Sortosament, a les ciutats, entre els seus objectius, cada cop té més pes la millora i l’augment de les zones verdes, és a dir, dels parcs, jardins i, evidentment, de l’arbrat dels carrers. Aquest repte cerca la millora de la qualitat ambiental de les urbs i, al mateix temps, la salut de les persones que hi viuen.
Quan parlem de salut de la població pensem que convindria afegir al mot salut, l’adjectiu integral. Per què? Senzillament, perquè la visió holística de la salut és imprescindible per aconseguir una societat més saludable. Què entenem per salut integral? Doncs la que té present tant el vector físic, com el psíquic i l’anímic o espiritual, per aconseguir treballar des d’aquesta òptica àmplia, el paper de la naturalesa és imprescindible. Des de fa anys existeixen diferents iniciatives a Catalunya que treballen per unir salut i natura. Aquest és el cas de la Taula Salut i Natura, la qual afirma: “Que la natura ens aporta beneficis insubstituïbles per a la nostra salut i benestar, no només en aspectes físics, sinó també psicològics i fins i tot espirituals. També parteix de la idea fonamental que necessitem una natura sana, per tenir una vida saludable, ja que la nostra salut coexisteix amb la salut del planeta, en la visió d’una única salut”
Aquest text vol reflexionar sobre el valor que tenen els vegetals i, sobretot, els arbres, per afavorir una salut integral en un espai urbà. Per damunt de tot hi ha l’evidència que una bona cobertura arbòria dels carrers i les places refreda l’ambient i no hi ha res que tingui la mateixa eficàcia que els arbres per refredar un centre urbà. L’ombreig redueix la quantitat de radiació solar que incideix directament sobre un espai i l’evapotranspiració també afavoreix el refredament pel pas de l’aigua present al sòl a l’estat de vapor d’aigua a l’atmosfera per l’efecte de la transpiració de la planta i de l’evaporació que genera la radiació. Els estudis han establert que en un espai arbrat la temperatura pot disminuir entre 5 i 6 graus respecte a la d’un de no arbrat. Un segon element que generen els vegetals és que purifiquen l’aire, és a dir, tenen la capacitat de captar l’anhídrid carbònic que hi ha a l’atmosfera producte de la respiració dels animals i de la combustió i, amb l’ajut de l’energia solar i l’aigua i els bioelements que conté i que capten les arrels, constituir molècules orgàniques i expulsar oxigen a l’atmosfera. Els arbres també tenen un paper de filtre davant dels contaminants atmosfèrics i també intercepten les partícules en suspensió. Una altra funció és que segresten el diòxid de carboni i són embornals naturals d’aquest gas. Per tant, com més arbres hi ha en una ciutat menys carboni hi ha a l’atmosfera. També redueixen el soroll i el vent. Per tot plegat, no és estrany que el biòleg Stefano Mancuso en el seu llibre Fitopolis afirmi: “les ciutats del futur haurien de portar la natura al nostre nou hàbitat, transformant les ciutats en fitopolis, ciutats vives en que la relació entre les plantes i els animals s’acosti a la proporció que trobem a la natura” Totes aquestes evidències fan que els vegetals millorin la salut física dels habitants de la ciutat.
Els espais arbrats també tenen importants beneficis sobre la salut emocional de les persones. Abans de cap altre aspecte perquè els parcs i jardins allunyats del soroll dels cotxes afavoreixen les relacions socials. Ildefons Cerdà en la seva teoria de la urbanització, escrita a mitjans del segle XIX, deia que la places són imprescindibles per tal que les persones puguin reposar i, a la vegada, reunir-se per parlar. Per tant, els jardins són espais de salut i distracció. També afirma que els jardins són l’indret de els relacions fraternals entre les persones i la naturalesa. El cos i l’esperit es desperten i s’animen en els jardins. Cent cinquanta anys després de les afirmacions de Cerdà són molts els assagistes que declaren que cal tornar a mirar vers la naturalesa, que les plantes són casa nostra ja que els nostres avantpassats van ser éssers arboris, és a dir, que van viure en els arbres. Per tant, convé cercar espais mancats de brogits per passejar, tranquil·lament i fixar-se en les característiques dels arbres, la seva morfologia, el seu tronc, les fulles, les flors… la flor d’una magnòlia, d’un cirerer ens pot portar a reflexionar vers la grandesa de l’instant de bellesa que és contemplar una flor i com aquest moment és únic i efímer. Un exemple col·lectiu d’aquesta actitud és la festa del cirerer florit del Japó o Hanami, en la qual els japonesos es reuneixen sota els cirerers florits dels parcs de les ciutat o en el camp per menjar quelcom plegats i gaudir de la bellesa de les flors.
Amb relació amb els arbres també podem utilitzar el concepte bioinspiració, que podem definir com aquella actitud que observa la natura com un model a imitar per resoldre problemes actuals. Aquest mètode ja l’havia utilitzat Leonardo da Vinci (1452-1519). Per aconseguir inspiració cal direccionar la nostra observació cap al món vegetal. Per què? Senzillament perquè les plantes són un model a seguir ja que consumeixen poca energia, tenen moviments lents, la seva estructura és modular, poden ser molt robustes i longeves, tenen una intel·ligència distributiva (al contrari de la centralitzada dels animals) i es comporten com una colònia o una xarxa. La combinació de totes aquestes característiques permet a les plantes adaptar-se a ambients hostils i colonitzar el sòl a partir del desenvolupament del sistema radicular que les permet sobreviure i estabilitzar-se. Per tant, són un bon model a seguir ja que afavoreix la cooperació en detriment del centralisme i l’especialització.
La contemplació d’un arbre, d’un petit bosquet o, simplement, d’un parterre, ens pot transportar cap a pensaments o sensacions que van més enllà de nosaltres. Per exemple, el coneixement de la bellesa de la natura afavoreix l’experiència de la transcendència? La meva resposta és, i tant! Transcendir és anar més enllà, és cercar el que no es coneix, és creuar el límit del que és tangible i aquest camí es necessita transitar-lo des del cor i no des de la ment. La transcendència és un moviment cap al desconegut. Els motors d’aquest moviment són la bellesa i la unitat. L’arbre fa de pont entre el cel i la terra i, en certs moments, ens fa enlairar la mirada i amb aquest senzill moviment del cap tot pot canviar.
