Els arbres i Mercè Rodoreda. A càrrec de M Mercè Bruguera-Barbany i Josep Gordi

Contemplar un roure o un lledoner o qualsevol altre arbre amb el tronc buit sempre m’ha fet pensar en els relats “Viatges a uns quants pobles” de la col.lecció d’escrits de Mercè Rodoreda que formen part del llibre, Viatges i flors
Rodoreda, anomenada per Mairàngela Vilallonga[1] com “la dama del jardí vora el mar” era una gran observadora de la Natura, fet  que l’havia menada a ser-ne una coneixedora eficient, especialment dels arbres i del seu simbolisme, i per descomptatde les flors.

 

 

Prenem, a tall d’exemple, aquest fragment del relat “ Viatge al poble de la por,” en el qual el motiu és un jardí: ”una olivera de tres branques, signe de pau, senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment. S’hi acumulen una dotzena d’àlbers de fulla gronxadissa tota de plata a la banda de sota, mitja dotzena d’arços, un castanyer bord, dos avets, tres pins…”
Vilallonga afirma que els textos sobre els “Viatges”van ser escrits a Romanyà, on Rodoreda va viure els darrers anys de la seva vida i on s’estableix  “ la relació intensa i profunda de l’autora
amb la natura que l’envolta, amb els arbres que es drecen al seu entorn, personificats, companys inseparables, inamovibles, segurs, poderosos, l’antítesi de la figura humana, menuda i d’aparença fràgil. La muntanya de Romanyà és el parc dels somnis de la Rodoreda.”
Per tant, ocasionalment, els seus textos prenen un to màgic, irreal…semblen talment contes de fades. Llegim  aquest fragment del text, “Viatge al poble de les nenes perdudes:” No era un poble, era un bosc. Les nenes havien sortit de casa seva per anar a collir la vidalba,
algunes la rosella, algunes l’escardot morat, d’altres la rosa de bardissa… i no havien sabut sortir del bosc que havien hagut de travessar i el bosc se les havia quedades.”
O aquest altre  del “Viatge al poble de les dones abandonades”: “El nen va sortir de la soca, bastant més tranquil en veure que la meva presència era inofensiva, va tirar la pedra enlaire, va estirar el cordill i van caure fulles. En va collir una i la va ficar a la boca de la seva mare; ella es va
posar a mastegar amb una expressió de beatitud que embadalia”
Els apunts que acabem de fer a l’entorn de la narrativa rodorediana i molts d’altres de ben afinats i emotius, els aconseguireu percebre directament  apropant-vos a la lectura d’aquest deliciós llibre de relats breus. Una exquisida mostra de la prosista cuidada, excel.lent i generosa que va ser Mercè Rodoreda.
No us el perdeu! 



 

[1] Vilallonga,
Mariàngela (1993): “Els arbres, Romanyà i Mercè Rodoreda” Revista de Girona, pp
86-91.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

You may use these HTML tags and attributes:

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>