Categoria: Uncategorized

Els valors de la Natura

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Els valors de la Natura

Avui, 3 de maig de 2020, he vist una imatge que recordaré i que il·lustra el moment que vivim. Eren les vuit del matí, l’autopista AP-7 a l’alçada de Mollet del Vallès, anava quasi buida i pels camins de Gallecs hi havia centenars de persones, separades entre elles, caminant, corrent o pedalant i formant una llarga filera que s’estenia per tota la carena.

Tots participàvem del gran desig de retrobar-nos amb la Natura, amb els colors i les olors de la primavera, amb els magnífics horitzons que ens ofereix la plana vallesana. Durant més de quaranta dies, les entrades a l’espai natural de Gallecs han estat tancades amb una cinta de la policia municipal. Sempre he pensat que això era un contrasentit: hem pogut caminar entre les prestatgeries dels supermercats i no hem pogut caminar enmig de camps i boscos. Per a mi la Natura és també un aliment indispensable i necessari.

Pensem-hi tot seguit. Quins valors atresora la Natura que la converteixen en indispensable, sanadora, necessària sempre i en tot moment? Abans que cap altra consideració, hem de recordar que la Natura ens aporta salut física, mental i espiritual. Cada dia hi ha més estudis científics que avalen l’anterior afirmació.

A  Catalunya fa uns mesos que es va aprovar una declaració sobre la interdependència entre salut i natura [1], on es diu: “El contacte directe amb la natura pot, entre altres beneficis: millorar l’estat general de salut i augmentar la vitalitat física, millorar l’equilibri i el benestar psicològics, millorar la interacció i la cohesió social, fomentar la capacitat de meravella, el sentit d’unitat i pertinença…”.

De rigorosa actualitat són les recerques científiques que giren a l’entorn dels provats beneficis dels banys de bosc, és a dir, de passejar per boscos madurs, ja que han demostrat que les persones que realitzen assíduament aquestes passejades, podem millorar el seu sistema immunològic, reduir l’estrès i millorar la funció cardiovascular.

La passejada tranquil·la per la Natura també ens pot fer adonar d’altres valors que atresoren els espais naturals. Un d’ells és el sentiment de humilitat i de pertinença al sistema natural, és a dir, nosaltres som Natura i, com una espècie més de l’ecosistema, restem sotmesos als ritmes i els cicles naturals i, al mateix temps, als perills i les adversitats. Ramon Folch escriu [2] que la CoVid-19 és una més de les pandèmies que s’han produït al llarg de la història de la humanitat i, per cert, molt menys dolosa que d’altres que han provocat milions de morts. Per tant, el principal problema de l’actual virus és que ha trencat, en el nostre  imaginari, el convenciment de viure dins d’un santuari de seguretat sanitària. Per tant, el problema és que, sobretot, aquesta pandèmia està afectant el primer món i la seva activitat econòmica. Per tant, no som ni tant poderosos ni tan intocables com ens podríem arribar a pensar!

Molts estudiosos del comportament humà afirmen que el contacte quotidià amb la Natura pot afavorir o inspirar sentiments sublims, és a dir, que la calma i la tranquil·litat que sentim mentre passegem per un bosc ens pot fer adonar que, darrera tanta bellesa, a part de la mà del pagès, el ramader o el silvicultor, pot néixer un sentiment d’unió, de connexió i d’amor vers tot el que ens envolta. Pensem per un moment el que ens ofereix un arbre qualsevol des de la seva immobilitat: un espai on aixoplugar-nos, on escoltar els animalons que poblen els entorns, destacant-ne per sobre de tot els ocells; un espai on sentir-nos agombolats i recolzats, un lloc per viure l’arrelament amb la mare Terra, un indret on enlairar la mirada… i tot a la nostra disposició sense demanar res a canvi. Com deia Verdaguer en un poema que parlava de la predicació dels ocells de Sant Francesc: “que amor amb amor se paga”.

Finalment, la Natura també ens permet connectar, a partir del silenci, amb el misteri, el transcendent, el sublim…

Espero que d’aquesta enyorança vers la Natura que tots hem viscut neixi una actitud més respectuosa i amorosa vers el nostre entorn d’una manera clara i evident. Que el retorn de tots plegats sigui, abans que cap altra cosa, un retorn considerat i amatent.

[1] http://www.custodiaterritori.org/mm/file/2019/190130_declaracio_salutinatira_def.pdf
[2] https://www.pensem.cat/noticia/103/superfluitat/pandemica

L’arbre i el virus. A càrrec de Josep Gordi Serrat- M Mercè Bruguera-Barbany

Posted on | by Josep Gordi | 3 comentaris a L’arbre i el virus. A càrrec de Josep Gordi Serrat- M Mercè Bruguera-Barbany

Aquest títol us pot semblar l’inici d’una faula i, en bona mesura, podria ser així ja que  proposem que feu l’exercici de pensar en un arbre, un d’aquells que us trobeu o us heu trobat en algun moment de la vostra vida i del qual en teniu una experiència ben particular i intensa. O, simplement,  el que més us enamori, el que més us comuniqui, per, tot seguit,  intentar incorporar al vostre ésser part de la força que us transmet el seu record o la seva contemplació quotidiana. Fem-ho amb l’objectiu d’integrar una alta dosi de fortalesa al nostre cos la qual ens ajudi a plantar cara a aquest enemic invisible que ara ens amenaça.

