La natura com escola, tot conversant amb Vicenç Santamaria

Vicenç Santamaria és monjo de Montserrat i un dels impulsors dels
cursos sobre Natura i Espiritualitat que s’imparteixen a la Casa
d’Espiritualitat del  Santuari del Miracle (Solsonès). Vaig entrevistar-lo
a la santa Cova de la muntanya de Montserrat un dia de tardor.

Com viu la Natura un monjo de Montserrat?
Diria que cada monjo té una relació personal amb
la Natura. No hi ha una fórmula única que indiqui quina ha de ser aquesta
relació, que depèn molt de cada persona i del medi on cadascú ha nascut i
viscut.  D’aquí ve que cada monjo s’hi relaciona a partir de les seves
arrels: lloc d’origen, nucli familiar, i també a través de la seva sensibilitat
i de la seva espiritualitat. La vinculació amb la Natura vehicula i expressa
tot el que som i com ho vivim. Ser conscients de la nostra pertinença al gran
misteri de l’Univers és sempre una vivència incloent i mai
excloent.   
Per tant només podem parlar d’aquesta experiència
des de nosaltres mateixos, des del vincle que hi establim. Per exemple: per
a  mi, la Natura, és una gran escola, un espai d’aprenentatge. De fet,
podem apropar-nos-hi com un llibre iniciàtic en el qual podem pouar en diferents
moments de la vida. La Natura, tant com ensenya, acompanya si s’acull el seu
mestratge. Hi és tot: inici, creixement, plenitud i final.
La Natura, per a mi, és un referent que eixampla
la mirada interior i em fa més atent a tot el que s’esdevé a l’entorn. La
Natura no m’ha allunyat mai de mi mateix, ni dels altres, ni d’ella mateixa, ni
tampoc del Misteri de Déu. Al contrari, sempre m’hi remet: els seus cicles
mostren els nostres. De fet cap cicle vital no és absent de la Natura. Tot el
temps que vaig viure al Pirineu vaig descobrir que el ritme quaternari de la
Natura té similitud amb el nostre ritme biològic: infància, joventut, maduresa
i vellesa.
La Natura té un dinamisme tan Viu que la nostra
vida s’enriqueix quan no se n’allunya. Contemplant-la amb calma, hom la
descobreix com un gran conflent: tot en flueix i tot hi conflueix. La Natura
ens recorda els dos grans ritmes: endins i enfora. Hi descobrim rastres amables
i llums canviants, ombres càlides i d’altres de més gèlides, moments de gran subtilesa
i ritmes repetitius, paratges quotidians i indrets únics. Al si de la Natura
batega la Vida, la Vida que ens ha vist néixer i que ens veurà morir. La llera
de la Vida, com la de la Natura, és també la nostra pròpia llera.   
 

Vivenç Satnamaria a l’ermita de sant Antoni

Quins
textos t’han ajudat a entendre millor la Natura ?
Com he dit fa un moment: la mateixa Natura és el
primer llibre que me’n parla i que m’hi duu. La Natura m’engresca a viure-la, a
descobrir-la, a gaudir-ne. Com un gran Atles m’ensenya tota la seva diversitat.
Viure-hi és créixer juntament amb ella. Mai no existeix la desvinculació. Ben
al contrari. Viure sense la Natura és del tot impossible. Les arrels es
moririen i l’arbre també.
L’amistat amb en Raimon Panikkar va obrir un
diàleg i una reflexió que van eixamplar la visió i l’estima per la Natura. Ell,
a cavall entre Orient i Occident, em desvetllà de l’oblit que sovint envolta
l’ús dels recursos naturals. Per primera vegada sentia com la veu d’una persona
es feia ressò del dolor de la terra i de tants pobles que malviuen per culpa
d’una explotació descontrolada. Quan vaig sentir, per primer cop, la seva
intuïció cosmoteàndrica se’m
despertà un interès molt gran per aquesta visió que inclou la persona, l’entorn
i Déu. Agraït i amb goig escoltava aquella persona que sabia explicar d’una
manera plena i planera, la visió tridimensional del nostre ésser: Cos, Natura,
Esperit. En Raimon Panikkar parlava del fràgil entramat de la realitat i del
gran valor del medi en el qual naixem, vivim i morim.
