En una classe de geografia es suscità un viu
debat sobre la diferent, o no, capacitat de percepció de la bellesa o
monumentalitat d’un paisatge d’aquell qui com a pagès el treballa i el
construeix i d’aquell que com a turista l’observa i admira. És un pagès capaç
d’admirar el paisatge on sua cada dia? El paisatge com element per a contemplar
i generar benaurança, neix amb el visitant predisposat que l’observa, l’admira
i se’n va? Aquests eren els interrogants que es van plantejar i a partir dels
quals es generaren respostes ben diverses.
debat sobre la diferent, o no, capacitat de percepció de la bellesa o
monumentalitat d’un paisatge d’aquell qui com a pagès el treballa i el
construeix i d’aquell que com a turista l’observa i admira. És un pagès capaç
d’admirar el paisatge on sua cada dia? El paisatge com element per a contemplar
i generar benaurança, neix amb el visitant predisposat que l’observa, l’admira
i se’n va? Aquests eren els interrogants que es van plantejar i a partir dels
quals es generaren respostes ben diverses.
Tot seguit afronten aquestes qüestions a
través de la definició del concepte de percepció i de la comprensió del
paisatge a partir d’esclarir-ne les parts que el componen. De la relació dels
dos conceptes en neixen una sèrie de tipologies perceptives, de les quals hem
desenvolupat les que presenten més recorregut: la percepció connotativa i la
protohistòrica.
través de la definició del concepte de percepció i de la comprensió del
paisatge a partir d’esclarir-ne les parts que el componen. De la relació dels
dos conceptes en neixen una sèrie de tipologies perceptives, de les quals hem
desenvolupat les que presenten més recorregut: la percepció connotativa i la
protohistòrica.
Primer de tot definim el concepte percepció:
acte pel qual s’aprehèn una realitat sensible o no sensible. Té per resultat
una imatge integrada per les sensacions o impressions provocades per l’objecte
present a la consciència, per associacions o percepcions anteriors i pels
judicis estimatius relacionats amb ell. Si per tant, entenem per percepció les
sensacions o impressions que un objecte ens provoca a la consciència en funció
d’associacions, percepcions i judicis anteriors, sembla evident que un paisatge
on hom viu ha de generar més intensitat perceptiva que si es contempla per
primer, i potser últim cop, a partir, bàsicament, de l’associació amb unes
idealitzacions conceptuals més o menys teòriques. En tot cas, estaríem tractant
dues capacitats perceptives i, segurament, dos plans diferents d’informació que
ens ofereix un paisatge. D’altra banda, sembla que podem estar d’acord amb la
impossibilitat de generalitzar o uniformar la capacitat perceptiva dels
diferents col·lectius humans. Cal considerar a més, que estem tractant una
sensibilitat molt subjectiva que no només depèn de cada persona sinó de la
disposició determinada en què es troba cada persona en el moment de rebre la
imatge.
acte pel qual s’aprehèn una realitat sensible o no sensible. Té per resultat
una imatge integrada per les sensacions o impressions provocades per l’objecte
present a la consciència, per associacions o percepcions anteriors i pels
judicis estimatius relacionats amb ell. Si per tant, entenem per percepció les
sensacions o impressions que un objecte ens provoca a la consciència en funció
d’associacions, percepcions i judicis anteriors, sembla evident que un paisatge
on hom viu ha de generar més intensitat perceptiva que si es contempla per
primer, i potser últim cop, a partir, bàsicament, de l’associació amb unes
idealitzacions conceptuals més o menys teòriques. En tot cas, estaríem tractant
dues capacitats perceptives i, segurament, dos plans diferents d’informació que
ens ofereix un paisatge. D’altra banda, sembla que podem estar d’acord amb la
impossibilitat de generalitzar o uniformar la capacitat perceptiva dels
diferents col·lectius humans. Cal considerar a més, que estem tractant una
sensibilitat molt subjectiva que no només depèn de cada persona sinó de la
disposició determinada en què es troba cada persona en el moment de rebre la
imatge.
Si aprofundim en la realitat del concepte
paisatge veurem que està formada per diferents clofolles que, com en una ceba,
es van sobreposant les unes a les altres: estructures físiques, funcions que
desenvolupa i sedassos individuals fins concloure en la percepció particular
final.
paisatge veurem que està formada per diferents clofolles que, com en una ceba,
es van sobreposant les unes a les altres: estructures físiques, funcions que
desenvolupa i sedassos individuals fins concloure en la percepció particular
final.
La primera clofolla, correspon a les
estructures estabilitzades, a la realitat morfològica i física susceptible
d’anàlisi i d’objectivació. A partir d’uns coneixements, que poden ser
acadèmics, es pot arribar a discernir i categoritzar els diferents elements que
conformen cada paisatge. En principi, més enllà de la diversitat terminològica,
aquesta primera capa no ha de presentar massa dificultat de convenció.
estructures estabilitzades, a la realitat morfològica i física susceptible
d’anàlisi i d’objectivació. A partir d’uns coneixements, que poden ser
acadèmics, es pot arribar a discernir i categoritzar els diferents elements que
conformen cada paisatge. En principi, més enllà de la diversitat terminològica,
aquesta primera capa no ha de presentar massa dificultat de convenció.