Aquests dies de confinament a casa ens agradaria que, per un moment, penseu en aquest arbre i/o en els arbres en general, i que rumieu  quines són les grans diferències que hi ha entre nosaltres i ells. Podríem pensar en la seva immobilitat enfront de la nostra mobilitat, per exemple? Certament, l’arbre queda arrelat a la Terra i es projecta al cel a partir del seu tronc i la seva capçada a la recerca de llum però també es mou, i no pas poc, a nivell de les seves arrels, fulles i tiges. Arribats ací, és el moment de recordar que l’arbre, com la resta de vegetals, tenen un munt d’enemics: herbívors disposats a menjar-se les seves fulles i fruits, ocells disposats a perforar la seva escorça i un munt d’insectes preparats per foradar el magnífic tronc i cruspir-se´n tot el verd. Per altra banda, també és cert que tenen aliats i amics, podem pensar en els fongs que, sota terra, lliguen els seus filaments amb les arrels dels arbres i també en els ocells que disseminen arreu les seves llavors.

Davant d’aquesta realitat, l’arbre ha aconseguit sobreviure i ocupar bona part de les terres continentals i, al mateix temps, ser l’ésser viu més longeu, com també el  que pot arribar a acumular més biomassa. Només cal que tingueu present que una sequoia gegant pot arribar a pesar tant com un Boieng 747, mentre s’enfila fins els cent metres d’alçada i pot viure més de dos mil anys.  Tota aquesta meravella es magnifica si pensem que neix d’una minsa llavor que pesa només uns grams.

Ara ens toca demanar-vos, com és que ha aconseguit aquest èxit tan espectacular malgrat la seva aparent immobilitat? La resposta és ben senzilla i prou complexa, doncs a partir d’una “estructura modular”, és a dir, l’arbre posseeix aquesta meravellosa capacitat de regenerar-se si alguna part del seu cos queda malmesa o desapareix. Fins i tot, hi ha arbres que, després d’un incendi, tot i perdre la seva part aèria, tenen la capacitat de rebrotar de la soca tal i com fan les alzines, els roures i els suros ho fan des de la capçada, i, per tant, tornen  a créixer i reneixen.

Una sequoia gegant.
Una sequoia gegant.

A partir d’aquestes evidències ja ens apareix la primera gran lliçó: una estructura centralitzada –com la nostra, on tot passa pel cervell- és menys eficaç que una estructura descentralitzada, com la seva. Penseu que totes les cèl·lules de l’arbre tenen quasi les mateixes capacitats, és a dir, poden veure, sentir, comunicar-se i, fins i tot, pensar, si entenem el pensar arbori com la capacitat de resoldre els problemes que li van sorgint en el seu longeu devenir vital.

D’altra part, hi ha dos verbs clau que posen un punt més de claror en aquest meravellós triomf dels arbres en el món natural: comunicar i cooperar. Els científics, tenen cada dia més evidències – a partir d’estudis seriosos i molt suggerents- de les capacitats comunicatives dels arbres entre ells, sobretot a partir de la disposició olfactiva de les cèl·lules, les quals poden desxifrar les substàncies volàtils que emeten altres arbres encara que n’estiguin allunyats. Pel que fa a la cooperació, l’exerceixen  a partir de les arrels d’uns arbres els quals  entren en contacte amb les arrels d’altres i amb els micelis que viuen en el sòl, tot  intercanviant-se nutrients que els ajuden a viure més i millor i a recolzar els més febles. Aquesta magnífica realitat ens fa entendre de manera ben clara  que no som davant d’un conjunt d’individus aïllats sinó d’una comunitat profundament arrelada, mai millor dit.

Per tot plegat, què podem aprendre dels arbres en aquest moment de confinament i por que estem vivint aquests dies? El primer és que no som ni millors ni superiors respecte a cap altra espècie del planeta i, per tant, que potser ha arribat el moment de  viure amb més humilitat i respecte vers el nostre entorn.

La clau de l’èxit que perseguim aquests dies, com  els arbres, es fonamentaria en desenvolupar més i millor bones estratègies comunicatives i cooperatives. Ara que s’ha reduït la nostra mobilitat, hem assistit a un augment de les comunicacions digitals que ens fan descobrir acompanyaments impensats. També  sortim als balcons a aplaudir per solidaritzar-nos amb els qui ens ajuden posant en perill la seva salut o xiulant i picant cassoles per aquells que actuen en contra del bé comú. Aquests dies ens n’adonem molt més i millor, que som i hem de ser més comunitat i que cal fomentar-la. Fixem-nos també, com davant d’un perill invisible però mortífer, hem estat capaços de cooperar i canviar, amb pocs dies, les nostres conductes col·lectives. Aquest fet ens pot fer sentir, potser,  més optimistes davant dels reptes ambientals que segueix tenint el nostre estimat planeta. Per tant, tal com fan molts éssers vius, potser ja hem après un xic més que la clau de volta no és només competir sinó, sobretot, cooperar dins la família,  la societat i aprendre aquestes lliçons per perpetuar-les tot millorant-les  per a quan s’acabi el confinament.

