A l’inici de la vall de Susa, situada al Piemont (Itàlia), ens apareix el mont Pirchimiano que arriba a quasi els mil metres d’altitud. Des d’aquest penyal es contempla, a l’oest , la gran plana del Po i a l’est, una part de les muntanyes alpines. Cal ressenyar que també és un dels camins de connexió entre França i les terres italianes.
Damunt d’aquest espadat van alçar-se al llarg dels segles X i XI unes primeres capelles dedicades a l’arcàngel Sant Miquel i, més endavant, un imponent monestir benedictí dedicat al mateix arcàngel, que és conegut com la Sacra de San Michele per remarcar que som davant d’un espai sagrat.
Abans de l’arribada de l’any mil, el culte a l’arcàngel Sant Miquel s’estenia per mitja Europa. L’església copta l’havia introduït a partir del segle IV i prengué molta força abans del canvi de mil·lenni ja que per Europa es va estendre la por a la fi del món i el culte i el fervor per aquest arcàngel va ésser molt important. L’arcàngel Sant Miquel com a ésser celestial pertany a la cort de Déu. Apareix a la Bíblia com el cap suprem dels exèrcits celestes dedicats a combatre els àngels rebels i el maligne. Per aquest motiu apareix amb la llança o l’espasa, l’escut protector i, segons l’època, vestit amb ornaments militars o amb una túnica. En altres ocasions és pintat amb una balança a les mans, fent de pesador d’ànimes, és a dir, el que mesura els actes de les persones i fixa el seu destí etern. Per tant, no és gens estrany que molts d’aquests monestirs siguin una barreja d’edifici religiós i fortalesa. Si fem un cop d’ull trobem la seva presència a espais geogràfics molt diversos: a Anglaterra, davant de les costes de Cornualles, ens apareix la muntanya de Sant Miquel, que és un illa molt propera a terra i on es va construir una abadia dedicada a aquest arcàngel. A la costa de Normandia ens apareix el Mont sant Michel que també és una illa i damunt seu també es va aixecar un monestir. Al sud d’Itàlia la llegenda explica que l’arcàngel es va aparèixer per fer un miracle i va demanar que s’aixequés un santuari en nom seu i per aquest motiu en el Mont Sant’Angello hi ha un santuari i una grota molt venerada dedicada a l’arcàngel. I aquesta línia de monestirs i santuaris segueix fins a Jerusalem. A Catalunya també hi ha nombroses ermites i monestirs dedicats a sant Miquel, com Sant Miquel de Cuixa consagrat l’any 947 o la grota de Sant Miquel del Fai al Vallès Oriental. Per tant, la Sacra de San Michele forma part d’un antic camí de pelegrinatge dedicat al culte a sant Miquel.
Per arribar a la Sacra des de Catalunya tenim dues opcions. La primera és creuar França per la vall del Roine i enfilar-nos per Grenoble cap als Alps i creuar-los pel túnel del Frejus que ens porta, directament, a la vall de Susa. La segona opció es creuar França per la Provença i dirigir-nos des d’Aix-en-Provence cap a Gap i Briançon i pel coll de Montginegre entrar a la vall de Susa. Davallarem per aquesta vall fins arribar a la ciutat d’Avigliano i, prop seu, ja trobarem indicacions per arribar a la Sacra de Sant Michele.
Un cop deixem el cotxe ens enfilarem per un camí que passa pel mig d’una densa fageda que ens portarà al peu d’aquesta vertical construcció religiosa. Quan s’arriba al peu de la Sacra, la mirada s’enlaira per copsar la monumentalitat i la verticalitat d’aquest monestir que al llarg de molts segles va acollir una comunitat benedictina que va arribar al seu màxim esplendor al llarg del segle XIV. Endinsar-se per la Sacra és començar a pujar escales, creuar portes, passar per sota de contraforts fins arribar al cim on se situa l’església on es gaudeix de la pau i la llum de l’espai. Després de gaudir del recolliment que ens ofereix el temple cal sortir a l’exterior per meravellar-se de la creació. Des d’aquests mil metres gaudim de la immensitat de les muntanyes alpines, -algunes de les quals superen els tres mil metres- i de la grandesa de la plana del riu Po que es perd a l’infinit. Som en un espai únic on l’interior i l’exterior són les dues cares d’una mateixa moneda. La fortalesa d’aquest espai, que és una continuació de la mateixa roca, ens afavoreix, des de l’interior, el silenci i el recolliment i l’exterior ens obre a la contemplació de la naturalesa.
El 14 de juliol del 1991 Joan Pau II va visitar la Sacra com un pelegrí més i hi va deixar una benedicció per a aquestes terres. Us en reprodueixo les darreres paraules:
Per la intersecció de l’arcàngel sant Miquel,
feu davallar una gran benedicció vers aquesta vall,
damunt les seves ciutat i pobles,
damunt els responsables dels bens comuns,
damunt les famílies i la comunitat,
damunt les parròquies i les associacions,
damunt els nens i els joves,
damunt dels malalts,
damunt els turistes i els estrangers,
per tal que tots puguin créixer dignament com homes i fills de Déu.