L’entorn em va aparèixer, amb claredat, com el
gran do que rebem i que després lleguem i que mai no posseïm com a propietaris.
Vaig sentir una certa vergonya per mantenir una relació massa distant i sovint
inapropiada amb la Natura. Viure d’esquena al bressol de la Vida és una actitud
de la qual hem de demanar perdó. Fent-me meva la seva intuïció vaig iniciar una
reflexió que va generar un canvi important en la manera de viure i de veure la
Vida. Em colpeix profundament el respecte que devem a la Natura i la poca cura
que hi esmercem. La intuïció d’en Raimon Panikkar convida a viure harmònicament
amb tot el que som i amb l’entorn en el qual som. El nostre ésser participa
plenament de tots els elements de la vida;  per això els ha d’estimar i
els ha de salvaguardar.    
Ningú no pot viure indiferent al medi ambient. En
brolla la vida i gràcies a ell la vida s’expandeix. Nosaltres, hereus d’aquest
meravellós tresor, en som dignes i alhora responsables? Viure-hi sense
estimar-lo duu a devastar-lo i això pot comportar un risc molt nefast: la
impossibilitat de ser l’habitacle de la Vida. En aquest indret únic tots hi som
de pas. I el nostre pas per aquesta meravella no l’hauria d’alterar mai, ans al
contrari, l’hauríem de millorar.  Aquest és el repte d’avui i de demà. No
podem llegar als nostres fills, i als fills dels nostres fills, un món
espoliat, brut, agonitzant. Massa sovint hem tractat i tractem despietadament
la Natura. La Natura no viu al nostre servei. Som nosaltres que, vivint-hi, hem
de vetllar per ella, estem al seu servei, som els seus custodis. Hem de canviar
aquells hàbits que aprimen el llit de la vida. L’equilibri entre ús i respecte
urgeix una reflexió que faci sostenible la vida de tots els éssers que hi
vivim. Trobar l’equilibri i l’harmonia entre presència i respecte de les lleis
inviolables de la Natura, hauria de ser la prioritat de tot govern. 
Amb els arbres, que
són els éssers més esplendorosos de la natura, hi has establert alguna relació
especial ?
Tot i que sempre he gaudit, i continuo gaudint
del conjunt, això no exclou que, quan tens la sort de trobar-te amb un arbre
centenari, tot tu quedes meravellat i agraït per una presència tan majestuosa.
Acollir-se al seu redós és un goig i un privilegi. Un silenci reverend apropa
al seu respir sense batec. Un apropament atent descobreix la meravella del seu
nervi vital: una antiga llei puja, cap amunt, la saó que rau ben avall.
Aquesta complexitat del món vegetal remou quelcom
molt íntim, com ho fan també els infants i els ancians. Totes aquestes
presències, amb el seu propi caient, desvetllen la tendresa més íntima i
l’estima més genuïna. Forjades cada una pels cicles de la llum, calen d’una
serenor que dóna bo d’estar a prop seu. Segurament, sense aquestes presències,
no experimentaríem tot això. Com una llei de compensació natural la seva
fragilitat i la seva magnanimitat mouen la nostra gratitud i el nostre
reconeixement més sincers. L’ afabilitat és el noble vincle que ens hi estreny.
Tots hem de fer per manera que aquestes
presències insubstituïbles no manquin mai en el nostre paisatge. Per tant hem
de tenir, envers aquest món que ens fa viure, una mirada benvolent. No podem
veure els boscos com uns grans magatzems de fusta, o els rius com uns
transportadors dels nostres residus descontrolats. No podem veure el mar com el
pou mort dels nostres detritus, o el fons dels oceans com el gran cementiri
nuclear. No podem veure el cel com un espai que és fora del nostre àmbit vital
i el desert com el gran sorral per dur a terme els nostres entreteniments . Cap
d’aquestes realitats no ha de dur l’estigma de les nostres follies, ni ha de
pagar el preu de les nostres quimeres desbocades.