Estimada Amazònia, ens diu que tot està connectat

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Estimada Amazònia, ens diu que tot està connectat

Del 16 al 24 de maig el papa Francesc convida a celebrar la Setmana Laudato si’. Una campanya global per rellançar el missatge de l’encíclica sobre la cura de la casa comuna coincidint amb el cinquè aniversari de la seva publicació. La invitació arriba tres setmanes després que el pontífex hagi publicat l’exhortació Estimada Amazònia. Dels quatre capítols o somnis que presenta el text –el social, el cultural, l’ecològic i l’eclesiàstic– voldria comentar el missatge del somni ecològic. Un somni que precisament segueix l’estela de l’encíclica Laudato si’.

El sínode celebrat a Roma durant la tardor ja va servir per girar la mirada cap a aquest territori, molt pressionat per governs i empreses. El gran pulmó de la terra que Charles Darwin va qualificar com a “Grandesa sublim”. Amb Estimada Amazònia, Francesc fa una primera i rellevant afirmació: l’indissociable lligam entre l’ecologia natural i la humana. És a dir, que tot està connectat. I que no es pot parlar de conservació de la biodiversitat sense tenir present que aquestes terres són habitades, des de temps ancestrals, per pobles indígenes que han estimat i custodiat, curosament, els seus hàbitats fins l’actualitat.

Establir límits infranquejables

Aquesta associació és imprescindible per entendre l’equilibri que ha existit al llarg de segles a la selva amazònica. Malmetre els hàbitats –les aigües, el subsòl, els boscos…– o actuar sobre les tribus indígenes, es trencar una harmonia que és resultat de viure l’entorn com si fos la pròpia mare que acull, alimenta i ensenya i, per tant, sentint-se part de la unitat.

El sant Pare recalca que actuar contra la terra i la gent que l’habita és actuar contra la creació i, a la vegada, contra l’equilibri planetari. En conseqüència, defensar la natura i els pobles indígenes amazònics és quelcom que ens interpel·la a tots. Per aconseguir-ho, el text proposa definir un sistema normatiu internacional que estableixi límits infranquejables per les empreses i els governs.

M’agrada molt la incorporació del concepte contemplació: “Aprenent dels pobles originaris podem contemplar l’Amazònia i no només analitzar-la, per reconèixer el preciós misteri que ens supera”. I la crida, que fa Francesc, per tal que despertem el sentit contemplatiu que Déu va posar dins nostre i com l’ús d’aquesta actitud pot afavorir la comunió amb l’entorn.

L’ecologia integral a la vida quotidiana

Aquesta necessària conversió interior que ens demana ens ha de fer cridar pel futur d’aquesta terra i sortir de la nostra indiferència. No oblidem que els místics afirmen que la contemplació de la natura és l’únic camí de comunió amb Déu. Pels monjos contemplatius, l’escala per acostar-se a la divinitat té diferents esglaons: la lectura, la pregària, la meditació i dalt de tot la contemplació. Incorporar aquest conjunt d’activitats a la nostra vida quotidiana, de ben segur, que ens permetrà apropar-nos a la vivència de l’ecologia integral i, en conseqüència, ens ajudarà a ésser menys consumistes, més serens, respectuosos i fraternals amb la natura.

El pontífex conclou aquest capítol fent referència a que l’església amb la seva llarga experiència espiritual, amb la seva renovada consciència sobre el valor de la creació, amb la preocupació per la justícia, amb la seva tradició educativa… de ben segur que pot ajudar a afavorir la protecció dels pobles i ecosistèmics amazònics. Esperem que aquest somni sigui algun dia una realitat.

Un dels arbres més vells d’Europa

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on Un dels arbres més vells d’Europa

Una laboriosa recerca, que va sortir a la llum fa un any, dirigida per un professor en ciències forestals de la Universitat de la Tuscia (Basilicata, Itàlia) ha determinat que un Pinus leucodermis que creix al massís del Pollino té 1.230 anys i, en conseqüència, és un dels arbres més vells d’Europa. Els investigadors l’hi han posat el nom d’Italus, en memòria d’un rei que governava aquestes terres a l’edat de bronze. Es tracta d’un arbre d’uns 10 metres d’alçada, amb el seu cimal mort i amb un diàmetre de 160 cm.

Al massís del Pollino hi ha una de les majors concentracions d’aquests pins a Itàlia. Viuen en un terreny calcari, en un espai molt ventat i gèlid a l’hivern, ni el faig es veu capaç de competir-hi. Són uns veritables gegants que endinsen les seves arrels per les esquerdes de les roques calcàries i d’aquesta manera cerquen la necessària aigua per viure i, tanmateix,  se subjecten per resistir les més que difícils condicions hivernals de la carena a més de dos mil metres d’alçada.

El “pino loricato” és el Pinus leucodermis  o Pinus heldreichii. Pren aquest nom en italià perquè la seva escorça està formada per plaques que recorden la “lorica” que era la peça de la malla metàl·lica que portaven els legionaris de l’antiga Roma. La seva àrea de distribució s’estén per les muntanyes del sud est d’Europa. A Itàlia només els trobareu  al massís del Pollino, bé sigui a la banda de la Basilicata o a la calabresa, però també es localitzen als Balcans i arriben fins el Mont Olimp de l’actual Grècia.

Stefano Mancuso, en un article al diari La República (maig 2018), qualifica aquest pi de veritable fòssil vivent i esmenta que supera en 200 anys un altre pi de la mateixa espècie, anomenat Adone i que es va localitzar a la frontera entre Grècia i Albània. Ara bé, Mancuso remarca que aquests arbres mil·lenaris se situen molt lluny del veritable rei en longevitat d’Europa, el Old Tjikko, que es un avet vermell (Picea abies) que s’ha localitzat a Suècia i que es calcula que té 9.550 anys.

