Carta al meu amic Pep Costa

Hola Pep,
Abans de res, gràcies per pensar amb mi i
regalar-me aquest interessant llibre de Lars Mytting[1] sobre el
valor de la fusta a Noruega. M’ha fet pensar, malgrat l’actual calor canicular,
amb el foc hivernal de l’estimada estufa de casa. No és que senti enyorança pel
fred, doncs a mi m’agraden totes les estacions i ara gaudeixo de la llum, la
calor, els dies llargs… senzillament, llegir el llibre m’ha fet pensar amb
l’acte d’encendre l’estufa.
Davant dels automatisme que regeixen la
nostra vita, el fet d’activar un llumí per obrir el foc, penso  que conté un cert primitivisme. Només cal
tenir present que mantenir viva la flama era una activitat clau de molts grups
de caçadors i recol·lectors que vivien entre boscos fa milers d’anys o d’alguns
santuaris de diferents religions. La llum que ofereix el foc és una activitat
plena de simbolisme que utilitzen moltes religions. Penso en el foc de la
vetlla del dissabte de Pasqua que encén el ciri pasqual que il·lumina de bell
nou l’església i fa començar un nou any religiós.

D’altra part, el foc ens ofereix calor, seguretat
i ens aparta de la foscor amb tot el que representa. Tots els pobles del món
han fet ús del foc i tenen llegendes i celebracions al voltant del foc. Una
oració noruega  davant de les brases del
foc abans d’anar a dormir i que algunes estufes d’aquell país portaven
inscrites deia: “Enterro el meu foc tard en la nit i quan s’acabi el dia, Déu
concedeixi que el meu foc mai s’acabi” Per tant, el foc i la vida familiar i
personal caminen de forma paral·lela i així es parla de la flama o de la llum
de la vida.
La llenya va ser vital pels països nòrdics ja
que era l’energia imprescindible per poder resistir el cru i llarg hivern. Al
voltant de la llenya hi ha molts rituals i frases dites. Cal tallar-la, carregar-la,
assecar-la en pilons exteriors o en llenyeres, traginar-la fins a la llar de
foc o l’estufa. Actualment el consum de llenya a Noruega és de 1,5 milions de
tones a l’any, fet que representa que el 25% de l’energia que s’utilitza per
escalfar les cases prové de la fusta. Cal ressenyar que la meitat d’aquesta
fusta és tallada per particulars.
Aquest estiu anem a veure uns amics al
Trentino que encara es tallen ells mateixos la llenya per l’estufa i la guarden
al garatge. En ocasions reclamen tallar un arbre del bosc comunal i en
conseqüència, assisteixen al seu marcatge, a encarregar abatre’l per un
professional i finalment arriben ells a trossejarà-lo al mateix bosc per
transportar-lo finalment a casa seva. Passejant pels pobles de muntanya dels
Alps hi ha munts de llenya al voltant de totes les masies aïllades i també en
les cases de molts pobles . A casa nostra tenim una llenyera ja que les tres
famílies que vivim en el mateix edifici fem servir llenya per escalfar-nos a
l’hivern. També utilitzen el petroli i  les calderes per escalfar l’aigua calenta i la
casa. A mi m’encanta anar a buscar la llenya i embrutar-me les mans per
encendre el foc cada dia. Cal una certa estratègia per col·locar bé els troncs
i la fusta petita o pinyes per aconseguir que la foguera tiri endavant. També
cal un cert seguiment vers la foganya per evitar que s’apagui. Per tant,
l’estufa és una agradable preocupació i una lleugera distracció. També hi ha la
consciència que amb el consum de llenya redueixo l’ús del petroli i que,
malgrat que la combustió emet CO2, els arbres tornen a créixer i a captar de
nou aquest CO2. A més a més, l’estufa de casa fa una doble combustió i aprofitem
més la calor que genera el foc i reduïm l’emissió de partícules en suspensió.
També t’agraeixo la teva dedicatòria: “Per l’arbre amic, que acompanya, que
aixopluga, de branques i fulles canviants, però sòlides arrels en la terra que
l’ha vist créixer
”.  Des de fa temps
m’agrada sentir-me identificat amb l’arbre, sobretot amb les alzines i roures.
La Laura que tu coneixes, en ocasions, pregunta a la Mercè: què fa l’arbre ? i
a mi em fa molta gràcia i il·lusió.
Res més, espero i desitjo que aquest estiu
sigui profitós i, per tant, llegeixis i escriguis als teus familiar i amics.
Una abraçada



[1] Mytting, Lars (2016) El libro de la madera. Una vida en los
bosques
, Ed. Alfaguara, Barcelona

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>