L’arbre centenari i la flor minúscula, el cel i
el desert, les fonts i els rius, els mars i els oceans, els boscos i les
muntanyes, els infants i els nostres ancians, tot forma part del complex mosaic
de la biodiversitat. Per tant hem de mirar, cada una d’aquestes realitats, amb
un esguard benvolent i hem de tenir-hi una actitud de cura i de respecte.
 Som a l’inici d’una nova visió de tot plegat.
Mans d’aquí i d’arreu volen una nova relació entre tots i amb el tot. L’esguard
d’ahir s’ha fet vell. Entre tots hem de crear un mirar més bell, un mirar més
respectuós, més poètic, més humà, més espiritual, més profund. Necessitem una
gestió que denunciï i corregeixi les injustícies dels qui roben el pa dels
pobres i que empobreixen la terra dels sempre oblidats i explotats: els sense
veu. Urgentment necessitem una gestió que faci possible la Pau al món i que
aboleixi les guerres, sempre innecessàries. Entre tots hem de construir un món
que no permeti l’espoli dels pobres, ni l’explotació dels infants, ni el
maltractament de les dones, ni l’oblit dels ancians. Hem d’establir uns
fonaments socials on tothom sigui respectat i ningú no sigui maltractat ni vegi
trepitjada la seva dignitat i la seva llibertat. Hem de crear un món on l’home
no sigui el primer depredador del seu hàbitat i dels seus habitants. 
Es poden venerar els
arbres ?
Per sort de tothom el nostre planeta és
suficientment gran perquè hi convisquin diferents tradicions culturals i
cultuals. No tots els pobles de la terra tenen una mateixa visió de la Vida, de
la Mort, del Temps i de l’Espai, de les Mediacions. De sempre la nostra
condició d’humans ens ha fet sensibles a tot el món de la Creació i a tot
l’Univers. Potser la nostra cultura moderna ha trencat una mica aquesta
tradició. Però el model de modernitat d’Europa i de Nord Amèrica no és un model
universal malgrat el seu imperialisme.
Altres tradicions tenen una visió del Món i de la
Vida diferent de la nostra i no per això són menys importants que les nostres.
Quan ens apropem a una cultura diferent ens hem de preguntar: el sistema que
els regeix els fa feliços? Els vincula amb l’entorn d’una manera harmònica?
Obre i tanca el seu cercle existencial amb coherència? Cada civilització té els
seus propis referents vinculats amb la Vida i la Mort. Tots són molt
respectables. La diversitat no s’ha de mirar mai amb menyspreu o arrogància.
Cap tipus d’altivesa o de superioritat no afavoreix el diàleg intercultural i
interreligiós. Cada poble, segons la visió que té de la realitat, construeix
l’àmbit sagrat i el profà i adverteix sobre el risc de la idolatria. Tota
cultura té, al seu si, la veu profètica que alerta dels desplaçaments de la
sacralitat. La veu profètica ha d’alertar del risc d’adorar la creatura enlloc
del Creador.
Tots coneixem la gran facilitat de posar el Cor
en els béns materials. Fàcilment hi cerquem la nostra seguretat. El profeta,
amb el seu crit, redreça l’opció incorrecta. La seva intuïció revela els dubtes
del Cor i les seves parts més vulnerables. Amb vigor s’adreça al Cor humà i li
mostra quin és el seu veritable Centre, el Torrent del qual la seva vida es
nodreix. De fet, obrir-se a la inefabilitat del Misteri és un pas de
despullament que no sempre sabem fer o bé que no volem fer. La nostra minsa
confiança necessita seguretats més tangibles. No és fàcil, a la nostra
complexió interna, assumir l’experiència del risc. I Déu, amb la seva
Transcendència, és una experiència de risc. Tenir el Cor centrat en el
veritable Centre permet veure els esdeveniments com a referents orientats a
l’únic Referent. Quan el Cor és lluminós, és net d’interessos malèvols i 
reconeix en tot la presència Creadora, l’origen Creador.  