De què ha servit el Sínode de l’Amazònia?

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on De què ha servit el Sínode de l’Amazònia?

El gener del 2018 el papa Francesc va visitar l’Amazònia i com a resultat d’aquesta estada i dels greus problemes ambientals i socials que afecten la seva conca, la tardor del 2019 ha tingut lloc a Roma el Sínode de bisbes per l’Amazònia. Fins i tot, dins dels museus vaticans hi ha una interessant exposició titulada ‘Mater Amazonia. La respiració profunda del món‘, que posa l’èmfasi en la riquesa cultural i espiritual dels seus pobles i en l’enorme valor ambiental que té aquesta conca en l’equilibri climàtic del planeta.

A la missa que va tancar el Sínode, el papa Francesc deia: “molts testimonis ens han explicat que és possible mirar la realitat d’una altra manera, amb les mans obertes, com un do, habitant la creació no com un medi per ésser explotat sinó com la casa que cal protegir”. I en el discurs final del Sínode, el pontífex feia referència a la dimensió ecològica amb aquestes paraules: “La consciència ecològica ens fa denunciar l’explotació compulsiva, la destrucció del medi i, en aquest sentit, l’Amazònia és un símbol”. Per tant, Francesc subratlla el valor ecològic d’aquest espai i la necessitat de mirar la Natura amb una mirada més àmplia.

El pes ecològic d’aquest territori també queda recollit dins el títol i el text final del Sínode: “Amazònia: Nous camins per a l’església i per a una ecologia integral”.

Sense dubtes, banalitats ni ambigüitats

Abans d’endinsar-nos en alguns dels conceptes que presenta el text del Sínode, convé respondre a la pregunta: per què l’església mira, amb uns altres ulls, cap a aquesta terra? Perquè davant de l’emergència climàtica en què vivim, denunciada per milers de científics i institucions, no pot haver-hi dubtes, banalitats o ambigüitats. Després de la publicació de l’encíclica Laudato Si’ era el moment de passar dels grans principis a la concreció dels problemes ecològics en territoris claus i les terres amazòniques són un dels espais més tensionats del nostre planeta.

Cal tenir present que als boscos amazònics es concentra la major biodiversitat del planeta i que el paper que tenen les seves masses forestals afecta l’equilibri climàtic mundial. D’altra part, en aquesta gran conca hidrogràfica, no només hi ha un problema ecològic, sinó també un de cultural i social. En aquests 7’5 milions de quilòmetres quadrats que té la conca amazònica viuen 33 milions de persones, dels quals 2’5 són indígenes, que tenen la seva pròpia cosmovisió on l’estima i el respecte per la Natura hi té un paper clau. Es tracta de persones que, a partir d’unes pràctiques antiquíssimes i de no sentir-se propietaris de la terra sinó custodis, han aconseguit viure en equilibri amb ells mateixos, la terra i el transcendent.

D’altra part, si tenim present que amb els incendis i les tales abusives ja s’ha perdut una cinquena part de la massa forestal i que milers de persones s’han vist violentades per marxar de les seves terres ancestrals per reconvertir boscos en pastures, obrir carreteres, centrals hidroelèctriques o explotacions mineres, el conflicte ambiental i social queda clarament reflectit.

Centrem-nos en les persones i, recordem, que els més de 400 pobles indígenes cada dia viuen més amenaçats per la violència de grups armats il·legals que no només han generat l’expulsió dels indígenes, sinó també la violència contra les dones, el tràfic de persones… Un reflex d’aquesta dramàtica situació és el gran nombre d’activistes i religiosos assassinats. A l’esmentada exposició ‘Mater amazonia’ hi ha les fotografies d’alguns dels religiosos que han deixat la vida per defensar els indígenes i la seva terra.

Valors ambientals i de justícia social

Davant d’aquesta realitat que és resultat de l’arribada del model de desenvolupament depredador occidental a unes terres que s’havien mantingut en equilibri gràcies al sentiment de pertinença de la població autòctona a la Natura que era concebuda com una mare que ens ensenya i ens ajuda, de què serveix el Sínode?

Abans de res, per girar la mirada cap a aquestes terres que tenen un gran valor pel planeta i cap els més desafavorits que hi viuen, però no per canviar-los sinó, simplement, per defensar-los. També per mirar-nos a nosaltres mateixos i prendre consciència de que vol dir l’ecologia integral.

De forma clara i senzilla, aquest concepte implica una nova forma d’entendre les nostres relacions amb la Natura, tant a nivell planetari com local. El fet clau és sentir-se part d’ella i no separat i, sobretot, mai per damunt seu. Si experimentem aquest sentiment, la Natura es convertirà en un espai d’aprenentatge i d’estima cap al medi, tots els éssers vius i el cosmos. Aquesta visió unitària també afecta a totes les persones que formen part d’aquesta Natura. Per tant, no es tracta només de defensar els valors ambientals, sinó també la justícia social. Si prenen consciència del nostre lloc, cal replantejar-se les nostres decisions quotidianes a nivell energètic, de consum, de mobilitat… i entendre que cal respectar i estimar tots els cicles i ritmes de la Natura amb el desig de preservar o custodiar la casa de tots i de la qual en forma part l’Amazònia.

