L’arbre i el virus. A càrrec de Josep Gordi Serrat- M Mercè Bruguera-Barbany

Aquest títol us pot semblar l’inici d’una faula i, en bona mesura, podria ser així ja que  proposem que feu l’exercici de pensar en un arbre, un d’aquells que us trobeu o us heu trobat en algun moment de la vostra vida i del qual en teniu una experiència ben particular i intensa. O, simplement,  el que més us enamori, el que més us comuniqui, per, tot seguit,  intentar incorporar al vostre ésser part de la força que us transmet el seu record o la seva contemplació quotidiana. Fem-ho amb l’objectiu d’integrar una alta dosi de fortalesa al nostre cos la qual ens ajudi a plantar cara a aquest enemic invisible que ara ens amenaça.

Aquests dies de confinament a casa ens agradaria que, per un moment, penseu en aquest arbre i/o en els arbres en general, i que rumieu  quines són les grans diferències que hi ha entre nosaltres i ells. Podríem pensar en la seva immobilitat enfront de la nostra mobilitat, per exemple? Certament, l’arbre queda arrelat a la Terra i es projecta al cel a partir del seu tronc i la seva capçada a la recerca de llum però també es mou, i no pas poc, a nivell de les seves arrels, fulles i tiges. Arribats ací, és el moment de recordar que l’arbre, com la resta de vegetals, tenen un munt d’enemics: herbívors disposats a menjar-se les seves fulles i fruits, ocells disposats a perforar la seva escorça i un munt d’insectes preparats per foradar el magnífic tronc i cruspir-se´n tot el verd. Per altra banda, també és cert que tenen aliats i amics, podem pensar en els fongs que, sota terra, lliguen els seus filaments amb les arrels dels arbres i també en els ocells que disseminen arreu les seves llavors.

Davant d’aquesta realitat, l’arbre ha aconseguit sobreviure i ocupar bona part de les terres continentals i, al mateix temps, ser l’ésser viu més longeu, com també el  que pot arribar a acumular més biomassa. Només cal que tingueu present que una sequoia gegant pot arribar a pesar tant com un Boieng 747, mentre s’enfila fins els cent metres d’alçada i pot viure més de dos mil anys.  Tota aquesta meravella es magnifica si pensem que neix d’una minsa llavor que pesa només uns grams.

Ara ens toca demanar-vos, com és que ha aconseguit aquest èxit tan espectacular malgrat la seva aparent immobilitat? La resposta és ben senzilla i prou complexa, doncs a partir d’una “estructura modular”, és a dir, l’arbre posseeix aquesta meravellosa capacitat de regenerar-se si alguna part del seu cos queda malmesa o desapareix. Fins i tot, hi ha arbres que, després d’un incendi, tot i perdre la seva part aèria, tenen la capacitat de rebrotar de la soca tal i com fan les alzines, els roures i els suros ho fan des de la capçada, i, per tant, tornen  a créixer i reneixen.

A partir d’aquestes evidències ja ens apareix la primera gran lliçó: una estructura centralitzada –com la nostra, on tot passa pel cervell- és menys eficaç que una estructura descentralitzada, com la seva. Penseu que totes les cèl·lules de l’arbre tenen quasi les mateixes capacitats, és a dir, poden veure, sentir, comunicar-se i, fins i tot, pensar, si entenem el pensar arbori com la capacitat de resoldre els problemes que li van sorgint en el seu longeu devenir vital.

D’altra part, hi ha dos verbs clau que posen un punt més de claror en aquest meravellós triomf dels arbres en el món natural: comunicar i cooperar. Els científics, tenen cada dia més evidències – a partir d’estudis seriosos i molt suggerents- de les capacitats comunicatives dels arbres entre ells, sobretot a partir de la disposició olfactiva de les cèl·lules, les quals poden desxifrar les substàncies volàtils que emeten altres arbres encara que n’estiguin allunyats. Pel que fa a la cooperació, l’exerceixen  a partir de les arrels d’uns arbres els quals  entren en contacte amb les arrels d’altres i amb els micelis que viuen en el sòl, tot  intercanviant-se nutrients que els ajuden a viure més i millor i a recolzar els més febles. Aquesta magnífica realitat ens fa entendre de manera ben clara  que no som davant d’un conjunt d’individus aïllats sinó d’una comunitat profundament arrelada, mai millor dit.

Per tot plegat, què podem aprendre dels arbres en aquest moment de confinament i por que estem vivint aquests dies? El primer és que no som ni millors ni superiors respecte a cap altra espècie del planeta i, per tant, que potser ha arribat el moment de  viure amb més humilitat i respecte vers el nostre entorn.

La clau de l’èxit que perseguim aquests dies, com  els arbres, es fonamentaria en desenvolupar més i millor bones estratègies comunicatives i cooperatives. Ara que s’ha reduït la nostra mobilitat, hem assistit a un augment de les comunicacions digitals que ens fan descobrir acompanyaments impensats. També  sortim als balcons a aplaudir per solidaritzar-nos amb els qui ens ajuden posant en perill la seva salut o xiulant i picant cassoles per aquells que actuen en contra del bé comú. Aquests dies ens n’adonem molt més i millor, que som i hem de ser més comunitat i que cal fomentar-la. Fixem-nos també, com davant d’un perill invisible però mortífer, hem estat capaços de cooperar i canviar, amb pocs dies, les nostres conductes col·lectives. Aquest fet ens pot fer sentir, potser,  més optimistes davant dels reptes ambientals que segueix tenint el nostre estimat planeta. Per tant, tal com fan molts éssers vius, potser ja hem après un xic més que la clau de volta no és només competir sinó, sobretot, cooperar dins la família,  la societat i aprendre aquestes lliçons per perpetuar-les tot millorant-les  per a quan s’acabi el confinament.