Massa sovint el diner i el poder no tenen aquest
esguard net. El seu mirar és un esguard opac que lleva a la vida l’esclat que
li dóna vida. Llavors s’acompleix la dita antiga: “ un cec mai no pot guiar un
altre cec”. Mirar-ho tot amb un mirar agraït i respectuós és un treball que cal
fer tant a nivell individual com a nivell col·lectiu. Recuperar el valor de la
humilitat és una tasca molt important per a poder establir els vincles
correctes amb la Natura. Una mirada altiva sempre migra la nostra noblesa i
aquest orgull emmascara els vincles amb la Natura i amb les persones. Hem de
transmetre valors que ajudin a millorar l’entorn i les relacions personals.
Llavors sabrem contemplar-ho tot amb una mirada que es deixa mirar per
l’objecte de la nostra contemplació. Llavors tot serà camí vers una plena
immanència i vers la transcendència anhelada. Mentre no fem aquest treball
interior de suplantar l’arrogància per la humilitat, l’explotació de qualsevol
mena per un servei desinteressat, el colonialisme anihilador per una disponibilitat
generosa a favor dels altres, les armes pel diàleg i el respecte, difícilment
transformarem l’entorn i millorarem les relacions entre nosaltres. L’anhel
constant que tot canviï només és realitza si cada un de nosaltres abraça de tot
Cor aquest canvi dintre seu. Sense aquest camí de canvi intern, sincer i
compromès en cada un de nosaltres, no arribarà mai el canvi extern que tots
volem per a tothom i per a tot.
 La Creació té el seu origen en Déu. Per
tant parla d’Ell i duu cap a Ell. Aquest missatge que és tan senzill sovint es
fa força difícil d’entendre i de transmetre. La Creació és un immens finestral
que, tant com ens aboca al Misteri de Déu, l’evoca constantment. Tots hauríem
de poder gaudir, al llarg de la vida, d’un paratge verge, d’un riu no
contaminat, d’un mar salvatge, d’un cel sense fums, d’una nit sense
contaminació lumínica, d’un indret on regna el silenci, d’un bosc que no ha
estat mai talat. Encara que la nostra civilització s’allunya cada cop més
d’aquest marc òptim la nostra essència més genuïna continua guardant-ne la
memòria. Tard o d’hora s’ha de recuperar el vincle amb la Vida, amb la Creació,
amb l’Univers. Perdre aquest nexe d’unió amb cada una d’aquestes realitats pot
generar molts tipus de desgavells. Es fa molt evident la necessitat d’aturar
aquest procés involutiu que condueix a viure pitjor quan la nostra
responsabilitat consisteix a crear un món on es visqui millor. Hem de ser molt
conscients que tots formem part d’aquest Univers, d’aquesta Creació i que som
fills de la Vida. Tots hauríem de ser, allà on som, una cèl·lula regeneradora.
Tu
has viscut com a eremita ?
Més que viure com a eremita vaig
viure vint anys al Pirineu formant part d’un veïnatge molt estimat. De fet,
formar part del veïnatge d’Asnurri (Alt Urgell) era allò que estimava viure.
Cert que, el dia a dia, m’oferia espais molt amples de silenci i de solitud.
Sobretot a la tardor i l’hivern. 
Aquestes dues estacions, en aquell clima d’alta muntanya, són un temps
molt propici per a viure cap endins: sigui vers l’interior d’un mateix o
formant vida familiar. Això queda molt ben plasmat amb la vida que es fa en
l’espai que esdevé el centre neuràlgic de la casa en aquell període de l’any:
la cuina. Sí, la vida, al llarg d’aquest temps de fred i de foscor s’organitza
al voltant del foc. En aquest indret calent hi viu tothom la major part del
dia.
Aquest fet ancestral regeix més
de la meitat del seu calendari. Trobar en un marc tan sobri un ritme tan ric de
recolliment fou la meva gran descoberta i l’ajut que cercava per a viure un
temps fort de vida interior i també un temps prou ample per crear lligams veïnals.