La defensa dels arbres a la ciutat

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on La defensa dels arbres a la ciutat

Aquest passat més de setembre, he visitat dos espais de la vil·la de Gràcia amb l’objectiu  d’escoltar dos col·lectius de veïns que treballen per defensar els arbres i els jardins del seu barri, dins d’un districte que és el segon de la ciutat amb un menor nombre d’arbres ja que, segons dades del 2017, hi ha 7.291 peus plantats, quantitat molt allunyada dels 30.291 que té el districte de Sant Martí o dels 22.678 de l’Eixample.

Em refereixo a les persones que formen  Salvem l’Alzina , grup que lluita per salvar l’alzina de Can Vidalet i les cases que hi ha al seu davant. Cal destacar que una d’elles fou la seu de l’Ateneu Obrer que va dirigir la filla de Ferrer i Guardia. També vaig estar parlant amb els integrants de l’associació  Salvem el Jardí, agrupació integrada per les persones que lluitaren per salvar un jardí que hi havia darrera del convent de les Missioneres del Santíssim Sagrament, situat al carrer Encarnació, que les màquines van enderrocar ja fa uns anys. Aquest jardí  actualment l’anomenen El jardí del silenci.

És oportú, abans de continuar amb l’explicació dels fets, fer una breu reflexió del perquè cal protegir l’alzina de can Vidalet.  Recordem que es tracta d’un arbre que té més de dos-cents anys i que, per tant,  va començar a germinar a finals del segle XVIII, quan la ciutat estava emmurallada i al seu voltant només hi havia camps de conreu, masies i convents. Després de repassar el catàleg d’arbres d’interès local de Barcelona, s’evidencia que aquesta alzina és, possiblement, un dels arbre més vells de la ciutat. Només per aquest fet ja mereixeria el reconeixement com a arbre monumental i que la ciutat l’ honorés amb una plaça rodona al seu voltant que trenqués la geometria quadrangular dels carrers i les places del seu entorn. També cal subratllar que els arbres, sobretot dins de la ciutat, són els éssers més generosos del món ja pensant, ni que sigui, en la salut dels ciutadans: enriqueixen l’aire que respirem en  expulsar oxigen; ofereixen una ombra molt preuada en els dies calorosos de l’estació estival, capten elements contaminants, són un testimoni del pas del temps i un referent per reconnectar-nos amb la natura.

Què tenen en comú els dos espais esmentats a part de la localització? Doncs que, el fet que  encara hi siguin és resultat de la mobilització popular per a la defensa dels arbres i els espais verds, davant de llicències municipals que en permetien l’enderroc i l’inici d’obres per la construcció d’habitatges i pàrquings.

Davant d’aquests fets, és lícit preguntar-se perquè els responsables polítics no han tingut present que, malgrat la legalitat de les execucions urbanístiques empreses, estaven provocant la desaparició d’espais verds en un barri amb una elevada densitat urbana i, sobretot,  que es podien haver engegat altres iniciatives per evitar-ho, tal i com,  cercar permutes o  iniciar processos d’expropiació.

Només cal tenir present en quina situació es troben actualment aquests espais, per adonar-nos-en que la decisió inicial municipal podia haver estat ben bé una altra. L’indret on s’ubica El Jardí del Silenci ara és de propietat municipal i el gestiona, a partir d’un conveni amb l’Ajuntament, el col·lectiu que va lluitar per salvar-lo i que  l’Alzina de Can Vidalet ha estat declarada recentment  “arbre d’interès local” per part de l’Ajuntament de Barcelona.

Podem concloure, doncs, que la institució municipal ha reconegut el valor que posseeixen aquests espais per al barri de Gràcia i ha fet passos per protegir-los a partir de l’oposició veïnal.

Sóc conscient que aquests conflictes no estan del tot tancats i el meu desig és que el verd guanyi la batalla al gris.

UN ESTIU DE FOC

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on UN ESTIU DE FOC

Aquests mesos estivals venen, lamentablement, marcats per la petjada dels incendis. Alguns són  ben propers, com el de la Ribera d’Ebre que va calcinar unes 6000 ha de bosc, matollars i conreus i que ha transformat totalment el paisatge d’aquestes terres o el de la illa de Gran Canària que ha cremat més de 9000 ha, la major part en espais naturals protegits i que també tindrà una greu repercussió vers els paisatges del centre de l’illa. Ara bé, els més greus s’han produït en dos dels grans biomes forestals del món: el bosc boreal i la selva tropical. A Sibèria es calcula que s’han cremat, segons Greenpeace, 12 milions d’hectàrees forestals, les quals han generat una emissió a l’atmosfera de més de 166 milions de tones d’anhídrid carbònic, així com la deposició de les cendres en el gel i l’efecte del foc sobre el permagel fets que també afavoreixen l’escalfament global. La situació a la selva amazònica, que és la llar del 80% de la biodiversitat del planeta és, també,  molt greu ja que durant les tres primeres setmanes d’agost s’han detectat més 70.000 focus d’incendis, més del doble que les detectades l’any passat. Algunes veus apunten que darrera l’augment d’aquests focs s’hi amaga la mà dels agricultors i els ramaders. Es diu que ho fan per guanyar més terres al bosc i, al mateix temps, obtenir veloçment el vistiplau dels seus interessos vista la inacció del govern del president Bolsonaro.

