Les plantes parlen
La lectura de l’interessant llibre d’Irene Vallejo: L’infinit dins d’un jonc. La invenció dels llibres al món antic, m’ha portat a fer un interessant viatge a cavall dels llibres i els vegetals que m’agradaria compartir amb vosaltres. L’autora ens explica l’evolució de les narracions des del temps de l’oralitat fins l’actualitat. En aquest recorregut, els clàssics hi tenen un paper rellevant. Ara bé, m’ha interessat el pas de les històries orals a les escrites que són la base de les grans obres hel·lèniques com l’Odissea o la Ilíada. Els relats orals explicats al voltant del foc o al bell mig de les places tenien una característica molt interessant i és que en molts d’ells s’humanitzaven els animals, els rius, els arbres, els astres … talment com si la natura desitges sumar-se a l’alegria de la narració.
A les faules és on millor es visualitza aquesta humanització ja que els animals i les plantes parlen entre ells o amb les persones. A les Faules d’Isop[1] hi ha unes quantes narracions on els protagonistes són vegetals. Per exemple, a la faula: “Els vianants i el plàtan” veiem com l’arbre respon al desdeny dels vianants pel fet que el plàtan d’ombra no genera fruits comestibles: “Malagraïts! Us esteu aprofitant del meu servei (l’ombra) i em titlleu d’inútil i bord” A la faula: “El magraner, la pomera i l’esbarzer” comença amb aquests mots: “Un magraner i una pomera discutien sobre l’excel·lència del seu fruit” En darrer lloc cal esmentar que la faula: “Els arbres i l’olivera” es reprodueix un fragment de l’Antic Testament, en concret del llibre dels Jutges, 9:8 on els arbres parlen entre ells per escollir el seu rei.
Fem un gran salt en el temps i parlem de les faules de La Fonteine publicades entre el 1668 i el 1679 i traduïdes al català per Xavier Benguerel[2] En aquest text els vegetals hi tenen un paper molt migrat ja que només he trobat tres faules on els vegetals són protagonistes i, per tant, segueixen tenint veu. Una de les més interessants és el text: “El bosc i el llenyataire” on el llenyataire demana permís al bosc per tallar-li una branca per fer un mànec per la seva destral i, a canvi, marxarà a un altre lloc a fer llenya. El llenyataire incompleix la seva paraula i els versos finals d’aquesta faula són d’una lamentable actualitat.
Vet aquí el trast del Món i el dels seus Seguidors;
s’usa del bé que es rep contra els benefactors.
Em canso de parlar-ne; pro que ingenus fullatges
puguin rebre semblants ultratges,
qui no se’n plany si els ha rebut?
Ai las, puc ben cridar, dir que això m’incomoda:
els abusos, la ingratitud,
no passaran pas mai de moda.
[1] [1] Isop (1989) Faules, Vol II, Fundació Bernat Metge, Barcelona.
[2] La Fontaine (1984) Fables/ Faules. Tots dotze llibres, Versió de Xavier Benguerel, Edicions del Mall, Barcelona.