El ritme anual tenia, bàsicament, dos grans moments: un temps curt on tot
passava a fora, i un temps molt més ample on tot passava cap endins. Participar
plenament  d’aquest ritme creat per la
foscor i pel fred va marcar, en tots els sentits, la meva vida i aquest caient
natural pel silenci i pel recolliment. Aquests dos cicles tan explícits i
contrastats infonen caràcter a la gent d’aquestes contrades. Pel fet de
participar, plenament, d’aquests dos eixos vitals tota la meva vida va fer un
tomb molt important. Allí no tenia sentit un plantejament anacorètic.
El ritme de cada dia, en si
mateix, ja ho configurava tot: el silenci, el recolliment, la relació amb els
altres i la relació amb l’entorn. No calia establir la norma perquè la vida de
cada dia era ja el ritme que estimava viure. Ser conscient d’aquest privilegi i
participar-ne fou una vivència molt equilibrant i enriquidora: un temps cap
endins i un temps cap enfora. De fet, què més podia anhelar? Aquest ritme
binari, forma part del nostre ritme vital: inspirem i expirem seguint el ritme
del cor que es contrau i es distén. Per tant aquest ritme vital marca el ritme
espiritual. Entendre-ho va descloure un esguard que sabia mirar endins i sabia
mirar enfora. I tot viscut sense feixuguesa ni enyorances.
Trobar el propi ritme seguint les
roderes de la Natura és molt alliçonador. Tot passava en el medi en el qual
vivia, em movia, i amb el qual em relacionava. En el seu si tot sorgia sense
esforç, tot tenia el seu moment. No calia cercar res perquè tot arribava al seu
moment: el recolliment i l’expansió, la festa i la solitud, el silenci i el
diàleg. Això és el que vaig aprendre vivint en un indret en el qual la Natura
esdevé la mesura de tot. És el gran llegat d’aquests llocs humils. És la
riquesa d’aquests fogars senzills. És la grandesa de la gent que neix, viu i
mor al si d’aquestes valls que no fan enrenou. Qui s’hi acull ha d’acollir que
tot s’ha d’aprendre de bell nou. El temps, en aquests senzills hàbitats, té una
altra densitat i les relacions humanes també. Allí, qui viu atent, veu florir
amb vivor la dimensió humana i la dimensió espiritual. L’una de bracet amb
l’altra. Qui s’hi arrecera amb un Cor ben deseixit aprèn a viure
diferentment.   
De fet, sense cercar-ho, tot duu
al gran aprenentatge: trobar-se a si mateix tot trobant l’entorn, els altres i
el Nervi de fons de la vida. Viure al si de la Natura és com viure al costat de
la Saviesa: tot s’aprèn per proximitat, per participació. Vivint oberts a la
Natura, aprenem valors que transformen la vida humanitzant-la i dignificant-la.
Per la força del paisatge i per la familiaritat que hi estableixes esdevens un
ésser silenciós i contemplatiu. La Natura, tant com ho configura tot, es
configura a si mateixa configurant cada cosa i aquells que s’hi arreceren.    
Per tant, vas optar per una vida
contemplativa i mística?
Vaig optar, senzillament, per
viure com la gent que viu allí des de sempre. Sense cap més pretensió. L’opció
era molt concreta: ser-hi com ells hi són des de segles i aprendre del seu
arrelament. Això volia dir créixer endins i créixer enfora, és a dir, créixer
humanament i créixer espiritualment. Créixer era el propòsit explícit i
implícit en aquella voluntat de canvi. Créixer és l’impuls que em fa viure,
avui, amb un esperit de totalitat. En mi naixia l’anhel de descobrir el batec
de la Natura, el batec de l’Univers, el batec d’una humanitat de la qual sóc
partícip i part constituent. La intuïció em duia a viure molt atent. Atent per
a saber acollir el canvi que fluïa silenciosament en un procés aparentment
estable. Sí, aparentment res no canviava i en canvi tot era nou per a mi.