Certament, l’espai forestal és el gran perjudicat d’aquest estiu i de retruc el clima i el futur del planeta. La desforestació té una estadística llarga en el temps  i sembla no tenir aturador. Cal tenir present que és la  culpable del 20% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Malgrat aquests desastres ambientals que acceleren l’escalfament de la Terra, hom té la sensació que el conjunt de la societat no pren prou consciència ni promou les accions necessàries per fer front a aquesta dramàtica situació. Només cal recordar que, segons el baròmetre del CIS, els temes ambientals no apareixen  pas dins de les 10 primeres preocupacions de la societat espanyola. Per què és produeix aquesta manca de preocupació entre la població? L’escriptor nord-americà Jonathan Safran Foer, que  acaba de publicar el llibre Podemos salvar el mundo antes de cenar,explica, abans de presentar-nos la seva recepta per lluitar conra el canvi climàtic, que potser existeix un problema de comunicació i de percepció a l’entorn de la crisi ecològica que viu la Terra.  Ell afirma que, sense una bona història al darrere, no es convenç ningú i que, per tant, els informes, les previsions dramàtiques, les dades, les gràfiques, les imatges de satèl·lit, les pel·lícules colpidores sobre la fusió de les  glaceres segurament  no són suficients i potser, fins i tot, són contraproduents.

Certament, hi ha un excés de catastrofisme en els temes relacionats amb el canvi climàtic quan, el debat de veritat, si volem aturar la dinàmica actual, va molt més enllà dels incendis i la desforestació i està relacionat directament amb el model econòmic de la major part dels països del món i en la responsabilitat dels seus governants.

Per tant, caldrà esforçar-se a explicar, des de l’emotivitat, la senzillesa, la veritat… una bona i veritable història que suggestioni, sense banalitzar, el conjunt de la societat. No és un repte fàcil però cal prendre nous camins que s’allunyin del catastrofisme, que ens facin prendre consciència que el futur del planeta està en joc, que el tenim a les nostres mans i destacar, per sobre de qualsevol altre fet, que  cal passar a l’acció tant a nivell personal com familiar, d’organitzacions polítiques, socials i d’altres per exercir un paper actiu des d’ara mateix i sens treva. El compte enrere ja fa temps que ha començat!

La Baita d’en Nicola

Posted on | by Josep Gordi | Leave a Comment on La Baita d’en Nicola

Fa molts anys que conec els pares d’en Nicola. Un dia van explicar-me que el seu fill, que és arquitecte tècnic, s’havia comprat un petit terreny, a més de mil metres d’alçada, a la vall dels Mocheni (Trentino, Itàlia) on hi havia les restes dels murs que havien format part d’una baita, és a dir, d’una borda de muntanya. La meva pregunta va ésser quasi instantània: Què vol fer-ne? i la seva resposta, també va ser ràpida: doncs, reconstruir la baita seguint les pautes de construcció tradicionals i fer-ho amb les seves mans, sense llogar ningú i sense demanar cap hipoteca.

Es tractava de dedicar el temps lliure i els diners estalviats a reconstruir aquest edifici característic de muntanya. De cop i volta, vaig començar a entendre el sentit de tot plegat. Un noi de quaranta anys que es passa un munt d’hores davant de l’ordinador i que estima la muntanya volia passar de treballar digitalment a fer-ho manualment, és a dir, volia passar a aixecar el seu propi edifici.

He de confessar que aquesta iniciativa va coincidir amb la lectura del llibre de Paolo Cognetti, Les vuit muntanyes, on la zona de muntanya dels prats i les baites es converteix en el refugi del protagonista que fuig de la ciutat. En Nicola no vol fugir, simplement vol experimentar el plaer de treballar com a paleta, com a picapedrer i després com a fuster per aixecar la seva baita i demostrar a tothom que es pot treballar seguint les tècniques tradicionals si un vol.

Una tranquil·la tarda d’aquest agost, acompanyat dels seus pares, vaig pujar –hi per parlar amb en Nicola.

Josep. -Em pots explicar que és una baita? 

Nicola. -Una baita és una casa de muntanya que s’utilitza estacionalment, es a dir, a l’estiu. Per tant, es caracteritza per la seva simplicitat i, en conseqüència, no hi ha calefacció sinó una estufa de llenya, ni electricitat. Com a tret distintiu, cal ressenyar que està construïda amb tècniques de la gent de la muntanya: els murs del primer nivell són de pedra i, en canvi, el segon pis és tot de fusta, normalment de làrix i d’avet.

J.  -Quina utilitat tenien aquests dos nivells?

N.  -Tradicionalment, a la planta baixa hi havia una petita zona utilitzada com a vivenda, on es menjava i es dormia i al costat un gran espai per als animals. En canvi, tot el segon pis era un gran magatzem per a l’herba. Normalment, s’aprofitava el desnivell de la muntanya per fer coincidir l’entrada del segon pis amb el nivell del terra per tal de facilitar l’entrada de l’herba.

J.  -Per tant, era una edificació pensada per l’època en que els animals pasturaven pels prats montans?

N.  -Així era. Als llocs de grans pastures de muntanya encara es troben enormes baites amb petitíssims espais per viure les persones.

