Producte de la seva estada per les terres d’Orient Sant Francesc va contreure una greu infecció als ulls.-que afecta amb més virulència a les persones anèmiques i desnutrides .- com era el cas del sant. El resultat d’aquest virus és que genera un tel que dificulta la visió. El biògraf Tomàs Gálvez ens explica que a la tornada a la Porciúncula van preparar-li una cel·la fosca per alleugerir-li el dolor. El tragí de frares per aquest espai va aconsellar traslladar-lo al monestir de sant Damià. Cal tenir present que el sant també patia de dolors a l’estómac i al fetge producte de la seva desnutrició i d’haver patit les febres de la malària. Sant Francesc va estar-se alguns mesos a les fosques a sant Damià i amb forts dolors als ulls i altres parts del cos. Enmig d’aquesta situació, un bon dia el es va concentrar i va recitar el càntic de les criatures o del germà sol.
Ell mateix, deia, que cada matí amb la sortida del sol, totes les persones hem de lloar a Déu davant de l’enorme espectacle de la Natura i comprendre la joia que és la viure enmig de la naturalesa. Per tant, neix un llenguatge, un cant, una celebració, un respecte i una estima.
El sant canta a la Natura i a tots els seus éssers perquè la viu amb harmonia còsmica. Tomàs de Celano, escriu d’ell:
“Seria molt llarg, gairebé impossible, recollir i descriure tot el que el gloriós pare Francesc féu i ensenyà en vida entre nosaltres. Com descriure el seu inefable amor per les creatures de Déu i amb quina dolçor contemplava en elles la saviesa, la potència i la bondat del Creador ? per aquesta raó, quan mirava el sol, la lluna, les estrelles i tot el firmament, el seu ànim s’inundava de goig”
D’aquesta concepció neix el seu càntic de les criatures o càntic del germà Sol, del qual us reproduïm un fragment.
Lloat sigueu, Senyor amb totes les creatures
especialment missenyor el germà sol,
el qual és dia i per ell ens il·lumineu.
I ell és bell i radiant amb gran esplendor,
de Vós, Altíssim, porta significació.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana lluna i els estels,
en el cel els heu fet clars, preciosos i bells.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent
i per l’aire, l’ennuvolat i el serè, i tot temps,
pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.
Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,
pel qual ens il·lumineu de nit
i és bell i juganer i robust i fort.
Lloat sigueu, Senyor meu,
per la germana nostra mare terra,
la qual ens sosté i governa i produeix fruits diversos
amb flors acolorides i herba.
Aquest text és l’expressió sublim i poètica, pensat per ésser cantat o declamat, de l’amor i el respecte a la Natura. La seva atenció passa del astres del cel a la terra. Ara bé, no es tracta només d’una lloança als astres i a tots els éssers vius, sinó que dota a tots ells d’un vincle fraternal. Molts estudiosos d’aquest text han subratllat la importància, el valor i el significat els adjectius que utilitza sant Francesc per parlar del astres, els element de la terra i els éssers vius.
Fixem-nos en l’adjectivització de l’aigua:
Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,
la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.
Que l’aigua sigui útil és evident, que sigui preciosa és resultat de l’acte de meravellar-se, que sigui casta o sigui neta i per tant no contaminada resta clar que també és un valor preuat, però que sigui humil, quan el nostre planeta està ocupat majoritàriament per aigua fins al punt de donar-li, més recentment, nom; pot semblar una contradicció davant de la seva grandesa real. En canvi, per Francesc, que era un gran observador i caminador va concloure que com l’aigua descendeix des dels cims més alts fins als llacs o mars, aquest és un clar acte d’humilitat i, per tant mereix l’adjectiu esmentat.
Verdaguer conclou el seu conjunt de poesies franciscanes amb un poema titulat: Himne, en el qual es reafirma el sentit providencial de l’aparició de Francesc, el seu amor vers el creador i la perfecta comunió amb la Natura, tal com es posa de manifest en el seu fragment que us reprodueixo, que és una clara síntesi de la simplicitat franciscana i de l’harmonia que Francesc d’Assís havia entaular amb tots els éssers.
Un gran concert per vós és la natura,
d’on tots les sers fan una dolça veu;
feu un germà de cada criatura
amb l’univers per beneir Déu.
Aquesta relació fraternal entre els éssers vius i el creador és present en altres poemes de Verdaguer. Per exemple: Lo lliri de sant Antoni, on les plantes i Déu conversen amigablement:
Quan les primeres plantes s’adonaren
de llurs gentils poncelles,
així a Déu parlaren:
-Senyor, quan florirem?-
i eixa resposta matinal copsaren:
-Nadala, tu esbadella’t a Betlem,
quan l’establia s’obre,
i enjoiaràs aquell bressol tan pobre.
Viola, tu, quan la quaresma ofusca
los alegres colors de la capella,
te posaràs la barretina musca;
i tu, gentil rosella,
te posaràs, per Pasqua, la vermella
Vosaltres, gentils roses,
d’una ullada de sol filles hermoses,
per lo mes de Maria,
com rosari de verges amoroses,
engarlandau la dolça Mare mia.
D’angèlica puresa testimoni,
tu, lliri blanc, espera Sant Antoni,
com ceptre d’innocència,
per florir
en sa mà i ma presència.-