 El repte era entrar en el ritme de la Natura i
trobar, en el seu cicle, l’equilibri entre temps i espai. Viure obrint-me a
aquesta harmonia fou tot un privilegi i un gran benefici. A poc a poc, tot
s’anava enllaçant i allò que, al principi era costós, amb la constància
esdevingué familiar. La peça clau per fer possible allò que no era pas fàcil
fou la paciència, la humilitat, la gratuïtat, el no tenir pressa per a res, el
no esperar res en concret d’aquella opció de vida. Sí, el secret era sempre el
mateix: viure-ho tot amb una actitud acollidora.
 L’únic objectiu formal era viure d’acord amb
el ritme de la Natura.  Aquí rau i arrela
el principi de canvi: deixar-se modular pel ritme de les estacions, pel cicle
anual. El món modern imposa un ritme que s’allunya, precisament, d’aquest
creixement natural. Créixer, vol dir créixer íntegrament, és a dir, que el
nostre viure integra tot el que som: un cos, un esperit, una raó, uns
sentiments, una vida en procés. Aquestes realitats no es poden separar perquè
cap no n’exclou cap. Són un tot que forma una realitat indivisible. I aquest
tot som nosaltres mateixos. Aquesta era la mística, l’espiritualitat que volia
aprendre vivint al lloc en el qual vaig decidir de viure.
Vas
aconseguir de viure el teu propòsit?   
La totalitat no s’abraça mai. A
cada moment es viu la seva petita totalitat. I la Vida és la suma de totes les
possibles totalitats. La totalitat absoluta no existeix. Existeixen totalitats
concretes, puntuals: avui és una, demà una altra. La vida és Vida quan
acompleix a cada moment la seva petita o gran totalitat. No cal que sigui gran
perquè sigui important. Ni tampoc no ens ha de preocupar si és humil.
 El que realment és important és que, a cada
moment, sigui el fruit de tot el que som. Un no creix una vegada per sempre. Un
creix a poc a poc, pas a pas, dia rere dia. La vida és sempre expansió, i
expansió vol dir descobrir realitats noves a cada moment. Realitats que s’han
d’integrar sense por de perdre res. La mirada interior ha de trobar el lloc de
cada cosa a cada moment. La novetat, que no sempre va d’acord amb les nostres
perspectives, per la seva innovació pot desvetllar de tot. Pot desvetllar goig
o pot desvetllar pena; pot desvetllar pau o pot desvetllar neguit; pot
desvetllar agraïment o pot desvetllar repulsió. La novetat, com a àmbit que no
controlem, sempre pot generar un cert desgast emocional. La novetat posa en
evidència que la Vida no és mai una realitat estàtica, monolítica, sinó
dinàmica i canviant.           
Els budistes parlen del despertar
interior…, d’aquell despertar que genera comunió amb tothom i amb l’entorn i
infon serenor. Tu hi creus ?
La serenor interior és una
realitat que s’adquireix cada dia i a cada moment. Tots vivim en un procés
continuat de desvetllament. L’experiència ensenya que el despertar està fet de
petits i múltiples desvetllaments. I tots apunten sempre vers el proper desvetllament
que, en un algun moment, pot ser el darrer: el despertar de la Mort. Cada
despertar és diferent per a tothom, tot i que tots tenen quelcom en comú:
prendre consciència de la pròpia realitat, dels propis límits, de la pròpia
vulnerabilitat, de la pròpia finitud. Al llarg de la vida vivim moments en els
quals es plasmen grans intuïcions. Però la vida continua i un no pot romandre
estàtic davant de la intuïció. Siguin bones, siguin sinistres, les intuïcions
no poden desvincular-nos de la quotidianitat.