J.  -Imagino que la baita que estàs construint no seguirà aquesta estructura funcional ?

N.  -Certament, està pensada per utilitzar-la com a vivenda ocasional o per fer-hi activitats. De moment, tots els esforços van dedicats a la construcció ja que encara hi ha molta feina.

J.  -Per quin motiu has decidit refer una baita de la qual només restaven els murs ?

N.  -Abans de res, perquè estimo la muntanya i com que està lluny de la ciutat és un espai magnífic per passejar-hi i gaudir del meu temps lliure. D’altra part, com que la meva feina és dibuixar i fer càlculs per aixecar nous edificis i això implica estar davant de la pantalla de l’ordinador un munt d’hores, em venia molt de gust enlairar una construcció de muntanya amb les meves mans i seguint les tècniques tradicionals, és a dir, utilitzar les pedres de les runes per refer els murs i comprar fusta per  alçar el segon pis i el sostre.

J.  -Per quin motiu vas decidir treballar amb fusta de làrix?

N.  -En aquesta vall, la major part de les baites estan fetes amb làrix. També n’hi ha algunes construïdes amb fusta d’avet. Aquests dos arbres creixen per aquestes muntanyes properes. Ara bé, el làrix és una fusta molt resistent a l’aigua, als insectes, ofereix escalfor a l’interior i té una llarga vida. En definitiva és una fusta immillorable.

J.  -És veritat que la fusta de làrix canvia de color amb el pas dels anys?

N. -Així és,  del color grogós de la fusta fresca passa a tenyir-se totalment de color gris.

J. -Per cert, el sostre també serà de teules de làrix. Com són aquestes teules?

N.- Una teula de làrix és un peça d’un centímetre de gruix, uns trenta cm de llargada i uns 10 d’amplada. Té la particularitat que no s’ha fet en una serradora sinó que es fa amb la destral, és a dir, una a una a partir d’un tauló. D’aquesta manera es garanteix que la fibra de la fusta no es trenqui i així té una gran resistència a l’aigua quan plou. L’aigua s’escorre ràpidament teulada avall.

J.  -Fer el sostre seguint aquesta tècnica no és gaire comú, oi?

N.  -Certament, i la raó és estrictament econòmica. Afortunadament per  a mi, la passada tardor, una ventada va tirar a terra milers d’arbres. Vaig demanar permís a l’ajuntament per veure si podia utilitzar alguns d’aquests troncs caiguts i, en respondre’m afirmativament, ho vaig començar a fer. M’he estalviat un grapat de diners.

J.  -Per tant, les teules les fas tu?

N.  -Si i es tracta d’un treball molt lent i laboriós !

J.  -Per què has decidit de només comptar amb l’ajuda de la família a l’hora d’aixecar aquesta baita, en comptes de contractar un parell de treballadors que t’ajudin?

N.  -Per damunt de tot, perquè m’agrada treballar amb les mans i després d’un jornada davant d’una pantalla, moure pedres o taulons de fusta pot esdevenir, fins i tot, relaxant. D’altra part, l’experiència de construir una baita m’ha ajudat a dissenyar-ne d’altres. El més interessant seria, un cop acabada, tornar-la a desmuntar i refer-la de nou i, de ben segur, que evitaria molts dels erros comesos. Respecte a la no contractació de personal, és un tema econòmic. No vull endeutar-me per pagar salaris. D’altra part, no hi ha treballadors especialitzats en tècniques tradicionals. Em caldria, primer de tot, ensenyar-los.

J.  -Per tant, podem dir que estàs aprenent un nou ofici?

N.  -Jo més aviat diria que un vell ofici. Pensa que l’ única persona d’aquesta vall que m’ajuda a resoldre dubtes té vuitanta anys i encara fa algunes feines.

J.  -Quan temps et manca per acabar-la?

N.  -Aquest és el tercer any que hi treballo. Recorda que només hi dedico el meu temps lliure. Algunes setmanes només hi treballo un dia! Crec que en un any i mig estarà acabada.

J.  -Quina sensació et produeix sentir-te envoltat de fusta?

N.  -Una vivència molt agradable ja que estimo la fusta i, d’altra part, un sentiment de seguretat ja que, aquesta baita construïda amb fusta de làrix és, possiblement, un dels edificis   més segurs que existeixen. Cal tenir present que és totalment resistent als temporals de pluja o vent i, fins i tot, als terratrèmols. A més a més, té una molt llarg vida.

J. – Moltes gràcies!

La baita d'en Nicola.
La baita d’en Nicola.

 

Interior de la baita.
Interior de la baita.

 

Les teules de làrix.
Les teules de làrix.

 

Exterior de la baita.
Exterior de la baita.

El bosc sagrat de la Santa Bauma

Posted on | by Josep Gordi | 1 comentari a El bosc sagrat de la Santa Bauma

Hi ha boscos que presenten, abans d’anar-hi, unes notables expectatives. Aquest és el cas del forest de la Santa Bauma, del qual diverses fonts me n’havien parlat per la seva monumentalitat i bellesa.

Finalment, a finals de juliol, va arribar el moment d’endinsar-me en aquell somniat paratge. Des de la llunyania, em va sorprendre que la boscúria s’estenia al peu d’una espectacular cinglera que, en el seu punt més elevat, arribava als 1148 m  i on se situava la capella dels Àngels.

