Aquests dies he començat a llegir el nou llibre d’Stefano Mancuso[1] i, només d’obrir-lo, m’adono que el primer capítol està dedicat a l’arbre de la llibertat. L’autor explica la troballa, en un mercat de llibres de vell a París, de l’opuscle: “Essai històriques et patriòtiques sur les arbres de la liberté”, escrit per Henri Grégoire i publicat el 1794 París, i que presenta, entre altres temes, els requisits que havia de tenir “un arbre de la llibertat.” L’autor conclou que l’arbre de la llibertat per excel·lència havia de ser un roure i que calia plantar-lo a la plaça del poble com a símbol del naixement d’una nova era presidida pels nous valors republicans nascuts de la Revolució Francesa: la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
En els anys de la Revolució Francesa i de l’època napoleònica,es van plantar milers d’arbres als pobles i ciutats franceses. Amb la restauració de les monarquies i els règims absolutistes, la major part d’aquests arbres van ser talats o arrancats encara que, posteriorment, durant les revoltes del 1848, a Europa es va tornar a produir un revifalla en la plantació d’arbres de la llibertat o fraternitat.
Amb motiu de la Revolució Liberal del 1868 a Espanya, aquesta tradició d’arbres de la llibertat va arribar a Catalunya. L’11 de febrer de 1869 se’n va plantar un a la plaça Universitat de Barcelona. Aquell dia coincidia amb la constitució de les noves Corts a Madrid i van assistir-hi l’alcalde accidental i el capità general.
L’historiador Jaume Vilagines[2] explica que: “L’esperit revolucionari i alliberador de la revolució de 1868 va triar l’arbre com a símbol. El va adoptar seguint una tradició que es remunta a la Revolució Francesa i, abans que a aquesta, a la Revolució Americana”
Curiosament, fa uns dies, vaig trobar a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona un document (Figura 1) del 14 de març del 1870 on s’explica que es pagaven 43 escuts a un senyor -que es devia dedicar aquestes feines- per arrencar l’Arbre de la Llibertat de la Plaça Universitat i plantar-hi, en el seu lloc, un cedre.
Figura 1
Document de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona
És trist constatar que, des dels inicis de segle XIX, a moltes ciutat i pobles d’Europa, els arbres han pagat els canvis de règims polítics i, de la mateixa manera que van ser plantats amb festes importants, música, parlaments dels representants polítics… es van aterrar un bon dia amb tot l’enrenou possible per fer evident que, no només es tallaven uns arbres, sinó que, sobretot, s’enderrocaven unes idees.
La Plaça Universitat el 1874. A l’esquerra s’observa el cedre que va substituir a l’arbre de la llibertat
Font:www.catalegarxiumunicipal.bcn.cat
Hauria estat magnífic veure passar el temps, els representants polítics i les seves idees… i, tot i així, poder gaudir del creixement del roure, l’om o el plàtan d’ombra que ens acull a tots a través dels anys, dels segles, pensem el que pensem.
[1] Mancuso, Stefano (2021) La planta del mundo, Galaxia Gutenberg, Barcelona.
[2] http://arbresjosepgordi.blogspot.com/2013/10/larbre-de-la-llibertat-carrec-de-jaume.html