Les intuïcions han d’ajudar-nos a
viure la Vida, a fer millor el camí de la Vida. I fer millor el camí de la Vida
vol dir viure a cada moment allò que la Vida ens posa al davant. Al llarg del
recorregut existencial apareixen molts indicadors i no tots diuen el mateix
malgrat que tots assenyalen el mateix final. Aquests indicadors no els posem
nosaltres. Aquests indicadors els posa la Vida per a nosaltres. Els posa no per
quedar-nos palplantats al seu costat, sinó per obrir-nos camí, per esperonar-nos
a seguir endavant. Altrament com podríem atènyer el nostre destí? Des del
mateix moment del nostre engendrament, fins al moment del darrer alè, vivim un
canvi constant. Aquesta veritat universal, espigolada aquí i allà, cal saber-la
transmetre a cada moment de la història perquè tothom tingui a mà la informació
que li cal per a viure en plenitud tots els moments que li toca viure. Cada nou
moment és un nou repte perquè és un nou començar… Res, en la Vida, no és
estàtic. Tot és dinàmic des de l’inici. I la Vida comença de nou cada dia.
A
una persona que vol viure la Natura en plenitud que li aconsellaries ?
Primer de tot: mirar-la
amablement. En segon lloc: atansar-s’hi amb respecte. En tercer lloc:
estimar-la. En quart lloc: donar-se temps per familiaritzar-s’hi. En cinquè
lloc: no hi vagis mai amb presses. Tot això només són petites orientacions per
a arribar a allò que és molt més important: un trobament íntim i personal al
seu si. Cal temps per retrobar el vincle que hem perdut amb la Natura. La vivim
massa de lluny i amb massa neguit. La coneixem quan la vivim des del seu ritme.
I el ritme el posa sempre la Natura, no pas nosaltres. Nosaltres som els seus
convidats; ella, la qui convida. La primera dificultat que assetja l’anhel
d’endinsar-nos-hi és sempre la mateixa: no tinc temps! El temps! la gran
riquesa de la Natura i la nostra gran pobresa. Aquesta és la gran mancança de
la nostra cultura contemporània.
 La Natura, com les persones, les coneixem des
de la intimitat. Qui vol viure la Natura s’hi ha de submergir íntimament. Hi ha
de desaparèixer. Ha d’abraçar el seu ritme. Descobrir el tempo de la Natura és
molt important per a retrobar el tempo personal oblidat. Malgrat tots els
canvis que la societat ha viscut i viu, un arbre continua creixent com ho feia
fa més de mil anys. Malgrat totes les exploracions de l’espai el sol continua
brillant com sempre. Les persones canviem de lloc, les muntanyes, en canvi,
arrelen en el paisatge.
Avui qui vol viure l’encant de la
nit ha de buscar un indret no contaminat pel nostre devessall de llum. Qui vol
viure la immensitat del silenci s’ha d’endinsar en paratges solitaris. Qui vol
un glop d’aigua cristal·lina ha de fer camí cap allà on brolla nítida. La
modernitat malmet, per manca d’una reflexió profunda, la riquesa i l’encant de
la Natura. L’ús indegut dels seus elements pot ser el principi d’un final
innecessari. Preguntem-nos  sincerament:
vivim referits a la Natura i respectem els seus grans valors? 
L’home modern, amb tot el seu
coneixement, no pot ser un maltractador de la Natura. La seva missió és
preservar-la i respectar-la perquè la Vida hi tingui continuïtat. L’educació no
pot menystenir el contacte directe amb la Natura. El nivell cultural i
espiritual d’un poble es podria mesurar per l’estima i pel respecte per la
Natura.
Tocar
els elements de la Natura és un bon mitjà per a viure-la?
Les persones fàcilment ens
observem, però no ens toquem. Ens mirem, ens escoltem, però no establim
contacte físic. Apropar-se a l’altre per mitjà d’un gest afectiu és obrir amb
ell una nova comunicació. És anar més enllà del llenguatge convencional. Per
sort vaig néixer en un entorn molt familiar en el qual el tacte i el contacte
eren elements gairebé constitutius. Em van permetre de conèixer l’entorn i les
persones d’una manera molt directa i agradable. Sí, des de petit vaig aprendre
la importància del gest per establir ponts de proximitat.