En aquesta obaga, orientada al nord, la frescor i la humitat han permès créixer arbres i plantes pròpies d’altres contrades d’europa, com el faig, el pi roig, el boix grèvol… Per tant, sota l’espadat del massís de la Santa Baumaes desenvolupa un món amagat, ple de tresors, de gegants ben antics… que contrasta amb la vegetació de la plana o la solana on creixen les plantes adaptes a la sequedat estival, com les alzines, els pins blancs, les brolles i les garrigues. Cal tenir present que som a només 40 quilòmetres de la costa mediterrània.

En un dia de calor canicular aquest contrast s’accentua i un té la sensació d’endinsar-se en un paradís de frescor. Quan es comença a caminar pel camí empedrat que porta a la Santa Bauma, primer de tot, apareixen les alzines i els roures, alguns de dimensions colossals i, a mig camí, t’has de fregar els ulls ja que davant teu tens un faig que s’enlaira per damunt dels 20 metres i més amunt t’apareix un pi roig que s’enfila recte cap a la llum. El teu caminar lent per la pendent i per l’espectacle dels arbres s’acaba quan damunt teu s’aixeca un vertical penya-segat calcari i sota seu apareix la Santa Bauma. En aquesta cova la llegenda explica que ja va haver-hi un primer espai de culte a Àrtemis, deessa grega de la natura primigènia i salvatge, i segles més tard, Maria Magdalena, després d’evangelitzar la Provença, s’hi va retirar durant més de trenta anys a pregar i fins el dia de la seva mort, l’any 75. Per tant, som davant d’un espai sagrat de llarga tradició i que al cap de poc temps de morir Maria Magdalena es va convertir en el lloc de peregrinació que encara conserva. Actualment està custodiat per una comunitat dominica que a la plana té una hostatgeria.

Pel fet del caràcter sagrat de la cova i de ser un lloc de peregrinació en el decurs dels segles, aquesta obaga ha gaudit, tret del període revolucionari, d’un important grau de respecte per part de la població local i del poder polític i eclesiàstic. Per exemple el pontífex Bonifaci VIII va decretar, el 1299, un edicte segons el qual qui en tallés un arbre seria excomunicat. Primer va ésser reserva reial de caça i actualment és un bosc comunal i, a la vegada, un parc natural. Aquesta situació fa que alguns estudiosos qualifiquin aquest espai forestal com a relictual o fins i tot fòssil.

Us en recomano una visita, us agradarà!

Tane Mahuta. Lord of forest

Posted on | by Josep Gordi | 1 comentari a Tane Mahuta. Lord of forest

Fa uns mesos, el meu bon amic Jesús va dir-me que faria una estada de recerca a Nova Zelanda. Ràpidament, vaig dir-l’hi: Ves a veure en Tane, el senyor del bosc, l’arbre sagrat dels maoris. Coneixia la seva història de llegir-la en el llibre de Thomas Pakenham: “Le tour du monde en 80 arbres”

El dia 20 de maig de 2019, amb motiu de la meva darrera lliçó com a professor de geografia de la Facultat de Lletres fa fer-me un gran regal: la crònica de la coneixença de Tane, escrita a mà i entregada dins d’una carta. A continuació us reprodueixo el text.

“La primera visita al Tane Mahuta va ser el 8 d’abril de 2018. Vam unir-nos a una visita nocturna amb guies maoris. L’inici de l’itinerari començava a l’entrada del “Waipoa forest”, en el camí que porta cap a les “four sisters”.

Tot començà al capvespre, encara amb una mica de llum. Entràvem al bosc de kauris més gran de les terres del nord de Nova Zelanda. La sensació inicial va ser d’estar davant d’un bosc de torres rectes, unes torres natives. Ens vam aturar per veure els dos tipus de llavor (o parts mascle i femella) que fan possible el naixement d’un kauri i en vam veure un petit de dos anys.

El Kauri és un arbre que creix molt lentament. A mida que ens endinsàvem en el bosc, es va fer de nit. Només la lluna ens guiava entre el silenci i la foscor. Un cop arribats i davant el Tane Mahuta, les guies maoris van començar a cantar. Va ser un moment tendre, especial, màgic… Estàvem enmig de la foscor, notant la humitat del bosc i només guiats per les estrelles. Amb tot i això, es podia intuir la silueta del Tane Mahuta i la seva gran amplada.

En la cosmologia maori, Tane és el fill de Ragimi, el pare del cel i de Papatuamuku, la mare terra. Pels maoris, els kauris són sagrats perquè connecten la terra amb el cel i, quan morim, la nostra ànima puja pel seu tronc fins arribar al cel.

Al matí següent vam tornar a veure el Tane Mahuta amb la llum d’un dia molt solejat. Vam accedir per una altre entrada. Ara vam poder apreciar coses diferents a les viscudes el dia anterior: la seva escorça llisa, l’esveltesa d’un tronc cilíndric i pràcticament recte; i a la part superior les seves branques.

Actualment els Kauris estan en perill. No se sap del tot cert la causa, però es pensa que un fong transportat en el fang de les sabates dels visitants, fa malbé les seves delicades arrels. Per això a les entrades del bosc hi ha raspalls desinfectants

El Tane Mahuta és el senyor del bosc. Té uns 2000 anys i les seves dimensions són de 17,7 metres d’alçada, 13,8 metres de perímetres i un volum de 244,5 metres cúbics”

Gràcies Jesús !!!