Els boscos i el comte Arnau. Per Maria-Mercè Bruguera i Josep Gordi.

El comte Arnau és un personatge de la mitologia catalana que ha estat glossat per un grapat considerable dels nostres literats com  a font d’inspiració d’algunes de les seves creacions més reïxides i conegudes . Avui  només ens aturarem en un parell de textos, els creats per aquests dos grans poetes que foren Joan Maragall i Josep Maria de Sagarra ja que aquest 2011 que estem a punt de tancar es commemoren  els 150 anys del naixement de Maragall i els 50 anys de la desaparició de Sagarra.
Mirem-nos el comte, aquest personatge condemnat a cavalcar eternament com a ànima en pena sobre un cavall negre,  càstig per la seva personalitat disbauxada, irreverent, pel seu egoisme, per haver estat el causant de diferents malifetes: no pagar les “soldades” als seus treballadors,  propiciar el pecat i la posterior mort de l’abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses, no tenir mai present la seva esposa i filles…. 
Els diversos escrits que el prenen com a protagonista el vinculen a les terres del Ripollès. Prenguem el relat llegendari, aquest ens explica com l’espectre del comte Arnau surt del forat dels Banyuts; aquest avenc el trobem a l’obaga de la serra de Cruïlles, situat  entre el santuari del Montgrony i les restes del castell de Mataplana. Es tracta d’una cavitat   situada  al bell mig d’una fageda. Per tant, com en tants altres relats populars, el bosc esdevé un espai de comunicació entre el món subterrani -on s’amaga el maligne- i la superfície per on es desplacen els humans.
Boscos del Ripollès
 
La situació del mite en una terra de boscos, tal com és el Ripollès, ha generat que algun fragments dels versos de Maragall i Sagarra siguin plens de referències al món forestal. A tall d’exemple d’aquesta connexió fixem-nos en el diàleg que escriu l’insigne Joan Maragall entre el comte Arnau i “les veus de la terra”:
-Fill de la terra, fill de la terra,
comte l’Arnau.
Ara demana,-ara demana:
què no podràs ?
-Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
-Els roures viuen i viuen,
pro també compten els anys.
I també Josep Maria de Sagarra, amb el seu característic verb exuberant, en el cant setè del poema “El comte Arnau”, referencia arbrers ben propers :
Però en aquella pau de la boscúria,
la mort del Comte Arnau fa un altre so,
no hi ha esgüells ni llepissosa fúria:
la mort del Comte Aranau hi és de debó.
La soca de l’alzina front de vella
i el faig verd d’aigua i enamoradís,
i el roure, fulla seca i casanella,
i el pollancre estirat i socallt,
i el vern, música fonda i copa llisa,
i el trèmol, que no atura el tremolor,
i el bes, fulla de neu i tronc d’oliva,
i el pi, grapada verda de verdor,
i el castanyer, encantada pampolada,
i el freixe, que és tot nervi i brancadret,
i l’om, trena rissada i refilada,
i més amunt, la poma de l’avet,
tots els arbres que als boscos sovintegen,
que xuclen gràcies a la seva gleva d’or,
que no canten, ni riuen, ni festegen,
però tenen ànima i un cor”
Quin altre espai podria acollir millor -amb tot el misteri i la solitud que precisa- l’ànima errant del nostre comte Arnau?

One thought on “Els boscos i el comte Arnau. Per Maria-Mercè Bruguera i Josep Gordi.

  • Unknown says:

    Bona nit Jordi, he trobat el teu blog casualment amb Google, trobo molt interessant el seu contingut! M'agradaria, si ho consideres interessant, parlar-te de l'exposició que estic fent actualment al Centre de Documentació de l'Observatori del Paisatge, sobre el Paisatge de la llegenda del comte Arnau. T'he agregat al Google+, però no he trobat la manera d'enviar-te un correu.

    Salutacions,

    Pau

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>