaparició d’importants
elements dels conjunts arquitectònics de les abadies.

Comencem per la restauració del jardí de  saint Martin de Boscherville, que va dur a
terme una associació de voluntaris enamorats del lloc amb el recolzament de
l’administració, a partir de la consulta de documentació de l’època, i que ha
permès refer l’estructura d’aquest jardí d’estil italià dividit en quatre
terrasses. Un dels més fets més destacables és que el jardí manté la
funcionalitat original. En conseqüència, a la primera terrassa encara hi trobem
l’hort ple de verdures a punt de collir. Tot seguit, ens apareix l’espai de les
plantes medicinals i a continuació el verger o espai dels arbres fruiters. Al
bell mig del jardí hi ha un ample camí que funciona com a eix de simetria,
propi dels jardins renaixentistes i al seu inici se situa una font que
simbolitza la vida, tal com es descriu en el text del Gènesi sobre el jardí de
l’Edèn. El conjunt del jardí es troba rodejat per un mur i, al seu voltant, hi
ha un agradable passeig arbrat.


Saint Martin de Boscherville

Passejar per aquest jardí a part d’oferir-nos
magnífiques panoràmiques vers l’abadia romànica, ens permet gaudir de la suavitat
de formes de la vall del Sena. També ens fa entendre la importància productiva
i contemplativa del jardí per a la comunitat monàstica, així com un dels
principis de la regla de sant Benet: “ora
et labora
”.
En canvi, a l’abadia de Jumièges no s’ha
restaurat cap jardí. La principal raó és que després de la revolució francesa no
només es va fer fora la comunitat monàstica sinó que tot el conjunt
arquitectònic es va convertir en una pedrera i al llarg de 25 anys va anar
destruint, pedra a pedra, amb l’objectiu de reaprofitar-les en altres
construccions. Per tant, quan al llarg del segle XIX van intentar recuperar
l’espai, la destrucció era tan notable que l’única opció possible era convertir
tot el conjunt de ruïnes de l’antiga abadia benedictina de Jumièges en un gran
parc d’estil anglès, és a dir, alternar zones de bosquets amb arbres aïllats i
zones de gespes. El resultat és un espai molt suggerent amb uns tocs potser
podríem dir decadents que remeten a les millors mirades dels autors més
romàntics i també als nostres ulls.
En conclusió, la història ens deixa èpoques
en les que el patrimoni es destrueix llastimosament i d’altres en que
sortosament l’empenta de particulars i administracions permet refer els errors
del passat si no del tot, almenys en part.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>