 El coneixement de l’altre i de l’entorn no pot
ser un fet només empíric. El coneixement de l’altre i de l’entorn és bàsicament
una experiència afectiva. Altrament el que fem és establir relacions
impersonals, distants i convencionals. Només cal veure la importància del tacte
i del contacte en un invident. També per als infants el contacte físic és
bàsic, perquè és vital. Aquesta veritat ningú no l’hauria d’oblidar mai. Però
això no és ben bé així. Massa sovint, així que ens fem grans, les nostres
relacions són com si visquéssim dins d’uns escafandres.
Descuidar el llenguatge emocional
és anul·lar l’autèntica comunicació. Els ponts que necessitem establir, per a
viure una relació que ajudi a créixer humanament i espiritualment, no poden ser
només racionals. Les relacions, perquè siguin plenes, han de superar la por de
les emocions. Les relacions virtuals poden facilitar una certa informació, però
no aquella profunditat, ni aquella força que neixen quan dues persones es miren
als ulls. La comunicació virtual no crea empatia ni ofereix un coneixement real
de l’altre. La distància física i emocional tendeix a l’aïllament i a esmorteir
els sentiments. El tracte personal i proper crea aquella capacitat d’escoltar i
de compartir que humanitza. La família és, precisament, un organisme viu, i un
espai d’aprenentatge emocional, perquè manté viva la relació entre els seus
membres. Minvar el contacte més elemental és desmembrar les relacions i
condemnar-les al fracàs. La por a les emocions és la mort de la comunicació
espontània i sincera. No n’hi ha prou de viure junts, juxtaposats. Som un
teixit emocional molt important que només vivim si ens obrim a la tendresa. Qui
malviu amb si mateix malviu amb els altres.
Fer
exercici físic, pot ésser un mitjà per viure la Natura ?
Moure’s per la Natura és un gran
portal per entrar-hi en contacte. Penso en tota la gent que hi va a córrer, a
caminar, a passejar, a fer exercici físic. Penso en els qui van a la muntanya
per respirar un aire no tan contaminat, per sortir del brogit eixordador, per
retrobar quietud i silenci. Penso en aquelles persones que van a la Natura per
practicar alpinisme, escalada, esquí, piragüisme, ciclisme o hípica. Penso en
tots els qui van a passejar per la vora del mar al captard, o a la matinada, o
de nit per escoltar el seu bramul.
 Penso en les persones que van al bosc per
pensar, per llegir, per meditar o escriure els seus pensaments i les seves
vivències, per parlar tranquil·lament amb algú. Penso en els qui van a la
Natura per dormir sota els estels, per contemplar una posta de sol o l’inici
del nou dia. Penso en tantes persones que cerquen els paratges naturals per fer
un camí d’interiorització i de contemplació tot sadollant-se de la Bellesa
inherent al paisatge. Penso en els qui van a la muntanya, al camp o al bosc per
gaudir de la seva flora, per escoltar els ocells. La Natura és un espai tan ric
i tan ample que tothom s’hi pot adreçar d’acord amb les seves prioritats. La
Natura ens espera per alleugerir la nostra rutina. És una veu assenyada que
convida a millorar el nostre ritme de vida. La Natura és un espai íntim que
facilita la capacitat d’admirar, de badar, d’entrar en comunió amb ella, amb
els altres, amb la dimensió transcendent de la Vida.     
Sempre ens hem de preguntar si
allò que fem ens aporta allò que cerquem. Aquesta màxima, la podem aplicar a
moltes altres coses. Avui, per sort de tots, sabem que el nostre pols vital ha
de bategar escoltant el Cor de la Creació i que no podem viure desvinculats de
la Natura. Hem de forjar vincles que ens uneixin entre nosaltres. Hem de crear
lligams que ens lliguin a la Creació. Hem d’obrir-nos a aquella consciència que
fa viure com a fills de Déu. Aquesta filiació, si arrela ben endins, és llevat
de comunió fraterna entre tots. Avui coneixem la força i la necessitat
d’estimar-nos, i d’estimar els elements constituents de la Creació, perquè
sabem que l’amor ens configura de ple i la seva absència ens desfigura del tot.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>