Una segona capa ens parla de la funció que
desenvolupa cada particular forma de paisatge. També ofereix una part
analitzable i de coneixement de base acadèmica. Criteris objectius en poden
discernir i mesurar amb mètode científic els diferents usos. Aquesta segona
clofolla però, amaga i ens introdueix al món del subjecte, perquè tracta de
l’ús personal i intransferible que cada individu li atorga amb tota la gama de
matisos possibles, no necessàriament coincidents o fins i tot contradictoris, i
que, sens dubte, influirà molt en la impressió perceptiva final. Aquest ús
particular a més, vindrà influït per la posició de l’observador en relació a
allò observat: hi ha qui el veu des de dins, el viu i alhora crea paisatge, o
sigui, forma part del propi paisatge com en forma part el roure que li dóna
monumentalitat o la daina que arrana l’herba. També hi ha qui el viu
transitòriament, perquè el pateix mentre hi treballa, el gaudeix quan hi fa
l’amor o l’admira mentre el pinta. I en darrer terme, hi ha el que el mira de
lluny estant, i a partir de categories prèviament conceptualitzades el situa en
la carpeta de les coses belles, en el de les rutes susceptibles de passar-hi
corrents o en la de possibles explotacions. Per tant, aquesta segona capa ja
ens ha diversificat la ruta perceptiva segons la ubicació del receptor.
desenvolupa cada particular forma de paisatge. També ofereix una part
analitzable i de coneixement de base acadèmica. Criteris objectius en poden
discernir i mesurar amb mètode científic els diferents usos. Aquesta segona
clofolla però, amaga i ens introdueix al món del subjecte, perquè tracta de
l’ús personal i intransferible que cada individu li atorga amb tota la gama de
matisos possibles, no necessàriament coincidents o fins i tot contradictoris, i
que, sens dubte, influirà molt en la impressió perceptiva final. Aquest ús
particular a més, vindrà influït per la posició de l’observador en relació a
allò observat: hi ha qui el veu des de dins, el viu i alhora crea paisatge, o
sigui, forma part del propi paisatge com en forma part el roure que li dóna
monumentalitat o la daina que arrana l’herba. També hi ha qui el viu
transitòriament, perquè el pateix mentre hi treballa, el gaudeix quan hi fa
l’amor o l’admira mentre el pinta. I en darrer terme, hi ha el que el mira de
lluny estant, i a partir de categories prèviament conceptualitzades el situa en
la carpeta de les coses belles, en el de les rutes susceptibles de passar-hi
corrents o en la de possibles explotacions. Per tant, aquesta segona capa ja
ens ha diversificat la ruta perceptiva segons la ubicació del receptor.
Finalment, s’instal·la una tercera clofolla
totalment subjectiva relacionada amb la conformació particular de cada ésser.
En realitat, aquest nivell estaria format per tres capes que van juntes, perquè
no es pot entendre cap d’elles sense les altres, però cada una té la seva
pròpia personalitat: la clofolla de la història i la cultura, la psicològica i
la ideològica. Amb aquesta darrera capa, l’artista, perquè tothom que arriba
fins aquí té l’oportunitat de convertir-se en un artista del paisatge, donaria
la seva la darrera i ben personal pinzellada. Pinzellada vinculada a la mà del
pintor i a la seva capacitat i intencionalitat.
totalment subjectiva relacionada amb la conformació particular de cada ésser.
En realitat, aquest nivell estaria format per tres capes que van juntes, perquè
no es pot entendre cap d’elles sense les altres, però cada una té la seva
pròpia personalitat: la clofolla de la història i la cultura, la psicològica i
la ideològica. Amb aquesta darrera capa, l’artista, perquè tothom que arriba
fins aquí té l’oportunitat de convertir-se en un artista del paisatge, donaria
la seva la darrera i ben personal pinzellada. Pinzellada vinculada a la mà del
pintor i a la seva capacitat i intencionalitat.
I després d’aquest darrer acte de llibertat i
alhora de singularitat, el paisatge ja estaria definitivament conformat com a
acte personal i lliure de percepció d’una realitat que ens envolta. Certament,
hi ha qui opta per reduir el paisatge a la primera capa i part de la segona,
perquè com tota simplificació o reduccionisme és més fàcil de tractar, però al
preu de perdre bona part dels seus valors. I, en el cas que ens ocupa,
precisament al preu de desmerèixer aquells aspectes relacionats amb el bagatge
cultural, amb la sensibilitat i amb la llibertat humanes que precisament són
els caràcters que donen més singularitat a la nostra espècie. És a dir, el procés dialèctic que s’estableix
entre el paisatge i el receptor ve determinat en funció de la clofolla o
clofolles amb la qual es relaciona i per on circula el flux d’informació.
alhora de singularitat, el paisatge ja estaria definitivament conformat com a
acte personal i lliure de percepció d’una realitat que ens envolta. Certament,
hi ha qui opta per reduir el paisatge a la primera capa i part de la segona,
perquè com tota simplificació o reduccionisme és més fàcil de tractar, però al
preu de perdre bona part dels seus valors. I, en el cas que ens ocupa,
precisament al preu de desmerèixer aquells aspectes relacionats amb el bagatge
cultural, amb la sensibilitat i amb la llibertat humanes que precisament són
els caràcters que donen més singularitat a la nostra espècie. És a dir, el procés dialèctic que s’estableix
entre el paisatge i el receptor ve determinat en funció de la clofolla o
clofolles amb la qual es relaciona i per on circula el flux d’informació.